La següent paraulota és neurotecnologia

L’agulla d’una cosidora travessa la roba, sorgint forats en un mitjó. Uneix dues peces per fer una camisa, un vestit, o uns pantalons que només et posaries per una entrevista de feina. Porta un didal per no punxar-se el dit, ja que l’experiència li ha ensenyat que la precisió té un preu, i unes tisoretes petites per desfer la vora quan la costura no queda fina. La costura, com la ciència, no és infal·lible, però es pot descosir i tornar a començar. Sempre que algú hi posi criteri.

Així comença també la història de les interfícies cervell-màquina, conegudes pel seu nom anglosaxó: brain-computer interfaces (BCI). Petits aparells que, com l’agulla, penetren amb precisió al cervell, cercant fils elèctrics entre neurones per unir pensament i silici. Sona a ciència-ficció, però ja ho tenim al quiròfan. El problema? Que encara no sabem qui és la cosidora, i què vol cosir.

“Sona a ciència-ficció, però ja ho tenim al quiròfan. El problema? Que encara no sabem qui és la cosidora, i què vol cosir”

Una de les primeres agulles modernes l’ha tret Paradromics, una empresa de neurotecnologia amb seu a Austin, que ha desenvolupat Connexus, un implant cerebral més petit que una moneda de deu cèntims i amb 420 elèctrodes. El dispositiu ja s’ha provat amb èxit en un pacient durant una cirurgia d’epilèpsia a la Universitat de Michigan. L’objectiu? Restaurar la comunicació en persones amb discapacitats greus, com l’ELA o la paràlisi, traduint senyals neuronals en text, parla o moviment de cursor. Sona esperançador, i fa que els poders dels X-Men es quedin a la secció de no-ficció. Però també és delicat. Molt.

Perquè mentre els investigadors perfeccionen les agulles, els governs encara s’estan preguntant quin didal han de comprar. La FDA nord-americana ha classificat el dispositiu com a “Dispositiu Innovador”, la qual cosa obre la porta a una via ràpida d’aprovació.

Europa, com sempre, va a pas d’Europa: més cauta, més burocràtica, però sovint millor cosida. La UNESCO ja ha encetat el meló: cal protegir les dades neuronals com si fossin dades mèdiques (perquè ho són), garantir el consentiment informat real (no només un paper molt llarg amb la lletra petita i una casella per signar), i assegurar que aquestes tecnologies no acabin sent privilegis només pels rics.

“Europa, com sempre, va a pas d’Europa: més cauta, més burocràtica, però sovint millor cosida”

La regulació, però, no és només una qüestió jurídica. És una qüestió d’ètica mèdica i prioritats. Volem una agulla que curi o que cusi? Volem una tecnologia que restitueixi dignitats o que ampliï l’abisme social? Perquè la història ens ha ensenyat que quan la tecnologia avança més de pressa que l’ètica, sovint es cus pel costat equivocat. I descosir, en aquest cas, no és tan fàcil.

Les interfícies cervell-màquina tenen un potencial brutal, i no s'ha de caure en l’alarmisme. Com sempre, tecnooptimista, sabeu? Aquests dispositius poden ajudar, poden millorar vides, poden canviar paradigmes clínics i comunicatius. Però perquè cusin i no esclavitzin, perquè uneixin i no separin, cal una regulació forta, àgil i sobretot valenta. I sí, també cal sentit comú, aquell que fa segles que es busca, però encara no s’ha patentat.

Ens posarem a fer la regulació quan sigui una paraula de moda o ens hi hauríem de posar ja?

Com una agulla que uneix dues peces, les BCI poden connectar mons separats. Però si no triem bé el fil, acabaran fent-nos un vestit a mida... dels que només queden bé a una classe de persones… i que mai som nosaltres.