Píndola filosòfica: Plastilina

Al meu camí cap a la feina hi ha una llar d’infants. És una sala de colors clars, amb una gran finestra. Com a totes les cases d’Holanda, tens un accés fantàstic a tot el que passa a dins. I per això sovint em transformo en la senyora rara que mira les criatures jugar des de l’altra banda del vidre.

Amb un amic fem la broma que aquesta llar d’infants té la pròxima generació de líders de l'ONU, perquè en tenen un de cada. Crec que és una d’aquestes coses que només notem nosaltres, perquè els holandesos, especialment els de la capital, venen tots barrejats de fàbrica. Avui jugaven amb plastilina i m’han reconnectat amb la meva infància. Com a tot arreu, hi havia criatures que curosament enganxaven uns colors amb uns altres, i després també els que agafaven tots els colors, els pressionaven en un bol i remenaven aquella espècie de pasta de color indefinit. M’ha fet pensar que, en realitat, nosaltres, els humans, som una mica això: una mescla estranya de diferents colors de plastilina que anem agafant diferents formes segons qui ens envolta, però que a final de comptes tots estem fets de la mateixa pasta.