A Silicon Valley i a Kyiv hi ha gent que fa les coses bé

Hi ha mitjans que encara fan el que toca: informar. Podria semblar una obvietat, però no ho és. En un moment en què els algorismes decideixen què és rellevant, en què les plataformes controlen els fluxos d’informació i en què els grans editors s’han convertit en peons dels interessos polítics o financers, fer bon periodisme és un acte revolucionari.

En tenim dos exemples en la revista Wired i el The Kyiv Independent; el primer fa dècades que el segueixo i el segon m’ha arribat aquesta setmana. Molt diferents en origen i en audiència, ambdós mitjans no només ho estan fent bé sinó que ens estan ensenyant com fer-ho bé.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-A Musk se li acaben les palanques

La setmana passada, el Pew Research Center publicava un estudi que posa números a una sospita generalitzada: quan Google mostra un resum generat per intel·ligència artificial a la seva pàgina de resultats —els anomenats AI Overviews—, els usuaris deixen de fer clic als enllaços originals. Els clics cauen de mitjana del 15 % al 8 %. Com a conseqüència, els usuaris tanquen la sessió després de llegir la resposta de la màquina: no arriben als continguts, no accedeixen a les fonts, no coneixen el mitjà. Només es queden amb la síntesi, que pot ser incorrecta o directament perillosa (Google va recomanar en un dels seus resums posar cola a la pizza per evitar que en caigués el formatge).

Per la seva banda, les xarxes socials, que van arribar amb la promesa de la creació i distribució democràtica del contingut, han resultat en tot el contrari: són canals per a la desinformació i el seu trànsit orgànic vers els webs dels creadors de continguts és residual si no pagues. Com explica Cory Doctorow, hem passat de l’època de la captació a l’era del peatge: plataformes que primer van facilitar la circulació del contingut per després restringir-la i monetitzar-la. Aquesta estratègia és el que, en paraules de Doctorow, ha “emmerdat” internet.

"Hem passat de l’època de la captació a l’era del peatge: plataformes que primer van facilitar la circulació del contingut per després restringir-la i monetitzar-la"

A això li hem de sumar la claudicació de grans mitjans de referència global com el Washington Post i el New York Times. Especialment sagnant és el cas del Washington Post, que sota la propietat del broligarca Jeff Bezos, ha passat de fiscalitzar Trump a blanquejar-lo. La llibertat de la qual va gaudir el Post quan el 2013 el va adquirir per l’irrisori preu de 250 milions de dòlars va ser un miratge. Autoacomiadaments, censura a columnes i vinyetes crítiques amb Trump, censura al suport a Harris setmanes abans de les eleccions, són algunes mostres del gir editorial i de l’actitud servil envers el capitalisme d’amiguets de Trump. Tot per no posar en risc contractes federals milmilionaris d’Amazon Web Services i de l’empresa espacial Blue Origin.

Quan Bezos va comprar el Post va fer posar a la capçalera, a sota el nom del diari, la frase La democràcia mor a la foscor. La frase és de Bob Woodward, un dels periodistes que va destapar el Watergate i referent de Bezos. Avui s’hi escauria més aviat: “La democràcia mor al núvol… d’Amazon” (gràcies Jeff per la promo de La democràcia mor al núvol).

Però hi ha excepcions. I aquestes excepcions són importants no perquè s’hagin de replicar —que no es pot— sinó perquè apunten en la direcció correcta. Wired, per exemple, ha protagonitzat una de les transformacions més rellevants del periodisme recent. Nascuda als anys 90 com una revista de cultura digital i gadgetscool a l’empara del tecno-optimisme happy flower imperant, Wired ha fet un gir radical a partir del 2023: “què significa ser WIRED en una època en què la tecnologia ha deixat de ser exclusivament sinònim de progrés?”.

Amb Katie Drummond al capdavant, ha passat de parlar d’auriculars amb cancel·lació de soroll a fiscalitzar l’entramat de poder entre Silicon Valley i Washington. Per això va crear un departament de política. El DOGE —el fracassat departament dirigit per Elon Musk amb l’objectiu d’“optimitzar” l’Estat— ha estat cobert diàriament, amb fonts internes, exclusives i noms concrets. Wired ha agafat el testimoni de la investigació política al que Washington Post ha renunciat.

Aquest gir, a banda de l’impacte informatiu, també ha tingut conseqüències econòmiques. Durant les dues primeres setmanes de febrer de 2025, Wired va aconseguir 62.500 nous subscriptors als Estats Units. Un rècord. Però el més rellevant no és la conseqüència, sinó la causa: el públic paga per contingut que li explica el que ningú no li està explicant. No per titulars pescaclics, ni per notes de premsa passades per IA, ni per opinadors previsibles. Paga per informació rigorosa, amb fonts primàries i escrita per persones. Wired ha demostrat que, en lloc de retallar periodisme, cal fer-ne més. Quan es prioritza l’audiència real per davant de la dels algorismes d’una internet “emmerdada”, els lectors responen. (En teniu una anàlisi molt acurada al butlletí Periodismo Digital del Miquel Pellicer).

"Wired ha demostrat que, en lloc de retallar periodisme, cal fer-ne més"

I el segon exemple imprescindible és The Kyiv Independent, de qui fins fa pocs dies en desconeixia l’existència. En plena guerra, amb bombes caient i una democràcia en risc, un grup de periodistes ucraïnesos sortits del Kyiv Post, el diari en anglès més important d’Ucraïna, va decidir fer el que molts no s’atrevien a fer: informar. Informar sobre la invasora Rússia, però també sobre el seu propi govern. Fa pocs dies, el mitjà va ser atacat amb un DDoS per haver publicat un reportatge crític amb la retirada de mesures anticorrupció del govern Zelenski. Aquesta actitud crítica és el que els seus lectors valoren.

El seu model és igualment inspirador. No tenen mur de pagament. Tenen 20.000 membres de pagament. El 95% són de fora d’Ucraïna. Com ho han fet? Explicant la història de la creació d’un nou mitjà. Creant comunitat. Parlant amb els seus lectors per plataformes com Slack, on redactors i lectors formen una comunitat informativa. Oferint continguts útils, butlletins clars i trobades en directe. 

La demostració de què pensen més en les persones que en els algoritmes és l’edició en paper del diari i la venda a la seva botiga d’una tote bag amb un disseny meravellós dels ingredients del borshch, el plat nacional ucraïnès. Els robots no llegeixen en paper, no porten tote bags i no mengen sopa.

Aquest crec que és l’aprenentatge més important: tant Wired com The Kyiv Independent han triat parlar a persones, no a algorismes. Han triat explicar-se, sense supeditar-se a les regles opaques de Google o Meta ni a les del poder establert, sigui el de Trump o el de Zelenski. A banda, Han fet del seu mitjà una història; Wired la del gir de les causes de la tecnologia a les conseqüències, i The Kyiv Independent la de la creació d’un nou mitjà crític amb els seus. I això no només genera interès. Genera confiança.

No podem ser Wired, perquè no tenim el seu pòsit, no podem ser The Kyiv Independent perquè no hem fundat cap mitjà ni estem en guerra. Però sí que hi ha uns patrons comuns que ens poden ser útils: en lloc de menys periodisme, més investigació. En lloc de pensar en l’algorisme, pensar en els lectors. En lloc de construir audiències passives, crear comunitats actives. En lloc d’”emmerdar” més internet, sortir-ne. I sobretot, en lloc de publicar continguts, explicar històries.