Píndola filosòfica: Les arts com a repòs

Qui em conegui sabrà que no soc una persona amb talent artístic. Soc creativa, però no tinc talent. La meva mare va posar molts esforços en desenvolupar les nostres habilitats plàstiques, però si bé va ser un fracàs en resultats materials, podem dir que tota aquella vocació va permetre que fóssim creatives, curioses i obertes a provar coses noves. Vist així, podem celebrar-ho com un èxit divergent: no era el pla inicial, però va provocar alguna cosa bona.

El cas és que, si bé no totes arribarem a ser artistes, sí que és important cultivar les arts des d’edats primerenques. No soc psicòloga ni pretenc ser-ho, però ara que soc adulta hi ha una sensació plaent en el moment de pintar, de dibuixar, de relaxar-me fent alguna manualitat o arreglant un petit moble que sé que ve del fet que vaig estar impulsada, des de ben petita, a fer coses amb les mans amb la intenció de crear alguna cosa bonica. I així, si bé el resultat pot ser més o menys encertat, sempre he pogut trobar, en les arts, una forma de repòs del cap que, més enllà de la catàstrofe plàstica, em permeten un moment de calma.