Píndola filosòfica: La feina de l’altra meitat

Tota persona que vol fer una pausa sense sentir que està perdent el temps es deixa emportar pels posts de LinkedIn, on sovint es pot trobar informació interessant per a la feina, algun article o, fins i tot, una oportunitat de finançament per un projecte. Tanmateix, sovint ens trobem (i aquí parlo universalitzant la meva experiència, potser estic sola) llegint els comentaris d’articles que han generat molt debat. L’altre dia em vaig topar amb un preciós article on dues investigadores compartien les seves vivències de la maternitat a l’acadèmia. Els comentaris estaven farcits de dones compartint les seves experiències personals, parlant de resiliència, sacrifici i de la frustració que comporta no poder estar al 100% a tot arreu i haver de compaginar les cures amb el desenvolupament professional.

Evidentment, els models de família han canviat i hi ha moltes dones que tenen criatures soles, però no ens enganyem, la gran majoria d’aquestes dones tenen parella o, com a mínim, un altre tutor legal de les criatures. On són, aquestes parelles? I quin rol tenen, en la criança d’aquestes criatures? Parlem molt dels sacrificis de les dones i de la necessitat de compaginar les tasques, però què fa l’altre 50% de la relació? Són també criadors, o es tracta del fenomen que ja es coneix com a “mares solteres amb marits”? L’article era preciós i compartia experiències molt profundes i boniques, però penso que hem de ser capaços de ser més ambiciosos amb les demandes feministes i no només parlar de com les dones viuen aquesta balança impossible, sinó també el rol d’aquells a qui, fins ara, aquestes tasques els eren alienes. Davant de dones frustrades i saturades de feina, potser el que cal no és fer màgia, sinó una altra meitat que assumeixi el seu tros de la responsabilitat.