Quan el passat no ens deixa veure el futur

Fa uns dies que penso en aquest fenomen nostàlgic en què hem entrat des de fa unes setmanes. I cada cop sospito més que no és casual. L’any ha continuat augmentant en desastres humans i ecològics. L’estat de la geopolítica és esgotador i, davant d’un futur que es presenta inhòspit, molts han començat a mirar al passat. Alguns, de manera superficial, a partir d’una idealització de l’any 2016 com un any fantàstic i meravellós on totes érem més guapes, més joves, més felices i la vida semblava menys complicada. Altres, com els joves adolescents homes, enyoren un passat que no han viscut mai pensant que les promeses que els han fallat al present es podrien complir sota un context autoritari.

Però el que s’amaga darrere d’aquests clams, com afirmava Iñaki Gabilondo en una entrevista, és una condemna del sistema actual. No és que els joves s’hagin tornat filofeixistes de cop i volta, sinó que enyoren allò que creuen que, en el passat, era més fàcil. O, com a mínim, no es presentava com a impossible. Tenir una casa, una feina estable, poder formar una família (si es volia), semblaven somnis assumibles fins fa poc. Però no confonguem la nostàlgia amb la bona olor dels temps passats: si bé hi havia coses que eren més senzilles, no tot era or, gresca i xerinola. No deixem que l’elogi a uns temps passats millors ens faci perdre el Nord del que ens juguem en el present i el que necessitem per al futur.