De YouTube al cinema

Quan un es passeja per les escoles i universitats de comunicació audiovisual i cinema, les persones sempre tenen una pel·lícula que les va fer decidir-se per ser directora de cinema i estimar el setè art: Kubrick, Hitchcock, Tarantino, Coppola, Coixet, Spielberg, Kurosawa, Gerwig… Amb la convicció que per arribar a seure a la cadira de director toca empassar-se la filmografia de tots els grans, els mitjans i els petits.

Al carrer Enric Granados de Barcelona hi havia el Video Instan, ara al carrer Viladomat, que tenen tot allò que fa anys que està descatalogat, que no es troba a les plataformes. El gran temple dels tresors pels amants del cinema. 

Mentrestant, el món ha canviat tan radicalment que els nous directors i directores de cinema tenen a MrBeast o PewDiePie com a referents del sector. Un sistema paral·lel i caòtic en què milions de persones han après a construir històries i comunicar de manera autodidàctica i amb nous llenguatges. Uns codis que, finalment, han permeat al gran cinema: ara, el muntatge, el ritme o la narrativa deixen de respondre als codis tradicionals i s’obren a un públic i uns autors nous.

"Ara, el muntatge, el ritme o la narrativa deixen de respondre als codis tradicionals i s’obren a un públic i uns autors nous"

Durant molt de temps, aquest segon sistema es va considerar una perifèria. Contingut. Entreteniment. Cultura menor… però ara aquest sistema alternatiu comença a produir directors de cinema del circuit tradicional.

El referent

Kane Parsons va néixer el 2005, el mateix any que YouTube. Una definició biogràfica que posa de manifest on som. Hi ha creadors que han utilitzat la plataforma, i després hi ha creadors que han mamat tot el que hi havia dins, forma part del seu ADN. Parsons pertany clarament al segon grup.

Evidentment, Parsons té un canal de YouTube, Kane Pixels, des que té dotze anys. Hi ha vídeos primerencs amb els seus amics a l’escola ple d’efectes barats de croma, experiments visuals, proves de muntatge i contingut que avui es pot llegir com un procés d’aprenentatge públic i continu del que és el llenguatge audiovisual. No va anar a cap escola de cinema per fer aquells primers vídeos: va aprendre a muntar amb el que tenia a l’abast. En el seu cas, no hi ha una línia clara entre aficionat i professional, sinó un assaig/error en un entorn obert i públic per a tothom.

Perquè el trajecte i aprenentatge que tradicionalment passava per grans escoles i universitats, jerarquies i progressions lentes, aquí passa per una exposició constant a audiència, comentaris, likes, un algoritme cruel i una competència global permanent. El resultat és un altre tipus de director. El nou tipus de director.

"L'aprenentatge passa per una exposició constant a audiència, comentaris, 'likes', un algoritme cruel i una competència global permanent"

Quan aquest tipus de formació arriba al cinema, no arriba només amb una estètica nova. Arriba una manera diferent d’entendre què és una història, com es manté l’atenció i com es construeix la tensió.

Backrooms és el primer projecte cinematogràfic de Parsons. Una pel·lícula que s’entén des de la cultura digital, el videojoc, el fòrum de Reddit, els mems i YouTube. És un univers nascut d’internet.

La seva lògica és el suspens espacial que va néixer d’un mem anomenat espai liminar creat amb 3D, on la càmera explora i és el mateix espai el que ens crea terror. La sensació d’estar dins d’un entorn que no hauria d’existir, però que funciona igualment. És un cinema que s’assembla més a un videojoc que a una pel·lícula. Una conseqüència directa del tipus de cultura visual que ha format aquesta generació.

Parsons, com molts creadors de la seva generació, ha après la teoria del cinema des de la pràctica contínua en plataformes digitals. Ha crescut consumint i produint contingut en paral·lel, en un entorn en què la frontera entre espectador i creador és invisible.

"És un cinema que s’assembla més a un videojoc que a una pel·lícula. Una conseqüència directa del tipus de cultura visual que ha format aquesta generació"

Un nou estil de cinema que va més enllà de l’estil visual, de l’economia de l’atenció, del ritme, del que demanda l’algoritme. El que abans podia ser atmosfera, ara ha de justificar la seva existència. Un canvi absolutament estructural al qual, si li sumem l’arribada de la IA generativa, farà que en els deu anys vinents encara veurem molts més canvis.

La versió empresarial

Durant dècades, la indústria audiovisual ha funcionat com un sistema estanc de producció de talent. Les escoles de cinema, els estudis i els circuits professionals eren els principals filtres d’accés. Però internet ha creat una infraestructura paral·lela de formació massiva, descentralitzada i contínua.

YouTube ha deixat de ser una plataforma de distribució i es converteix en l’escola i el referent de cultura audiovisual d’una nova generació que no sap què és l'Escac, però que ja està dins del circuit.

Milions de persones han après a muntar, a ritmar, a construir narració visual i a entendre el comportament de l’audiència sense passar per cap escola; ho han fet de manera autodidàctica. Això genera una conseqüència directa: el talent arriba a la indústria amb molta més pràctica acumulada i amb una comprensió molt més afinada de com consumeixen els seus contemporanis.

"El talent arriba a la indústria amb molta més pràctica acumulada i amb una comprensió molt més afinada de com consumeixen els seus contemporanis"

El paral·lelisme amb altres indústries creatives és evident. Igual que la música electrònica va transformar-se quan una generació criada amb programari domèstic va començar a produir fora dels estudis tradicionals, el cinema està entrant en una fase similar.

No vull que això sembli una apologia a deixar d’estudiar, o que estic matant el cinema, però sí que les estructures clàssiques estan entrant en competència amb un sistema alternatiu que puja amb força.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-La generació que no vol deixar rastre

En aquest context, la pel·lícula Backrooms és un cas paradigmàtic pel seu origen: un univers que neix a internet, creix en comunitats digitals i acaba convertint-se en producte cinematogràfic amb pressupost i actors nominats a l’Oscar. Una cadena de valor completament nova.

Kane Parsons representa un fenomen col·lectiu. Una generació que ha après a pensar en imatges des de la iteració constant, des de la resposta de l’audiència.

Quan aquesta generació entra a la indústria, ho fa per modificar les bases. Un creador de YouTube acaba dirigint una pel·lícula amb actors d’Oscar. Què hauria passat si Tim Burton o Steven Spielberg haguessin tingut a l’abast un mòbil amb una bona càmera, programari d’edició gratuït i una plataforma com YouTube? Ara bé, aquest procés continuarà evolucionant en la mateixa direcció amb tot el que vagi passant al món audiovisual?

'AI Slop'

Mentre la primera generació criada amb YouTube va aprendre a gravar, editar, experimentar i construir llenguatge audiovisual, l'actual generació està creixent en un ecosistema ple d’una cosa anomenada AI Slop.

El terme s’ha popularitzat per descriure contingut generat massivament amb intel·ligència artificial, de qualitat molt baixa, produït a gran velocitat i pensat exclusivament per captar l'atenció. Vídeos que sovint no tenen una bona estructura narrativa, ni desenvolupament visual coherent, ni voluntat creativa. Alguns són només estímuls de personatges passats de voltes fent coses que no tenen cap sentit.

Un estudi recent sobre contingut infantil generat amb IA a YouTube descriu precisament l’aparició d’un ecosistema de vídeos automatitzats produïts per maximitzar engagement i monetització, amb històries repetitives i contingut fabricat a escala industrial, traduït a molts idiomes a la vegada per maximitzar l’impacte. Els investigadors alerten que la lògica dominant és purament algorítmica: monetitzar a qualsevol preu. Alguns experts alerten dels riscos de l’aprenentatge i la qualitat del coneixement transmès de l'AI Slop.

"Alguns experts alerten dels riscos de l’aprenentatge i la qualitat del coneixement transmès de l''AI Slop'"

Al mateix temps, diverses anàlisis recents indiquen que una part considerable dels vídeos recomanats a nous usuaris de YouTube Shorts ja són continguts generats amb IA o formats molt similars, construïts a partir de repeticions visuals, veus sintètiques i estímuls constants. És un problema cognitiu.

Durant anys, fins i tot els continguts més comercials de YouTube obligava els creadors a prendre decisions narratives: quan tallar, com generar tensió, com construir una història o una broma. L’AI Slop tendeix a eliminar bona part d’aquest procés i substitueix la narració per estímuls successius. 

L'impacte

Encara no existeix prou evidència per afirmar quin impacte cultural tindrà això a llarg termini sobre les generacions que hi creixen immerses. Però veient l’impacte dels primers directors de cinema nascuts amb YouTube, em pregunto què passarà al 2050, quan els que han nascut amb l’AI Slop comencin a treballar en el món audiovisual.

Potser la paradoxa és que YouTube va democratitzar la creació audiovisual perquè va permetre que milions de persones aprenguessin a explicar històries. Aquesta nova etapa dominada per contingut sintètic, automatitzat i optimitzat exclusivament per captar atenció continuarà formant creadors o començarà simplement a fabricar espectadors cada vegada més difícils de sorprendre?

I el més paradigmàtic de tot és com la indústria ha trigat tant a adonar-se que això ja estava passant. Potser ho veien com un entreteniment menor, secundari, però YouTube fa uns anys que entrena la pròxima fornada de directors que seran referència de les noves generacions.