La tecnologia és política

La tecnologia ens farà lliures. Però només si sabem cap a on anem, i si tenim clar que no és neutra. Ja fa anys vaig fer una ponència TEDx que explicava les meravelles tecnològiques, però potser pecava de tecnooptimista.

Cada cable, cada app, cada línia de codi que fa funcionar el món digital d’avui és fruit de decisions polítiques, econòmiques i socials. Això ho hem de tenir clar, i només si ho entenem, podem construir tecnologia al servei del bé comú. En canvi, si ho ignorem, ens acabarà arrossegant.

La tecnologia és política perquè defineix qui pot accedir a un servei públic, qui pot estudiar una carrera, qui pot trobar feina, qui pot crear contingut. I també perquè hi ha persones que queden fora, sovint per culpa de dissenys pensats només per a qui ja hi és dins. Però no malpenseu, perquè de vegades és fruit del descuit, i no de la mala fe, però descuit a descuit, acabem aplanant matisos i vivències que enriqueixen les eines del present.

Però tot això també vol dir una altra cosa: que podem fer-ho diferent. Que cada decisió tecnològica és una oportunitat per incloure, per simplificar, per democratitzar. Quan fem una app per l’administració, no tenim excuses perquè funcioni no en tots els idiomes, ni per a totes les persones del territori: estem fent política inclusiva. Quan dissenyem una web accessible per a persones grans o adaptades a persones amb capacitats diverses, estem fent justícia social. Quan acostem la cultura digital a barris i pobles que no surten al mapa tecnològic, estem ampliant la llibertat real de la ciutadania. Com si hi poséssim una línia de metro nova, o una universitat pública al servei de la gent.

"Cada decisió tecnològica és una oportunitat per incloure, per simplificar, per democratitzar"

També és política decidir on van els cables i com es refreden els servidors. La IA, per exemple, ens pot ajudar a ser més eficients, més creatius i més savis. Però cal saber que cada resposta que ens dona no és màgia: pot costar fins a mig litre d’aigua, segons Nature. Que una hora de Netflix suposa 12 litres. Que una hora de videojoc, 15 litres. Que els centres de dades de Microsoft, Meta o OpenAI consumeixen milers de milions de litres d’aigua anualment, sovint en zones amb escassetat com Texas, Wyoming, Arizona o el desert dels Monegres. Busquen espais amb aigua barata, no amb aigua abundant.

Això no vol dir que hàgim de renunciar-hi. Vol dir que hem d’exigir una tecnologia més responsable, més eficient, més arrelada als territoris. Vol dir que no podem parlar del núvol com si fos eteri: és infraestructura crítica. I cal governar-la com a tal.

"No podem parlar del núvol com si fos eteri: és infraestructura crítica. I cal governar-la com a tal"

La millor notícia és que tot això es pot canviar. Que la tecnologia sigui política vol dir que està viva, que pot evolucionar, que podem discutir-la, regular-la, redissenyar-la. Que la podem fer nostra.

Si volem que la tecnologia ens faci lliures, no n’hi ha prou amb consumir-la. L’hem d’entendre. L’hem de qüestionar. L’hem de codissenyar. Només així garantirem que no deixi ningú enrere, i que la llibertat digital no sigui un privilegi, sinó un dret compartit.