El MWC també se celebra a Teheran

Un altre MWC tanca avui les portes. Haurà estat un èxit, sigui el que sigui el que això vol dir. Ho dic perquè noticiaris i cròniques sovint en mesuren l’èxit en la xifra d’assistents, i encara més: en si van ser més o menys que els de l’any anterior. Fa gràcia que tota l’activitat del mercat tecnològic més gran del món es pugui resumir en un bit d’informació. Però d'això van les tecnologies digitals i la societat de la informació; de simplificar.

Un dels altres vectors de simplificació és la imatge, per allò que una imatge val més que mil paraules (de fet, val més; en computació, anomenem paraula a una agrupació de bits. Si comptem la paraula a 64 bits, una imatge val 4,5 milions de paraules). Sovint es concentra tot el MWC en la imatge que ha captat més l’atenció, no dels assistents, sinó dels mitjans audiovisuals que busquen allò que funciona millor en pantalla: un mòbil dins d’una peixera, un braç robòtic que fa retrats, un robot humanoide que balla la Macarena, un dron que puja i baixa lligat d’un fil a un cotxe… Qualsevol cosa que connecti l’audiència amb quan érem joves i somniàvem en el futur. Sento posar aigua al vi, però el futur que somniàveu no és el que es veu al MWC, encara que s’hi assembli.

Si vols saber-ne més

 

   

Connexió MWC 2026, dia 1 | El Mobile i l'efecte uau, amb Josep M. Ganyet

Cal no perdre de vista que el MWC és un mercat professional, probablement el més gran del món, però mercat professional, al cap i a la fi. El robotet humanoide que balla o el quadrúpede que fa saltirons són un reclam. Aquest any els que han acaparat portades, directes d’influenciadors i vídeos a xarxes socials han estat els mòbils d’Honor, els robots d’AGIBot i el prototip de cotxe del futur de Xiaomi. Ho heu vist arreu.

Si ens quedem amb la foto del mòbil amb càmera robòtica d’Honor —una mena de capet que li surt al dispositiu que recorda al robot Wall-E—, ens perdrem allò que realment compta. El que no surt a la foto és que per innovar en l’àmbit dels dispositius mòbils has de fer la vertical-pont posant-hi una càmera amb IA que ningú no demana i que l’any que ve ja no veurem. O sigui, que els mòbils ja fa molts anys que continuen estables i només hi veiem petites millores incrementals perquè el tema està resolt: ni la nostra mà ni els nostres sentits han canviat gens en vint anys. El mòbil és la cosa vella que no acaba d’anar-se’n perquè el que és nou —la computació ubiqua— no acaba d’arribar.

"El mòbil és la cosa vella que no acaba d’anar-se’n perquè el que és nou —la computació ubiqua— no acaba d’arribar"

Els robots d’AGIBot són molt semblants als que vam veure a les celebracions de l’any nou xinès. Hi ha qui en pregunta el preu (de 100 a 190.000 dòlars) i ja se’l vol emportar cap a casa. Amb 40 graus de llibertat (el nombre de moviments independents —articulacions o eixos— que pot controlar un robot), l’Agibot 2 és capaç de ballar, fer saltirons i fins i tot de fer l’espagat i tornar a pujar com si fos James Brown. Pot portar pesos i moure’s per entorns controlats com magatzems com ho faria un humà. Però us el posaríeu a casa?

Un dels temes del MWC d’enguany és precisament aquesta fisicalització de la IA. Com deia Rodney Brooks, pioner de la robòtica i creador de la Roomba, és impossible que la IA sigui realment intel·ligent sense un cos; la intel·ligència emergeix del fet que el cervell es troba en un espai físic on interacciona amb altres cervells. Doncs bé, sembla que si a la IA li posem un cos que es desenvolupi en l’espai físic, la intel·ligència hauria d’emergir, no? 

Els qui defensen aquesta tesi es basen en el fet que, amb el temps i a mesura que els robots es trobin amb totes les situacions possibles, els robots cada cop seran més “intel·ligents” (la paraula correcta seria “capaços”). O sigui, que al principi serien poc útils i a mesura que els ensenyéssim anirien aprenent del món. I a més, ho farien de manera exponencial: el que aprengués un robot a una casa d’Almatret ho compartiria al moment amb els de la resta del món que adquirien la capacitat al moment.

Veieu per on vaig, no? Pagues 190.000 dòlars per poc més que un xatbot amb potes a qui ho has d’ensenyar tot —inclosa la teva intimitat—. A sobre, el benefici se’l queda una empresa que, per raons de seguretat, monitora tot el que passa a casa teva a través dels ulls del robot. Em fa l’efecte que superar les barreres tecnològiques que encara queden és un joc de nens comparades amb les muralles legals i d’acceptació social.

"Pagues 190.000 dòlars per poc més que un xatbot amb potes a qui ho has d’ensenyar tot —inclosa la teva intimitat—"

L’altra foto, que és segurament la foto del MWC, és el prototip que ha presentat Xiaomi. Com cada any des de fa tres, al seu estand hi ha cotxes per fer la foto. El d’aquest any és el Vision Gran Turismo, un hipercotxe elèctric conceptual dissenyat per al videojoc Gran Turismo 7. És un exercici de disseny sense restriccions: aerodinàmica extrema, tecnologies experimentals —com rodes amb cobertes magnètiques fixes—. No es produirà. Però no cal; l’objectiu és situar Xiaomi al mateix imaginari que marques com Ferrari o Porsche, una empresa que fa quatre anys no tenia divisió de cotxes i que va llençar el primer mòbil el 2011. Xiaomi és l’exemple tangible de la creixent influència xinesa en tecnologia, eficiència, i ara, també en disseny.

El que ens porta a parlar inevitablement de sobirania tecnològica, un dels eixos del MWC d’enguany i que no sortiria a la foto si no fos perquè surt als telenotícies en forma de crònica de guerra. Mai no havia sigut tan evident com ara que la dependència d’Europa de la tecnologia dels EUA és un molt mal negoci. Parlem sempre dels tres models de governança de la tecnologia: el nord-americà, centrat en la innovació privada; el xinès, en la innovació dirigida per l’estat, i l’europeu, que en teoria hauria de ser dels seus ciutadans. Vistos els esdeveniments dels darrers mesos, amb el govern dels EUA intervenint en les tecnològiques, carregant contra empreses com Anthropic que no s’avenen als seus dictats, aplicant-los sancions que fins ara es reservaven a empreses xineses, sembla que els tres models es redueixen a dos: l’europeu i el xinès.

També hem vist que la desregulació i la unilateralitat permet als EUA utilitzar tecnologies d’IA per a fer vigilància massiva dels seus ciutadans, atacar Veneçuela i controlar armes letals amb IA a l'Iran. Tot això amb el suport tecnològic i la complicitat d’algunes de les grans empreses que són aquests dies al MWC. Quan al TN vegeu la notícia de l’èxit del MWC i, sense solució de continuïtat, la de la guerra a l’Iran, recordeu que en realitat són la mateixa notícia.