Signària, la revolució silenciosa

La Berta, una estudiant sorda del grau de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), havia de cursar l’assignatura de ràdio com qualsevol altre estudiant. Com que no va poder participar amb igualtat de condicions que la resta, va acordar amb la seva professora fer un manual de bones pràctiques a la ràdio per a persones sordes signants. Però la Berta va persistir.

La ràdio és, per definició, el mitjà de la paraula oral. Però l'oralitat no és l'única tecnologia del llenguatge. Si mai heu vist una persona sorda signant, especialment si no en coneixeu la llengua, us meravellareu de la seva riquesa expressiva. Parlo per experiència. El problema, doncs, és que una estudiant amb plena competència lingüística quedi exclosa no pas perquè no es pugui comunicar, sinó perquè el mitjà, la ràdio, és incompetent en la seva llengua.

La llengua de signes catalana (LSC) no és un recurs auxiliar ni una transcripció gestual del català. És una llengua completa, amb gramàtica, sintaxi, mecanismes discursius i matisos pragmàtics. I amb dialectes, maneres de parlar i modismes, tal com tenen les llengües parlades. Comparteix amb les llengües orals la capacitat d’expressar abstracció, ironia, emoció o argumentació complexa. Un error habitual és creure que les persones sordes signants no tenen veu; en tenen, el que passa és que és una veu que la majoria no entenem.

"Un error habitual és creure que les persones sordes signants no tenen veu; en tenen, el que passa és que és una veu que la majoria no entenem"

És en aquest marc que s’ha desenvolupat Signària, un projecte basat en IA, impulsat per la UPF i Sørensen amb finançament europeu Next Generation. Signària pretén facilitar la participació de persones sordes signants en contextos radiofònics i, per extensió, en altres espais de comunicació pública. El projecte, malgrat ser de matriu tecnològica, és profundament humanista, l’espai natural de la IA.

Si vols saber-ne més

 

   

SignarIA, o com les persones sordes també poden fer ràdio

Ens han obligat a pensar que IA equival a poder i a geopolítica. Això és només la versió turbocapitalista tecnobro imperant —i imperialista— que no fa altra cosa que el que ha fet sempre el capitalisme: fagocitar el darrer desenvolupament tecnològic perquè uns quants desposseeixin a la resta. No era això, companys, no era això. A la IA hi conflueixen les disciplines de la informàtica, la lingüística, la lògica, la psicologia cognitiva, la filosofia, la sociologia, el disseny d’interacció i, en casos com aquest, també la sociolingüística, l’ètica i l’accessibilitat. És a dir: no és una tecnologia que es pugui entendre només des de l’enginyeria del programari; el seu objecte no són les màquines, sinó les persones.

Això és el que fa especialment interessant Signària. Darrere del sistema hi ha visió per computador, models de llenguatge, síntesi de veu i generació de dades sintètiques. Però allò que li dona sentit és la pregunta que prova de resoldre: com fem possible que persones que s’expressen per canals diferents puguin compartir un mateix espai comunicatiu sense que ningú hagi de renunciar a la seva llengua.

Des d’un punt de vista tècnic, el sistema —com la mateixa comunitat sorda signant— ha hagut de tombar molts murs. En lloc d’optar per un model end-to-end clàssic, que requeriria volums massius de dades inexistents en una llengua minoritzada com la LSC —recordem que la LSC està en perill d’extinció— Signària adopta una arquitectura híbrida. Primer, un mòdul lleuger de visió per computador detecta les glosses nuclears, és a dir, els conceptes bàsics presents en la seqüència signada. Després, un model de llenguatge reconstrueix una frase coherent a partir d’aquestes glosses, integrant el context conversacional i un corpus propi de l’usuari. Finalment, aquesta frase es transforma en veu mitjançant un sistema de síntesi que treballa la idea d’identitat sonora; una veu, no genèrica ni robòtica, sinó construïda a partir de la veu de la persona usuària i de la prosòdia d’un “donant de veu” proper a ella.

"En llengües minoritzades, la innovació no va d’esperar que arribin les grans plataformes o l’administració, sinó a imaginar arquitectures pròpies que solucionin problemes reals"

Aquest procés mostra molt bé cap a on poden avançar les aplicacions ètiques de la IA. El sistema no pretén “entendre-ho tot” ni reduir la LSC a una transliteració mecànica: comunicar no és descodificar senyals, sinó reconstruir sentit. A això s’hi afegeix una altra peça: la generació de dades sintètiques per ampliar la base de dades disponible en LSC, especialment en àmbits com la conjugació verbal. Aquesta decisió tècnica és també una decisió política: en llengües minoritzades, la innovació no va d’esperar que arribin les grans plataformes o l’administració, sinó a imaginar arquitectures pròpies que solucionin problemes reals (no val a solucionar necessitats creades per la mateixa tecnologia).

Dimarts es va presentar Signària a la UPF. Un dels moments de la veritat —tecnològica i emocional— va ser quan la Júlia, una noia sorda signant, va entrevistar Mònica Terribas amb l’ajut de l’eina. A l’entrevista, responent a una pregunta sobre inclusió, Terribas observava que en l’ecosistema comunicatiu actual es premia sobretot la pressa i el soroll i que no hi ha lloc per a la reflexió. La Mònica (la tinc a la carpeta del “sí a tot”) té aquest do de fer-nos pensar en la segona derivada de la funció: el problema no és de qui queda fora del debat públic, sinó dels que hem construït l’espai mediàtic que tenim.

"El problema no és de qui queda fora del debat públic, sinó dels que hem construït l’espai mediàtic que tenim"

En aquest sentit, Signària no és important només perquè permeti la inclusió d’un col·lectiu. Ho és perquè ens recorda que hi ha formes d’atenció, de tempo i de construcció del discurs que el sistema comunicatiu dominant tendeix a desincentivar (tornem a topar amb el turbocapitalisme). No necessitem la presència de persones sordes signants a la ràdio, a Instagram, YouTube i TikTok per una obligació simbòlica o per complir un ideal abstracte d’inclusió. No és una qüestió d’altruisme, sinó d’egoisme; no va de presència, sinó d’intel·ligència, i no precisament l'artificial. En temps de tanta estupidesa natural, el que ens cal és sumar tota la intel·ligència natural que puguem.

Una persona sorda signant ha de participar del mitjà radiofònic no per la seva condició, sinó per la seva competència, el seu criteri i la seva experiència. No perquè són sordes signants, sinó perquè són periodistes, biòlogues, físiques, lingüistes, esportistes, investigadores o masoveres. Signària permet superar aquest marc perquè entén que la mancança no és de les persones sinó dels mitjans.

Les tecnologies que transformen de debò els hàbits socials no són mai les més cridaneres, sinó precisament les més silencioses. El wifi, el 5G o el llibre no requereixen una pedagogia constant ni un manual d’instruccions cada vegada que els fem servir: quan llegim, no veiem el llibre. Signària hauria de ser aquest llibre. El seu èxit dependrà que faci bé la seva feina en silenci, com les persones sordes signants.

"Una persona sorda signant ha de participar del mitjà radiofònic no per la seva condició, sinó per la seva competència, el seu criteri i la seva experiència"

Signària pretén també ser un cas d’èxit de sobirania tecnològica: una solució desenvolupada de i per la societat receptora, que respon a un problema real d’una comunitat lingüística amenaçada, i que no delega la capacitat d’innovació a ecosistemes extractius o a models dissenyats per a llengües hegemòniques.

I com que Signària el que fa és permetre la comunicació entre signants i no signants, ens interpel·la a tots. No només perquè fa més accessible un entorn com la ràdio o els mitjans socials, sinó perquè posa en qüestió la pobresa del nostre propi ecosistema comunicatiu, massa sorollós, que deia la Dra. Terribas.

Un dia, als estudis de ràdio hi haurà micròfons amb càmeres tan invisibles com les del mòbil. Seran capaços de retransmetre de la mateixa manera la veu d’un parlant que la d’un signant sense que el productor del programa s’hagi de preocupar de la condició comunicativa del convidat. Aquell dia, Signària s'haurà fet silenciosa, just a l’inrevés que els sords signants.

Exempció de responsabilitats: Soc soci i fundador de Sørensen, la meitat de Signària. També soc professor de Comunicació Audiovisual a la UPF, l’altra meitat de Signària. No puc estar més content d’haver pogut escriure aquest article.