Apocalipsi i vacances

"Necessito una apocalipsi o, com a mínim, unes vacances”. Així comença el llibre L’any de la plaga del Marc Pastor en un d’aquells inicis que ho té tot: introdueix l’acció, convida —gairebé obliga— a continuar llegint i és, sobretot, memorable. Tant, que cada cop que succeeix un fet excepcional —disruptiu, en siliconvallès— no me’l puc treure del cap. En menor o major grau em va passar quan es va tancar el trànsit aeri a Europa per l’erupció del volcà Eyjafjallajökull, per la pandèmia de la covid-19, els primers dies de la invasió a Ucraïna i per les dues victòries de Trump. No em va passar durant l’atac a les torres bessones del 2001; el llibre del Marc Pastor és del 2010.

Aquell dilluns era al 3CAT (TV3? Teletrés?), al programa matinal Tot es mou (La Melero?) perquè tocava parlar de la IA que Meta ens ha activat tots al WhatsApp sense solució de continuïtat. Tot i no ser-ne conscient, em vaig adonar que passava alguna cosa en entrar al bany, que era a les fosques i de l’aixeta només en queia un rajolí (posteriorment, per les experiències compartides a les xarxes socials he sabut que moltes aixetes també depenen de l’electricitat).

Si vols saber-ne més

 

   

Carlos Rojas-El dia que Barcelona va deixar de bategar

El menjador també era a les fosques i, com que ja era vora la una, vaig decidir dinar-hi ràpid. Va ser llavors, que connectant-me a Bluesky vaig veure que això no era un problema de TV3 sinó que “era d’ells”. Tot i que no se sap encara que són ells (Govern, Red Eléctrica, les comercialitzadores, furoners…)

Quan de petit marxava la llum de casa el primer que fèiem era sortir al replà de l’escala i mirar si hi havia llum. Si a l’escala no n’hi havia i t’hi trobaves amb la resta de veïns volia dir que no era que havien “saltat els ploms” de casa i “és d’ells”, que deien els grans. Dilluns, l’equivalent a sortir al replà va ser sortir a les xarxes i veure que era d’ells i que la finca sense llum era tota la península Ibèrica. I en aquells moments d’incertesa, també Andorra, la Catalunya Nord i parts del Nord d’Itàlia.

Eren passades la una del migdia i no era conscient de la magnitud de la tragèdia, senzillament perquè a mi no m’afectava: el wifi dels platós de TV3 continuava funcionant i el meu mòbil tenia encara cobertura telefònica. El primer funcionava amb les bateries i generadors de la tele, la segona amb les bateries de les torres de telefonia que s’acabarien al cap d’una hora. Després de quatre tuits sobre apocalipsis i col·lapses a Bluesky vaig encarar cap a Barcelona en cotxe.

"Dilluns, l’equivalent a sortir al replà va ser sortir a les xarxes i veure que era d’ells i que la finca sense llum era tota la península Ibèrica"

Va ser en posar-me a l’autovia que me’n vaig fer capaç per dues raons: pel col·lapse monumental d’entrada i sobretot perquè a RAC1, a l’hora del Marc Giró hi havia el Basté. Sentir el Basté fora d’hores només pot voler dir que n’ha passat una de grossa o que el Barça ha guanyat algun títol. I el partit de Champions era dimecres. Que hi hagi embussos per entrar per la Diagonal entra dins l’anormalitat que hem normalitzat, però el que hi havia era un col·lapse monumental que recordava als de les pel·lícules apocalíptiques.

Em va passar pel cap la sèrie apocalíptica i preomonitòria francesa El Col·lapse (l’Effondrement) del 2019. A cada episodi, i en pla-süència— explora els escenaris resultants de la caiguda de les xarxes: de mobilitat, de distribució, de seguretat, socials (en el sentit de societat, no de xarxa digital). En concret em semblava viure el segon episodi, un dels més impactants, on la supervivència passa literalment per omplir el dipòsit a la benzinera.

Si vols saber-ne més

 

   

10 xifres (i alguna de surrealista) per entendre la magnitud de la crisi de l'electricitat

Jo no tindria aquest problema. Tinc un VW ID.4 elèctric que portava al 40% de càrrega i això em donava uns 200 km d’autonomia (nota al marge: VW ha superat Tesla en vendes d’elèctrics a Europa). A més, completant el kit de supervivència avant la lettre, arran de la pandèmia, a casa vam decidir posar plaques solars al sostre per a poder sobreviure en cas d’apocalipsi. 

"Sentir el Basté fora d’hores només pot voler dir que n’ha passat una de grossa o que el Barça ha guanyat algun títol"

Menció a banda per la ràdio, la del cotxe, la del transistor, el receptor d’ona curta i banda aèria que m’havia arribat deu dies abans. Resulta que la xarxa que no va fallar va ser la de la ràdio. I això, que és molt bo, també pot ser molt contraproduent. Quan has d’omplir durant 24 hores desenes de canals de ràdio (i tele pels que la podien veure) amb continguts tens un problema, especialment quan no hi ha informació de canals oficials fiables. Per la ràdio i el clic van circular titulars de tota mena: un ciberatac, un canvi sobtat de temperatura, un incendi a Narbona, Andorra sense llum, que si es fa fosc i la ciutat es prepara per als saquejos, que si de Brussel·les van dir que tinguéssim un kit de supervivència perquè “els de dalt” saben coses… de tot. I perquè no he entrat a X a veure la conspiranoia general.

Tots sabem que els mitjans no expliquen la realitat sinó que la creen. Una foto d’una manifestació no explica la mateixa història si el fotògraf enquadra els manifestants o si ho fa amb el cordó policial que té al davant: el fet és el mateix, la història no. No, no dic que les ràdios del país creessin un pànic com el que Orson Welles va provocar l’any 1938 a Nova Jersei amb l’emissió de la Guerra dels Mons. Més que res perquè no va passar mai; és un cas clar de fake news orquestrada pels diaris a partir d’un parell d'anècdotes amb l’objectiu de desprestigiar el naixent mitjà radiofònic que els estava llevant publicitat.

Deixo per als experts en comunicació si el paper de les ràdios no hauria d’haver estat el d’acompanyar la població amb la programació habitual amb les línies obertes a tota informació rellevant, més que el d’anar informant que no hi ha informació, intercalant-ho amb talls de pel·lícules i sèries de catàstrofes com els del Col·lapse. Ho resumia molt bé el filòsof i humorista Magí Garcia al seu Instagram quan deia l'endemà que “En dies com el d'ahir és important seguir la ràdio per mantindre's perfectament informat de les últimes fake news.”

Molta gent va descobrir la ràdio analògica aquell dia i molta altra va descobrir que no en tenia. L’Anna, una companya de feina de Gràcia m’explicava que després de fer molta estona de cua en un supermercat regentat per una persona paquistanitzada, el client de davant seu li va comprar totes les espelmes, piles i ràdios. Massa anys de postguerra han fet que portem l’estraperlo a la sang.

També van ser molts els que van descobrir que tenien veïns. Un cop es van acabar les bateries de les antenes de telefonia, la gent es va quedar sense xarxes socials, descobrint amb sorpresa que les xarxes socials ja existien abans: l’escala, el carrer, els que van al mateix colmado o els que juguen a la botifarra els dijous.

"Va ser com una anti-pandèmia: en lloc de tancats a casa connectats internet érem al carrer connectats a la vida"

Com quan marxava la llum abans i sortíem al replà a veure si “és d’ells” vam tornar a sortir al carrer —jo ho vaig fer i vaig re-descobrir veïns—. I vam escoltar la ràdio als cotxes o al transistor els que en teníem. Molts d’altres van descobrir que Netflix va amb llum i que a la nit es pot llegir un llibre en un llum de càmping d’aquells que es carreguen a manovella.

En certa manera va ser com una anti-pandèmia: en lloc de tancats a casa connectats internet érem al carrer connectats a la vida, fosca, però vida nogensmenys. Una mica com quan fem vacances. Allò que demanava el protagonista del Marc Pastor a l’inici de l’Any de la plaga, però en lloc de ser una cosa o l’altra va ser tot junt: una apocalipsi i unes vacances on vam desconnectar de tot.