Durant anys ens van advertir que no pengéssim a la xarxa res del que després ens en poguéssim penedir. Moltes notícies sobre acomiadaments a empreses per persones que havien penjat una foto a Fotolog borratxos com gats, o vídeos i xats compromesos que havien portat maldecaps als seus protagonistes. Ja sabem que cada correu, cada fotografia i cada comentari queden registrats per sempre en una mena d’arxiu universal i immutable, i que tot deixa rastre. Una espècie de memòria digital que serveix a vegades com a condemna per molts.
I, així mateix, la generació que ha crescut dins d’aquest sistema ha arribat a una conclusió: El problema no és que Internet ho guardi tot, sinó que hem de ser la versió més allunyada dels cargols digitals. Una revolució tecnològica que implica comunicar-se sense deixar rastre.
“Els joves no truquen per telèfon”, “els joves no escriuen correus electrònics”, “els joves relaxen l’ortografia perquè són mandrosos”. Alguns experts redueixen aquest fenomen a una qüestió de mandra o vergonya, i es queden tan tranquils, perquè situa la narrativa en un defecte generacional. Com si tota una generació estigués equivocada perquè no fan com els grans.
Però les dades ens diuen el contrari.
Mai una generació havia estat tan intensament connectada entre ella. Adolescents que poden arribar a intercanviar centenars de missatges al dia, que passen diverses hores diàries interactuant a través del mòbil, que habiten simultàniament plataformes com WhatsApp, Instagram, TikTok o Snapchat. No és una generació que es comuniqui menys. És una generació que ha optimitzat fins a l’extrem com es comunica.
Anem per parts. La desaparició de la trucada telefònica no és un símptoma de desinterès, sinó de rebuig a la interrupció de l’altra persona. Una trucada imposa temps, exigeix disponibilitat immediata i obliga a improvisar al que no s’ha preparat el discurs. Un missatge, en canvi, permet gestionar el ritme, modular el to i decidir quan respondre. En un entorn d’atenció fragmentada, això no és una preferència: és una necessitat funcional.
"La desaparició de la trucada telefònica no és un símptoma de desinterès, sinó de rebuig a la interrupció de l’altra persona"
No us ha passat mai que un mateix missatge s’ha malinterpretat pel to amb el qual es llegia? Això se soluciona amb un àudio on s’explica el mateix i es percep el to. Ens van dir que un “No.”, amb un punt final, era de mala educació. Però també fer servir massa emojis es pot considerar de mala educació. Doncs ja està. Una generació pragmàtica.
El mateix passa amb el correu electrònic. No és que aquesta gent no sàpiga escriure formalment (ChatGPT en sap més que tots junts, i ho saben utilitzar, creieu-me), sinó que el correu s’ha convertit en un mètode lent, rígid i desconnectat de la velocitat real de les decisions mentals a les quals està acostumada aquesta gent. El que abans era eficiència respecte a les cartes postals o al fax, avui és fricció davant de la immediatesa d’un missatge directe d’Instagram.
Per això proliferen els canals híbrids. Els missatges de veu, per exemple, s’han consolidat com una de les formes de comunicació més utilitzades, amb milers de milions d’enviaments diaris a escala global. No perquè escriure sigui massa difícil, sinó perquè la veu permet una densitat emocional molt superior sense assumir el cost d’una conversa en directe. És una solució elegant: oralitat sense interrupció.
Però el veritable canvi és l’auge de la comunicació efímera.
"La recerca en comportament digital i la psicologia diuen que quan el contingut desapareix, la interacció es torna més natural, més directa i menys condicionada"
Funcionalitats aparentment anecdòtiques com els d’Snapchat on els missatges desapareixen, i les converses no deixen historial, s’han convertit en estàndard en plataformes de gent jove, sigui com a nucli o funcionalitat extra incorporada després de veure la tendència.
La recerca en comportament digital i la psicologia diuen que quan la comunicació és permanent, augmenta l’autocensura, es redueix l’espontaneïtat i creix la percepció de risc reputacional. En canvi, quan el contingut desapareix, la interacció es torna més natural, més directa i menys condicionada.
Com a contrapartida, és més difícil de controlar per les famílies, i pot ajudar a establir relacions i tendències no adequades per menors d’edat. Dit d’una altra manera: És que volen comunicar-se sense haver de gestionar les conseqüències permanents de cada interacció. Pel bo i pel dolent.
Tenim per endavant una ruptura profunda amb el model digital que hem construït fins ara. Durant dècades, la traçabilitat ha estat sinònim de valor afegit. Guardar, arxivar i recuperar informació era l’essència mateixa de la digitalització. En l’àmbit empresarial, aquesta lògica s’ha traduït en sistemes, processos i cultures basades en el registre constant. El que està emergint ara qüestiona de base aquest principi.
I què passa quan una part significativa de la comunicació deixa de ser permanent? Què implica prendre decisions en canals que no deixen rastre? Com es garanteix la responsabilitat, la transparència o el compliment normatiu en un entorn on la memòria és provisional?
"Per primera vegada, una generació està dissenyant activament la seva manera de comunicar-se per limitar la seva pròpia traçabilitat digital, en contra de la tendència evolutiva"
No tinc una resposta treballada i sobre una base científica. Ja m’agradaria, però crec que necessito més temps. Hi ha, però, una lectura menys defensiva i potser més honesta de tot això: els joves no s’estan comunicant pitjor. Són les estructures que hem construït les que exigeixen massa: massa formalitat, massa permanència, massa risc associat a qualsevol improvisació. En aquest context, optimitzar la comunicació és qüestió d’adaptació al medi. Per primera vegada, una generació està dissenyant activament la seva manera de comunicar-se per limitar la seva pròpia traçabilitat digital, en contra de la tendència evolutiva. Una estratègia de supervivència.