• Els símbols, el sutemi, la Sagrada Família i el Barça
President d'Intermèdia

Els símbols, el sutemi, la Sagrada Família i el Barça

22 de Maig de 2025
Act. 22 de Maig de 2025
Toni Rodríguez

Trepitjar dos panots de tanta potència internacional i emocional com el Barça i la Sagrada Família en un mateix cap de setmana hauria de ser considerat com un gran orgull més que no pas una prova d’estrès emocional per qualsevol barceloní encara que se senti agnòstic, tant si és en l'aspecte religiós com en el futbolístic de la seva existència.

 

Entrar al Temple de la Sagrada Família, sobretot si ho fas de la mà d’un comunicador excel·lent com en Joan Tomàs Escoruela, és entrar tot d’una en un món màgic on cada detall té una raó de ser i un significat simbòlic que mira d’ordenar i donar resposta a totes les preguntes o, si més no a les més rellevants, fent servir els sentiments i la faula, tant des de la distribució de la llum natural fins a la senzilla grandiloqüència d’unes columnes gaudinianes que volen tocar el cel, sabent que és impossible.

Quan hi ets a dins, no deixa mai de sorprendre l’absurda polèmica sobre la continuïtat d’una obra de la qual l'autor inicial sempre havia cregut que tenia un client sense presses.

 

Concebuda com a temple expiatori després de les barbaritats de la Setmana Tràgica, els seus promotors sabien que la seva construcció depassaria de llarg l’espai vital d’Antoni Gaudí, de la mateixa manera que els bastaixos de Santa Maria del Mar sabien que no veurien mai acabada aquella catedral dels pobres que s'havien proposat aixecar arrossegant pedres des de Montjuïc.

Gaudí va ser un innovador i un mestre inspirat en la natura i en la història dels grans temples europeus de l'edat mitjana, més que no pas un professional apressat per la necessitat de complir els terminis d’un encàrrec, que considerava intergeneracional.

Apaivagada, si més no de moment, la polèmica que pretenia paralitzar l’obra, l’actual Sagrada Família ofereix una lectura universal del món i la seva història, escrita sobre l'aventura vital de Jesús, els seus pares i la seva colla d’amics i col·legues que pot ser compartida sense dificultats per gent de qualsevol procedència cultural i geogràfica.

Que això es faci amb el màxim respecte a les directrius deixades per Gaudí, gràcies a la tasca d’una comissió especial creada a l'efecte, fa que el llegat de l'arquitecte, un home profundament catòlic que volen fer sant, pugui ser actualitzat pels seus seguidors sense massa dificultats.

"L'actual Sagrada Família ofereix una lectura universal del món i la seva història, escrita sobre l'aventura vital de Jesús, els seus pares i la seva colla d’amics"

El resultat, fora d’hores de visita, és una sensació de pau i grandesa que permet a la gent gaudir de la bellesa i elevar-se per damunt de les preocupacions de cada dia.

Fins i tot, si t’hi fixes una mica, podràs veure com, malgrat l’esforç dels guardians del temple per impedir-ho, hi ha joves japoneses que practiquen el “sutemi”, una mena de sexy tourism bastant light (i disculpeu els anglicismes) que busca el contrast entre la seva sensualitat física i la serenor icònica del temple triat com a plató.

Una mena d’homenatge vital a la llum, la pedra i la tradició catòlica que no tothom aprecia.

La pregunta és: cal reservar el temple només per la recepció passiva d'informació per banda dels guies autoritzats, a part dels horaris reservats al culte? Hem de veure la Sagrada Família com una estructura rígida, a la manera dels museus tradicionals, sense possibilitat de diàleg entre unes i altres expressions de la bellesa?

Cadascú pensarà el que vulgui, però jo haig de reconèixer que aquells passets quasi de ballet que vaig poder observar mentre recuperava forces assegut sota els finestrals de la façana de la Passió em van fer elevar la vista fins a dalt de tot de les columnes i experimentar una cosa bastant aproximada a la pau.

El Barça com a exemple

L’altre gran panot de la setmana va ser la victòria del Barça enfront del seu rival per antonomàsia, la lluita del centre contra la perifèria, el contrast entre els resultats d’una fàbrica de somnis forjadora d’un ADN històric contínuament renovat i un negoci financer en el qual els ADN es barregen sense solta ni volta amb l’únic objectiu d’obtenir poder i retorn econòmic.

Evidentment, no es pot dir que el Barça no busqui ni una cosa ni l'altra. Ni, possiblement, que la magnífica realitat d’un grup de nois de sang blaugrana que fa anys que juguen plegats hagi estat un objectiu degudament planificat. La majoria d’ells no han costat ni un euro de fitxa al Barça, però haurien jugat al primer equip en cas que les arques del Club no estiguin tan escurades com ho estan?

La rua del Barça pels carrers de Barcelona | EP
La rua del Barça pels carrers de Barcelona | EP

La tradició diu que no, que entre promoure un bon jugador del planter o fitxar-ne un altre de consagrat procedent d’altres equips internacionals, la segona sempre havia estat l’opció elegida. Per quin motiu? Per assegurar-se un rendiment que després tampoc resultava tan convincent? Per què de tot aquell tràfic sempre hi havia algú que se’n beneficiava?

Sigui quina sigui la resposta, la veritat és que l’espectacle d’un equip on el seu gran nucli és format a la Masia i integrat per jugadors de diferents trets racials nascuts a Catalunya, amb el suport de jugadors consagrats (alguns d’ells a punt de la retirada) i compromesos en el mateix objectiu que els seus joves col·legues constitueix un dels dos millors espots publicitaris de la ciutat de Barcelona de cara al món, juntament amb la Sagrada Família.

Estem parlant del compromís d’esportistes com ara els veterans Lewandowski o Szczęsny i dels conversos Raphinha, Ronaldo Araujo, Frenkie de Jong, Jules Koundé o Marc Ter Stegen, progressivament implicats en el món d’il·lusió construït entorn de nois com Lamine Yamal, Dani Olmo, Pau Cubarsí, Fermín López, Pau Víctor, Pablo Torre, Alejandro Balde, Héctor Fort, Gerard Martín, Marc Casadó, Gavi o Pedri, i també Eric Garcia, Ferran Torres i Íñigo Martínez que fa anys i panys que juguen junts, que són amics dins i fora el camp i que en la seva majoria són nascuts i/o educats a Catalunya des de ben petits.

"L'espectacle d’un equip on el seu gran nucli és format a la Masia i integrat per jugadors de diferents trets racials nascuts a Catalunya és un dels millors espots publicitaris de la ciutat de Barcelona"

Gent que busca la victòria compartida abans que el lluïment personal, que prioritza les passades de gol abans que el gol propi, que puja i baixa a ajudar els responsables d'àrea cada cop que l’equip ho necessita, revelats al món per Xavi Hernández, que quan papa Flick els retira del camp pensen que és perquè segurament han fet alguna cosa que haurien pogut fer millor.

Tot un mirall que fa goig de veure, on s’haurien de mirar molts equips d'empresa i autors de llibres d’autoaujuda i motivació professional. Saber que són una icona internacional de Catalunya provoca orgull de pertinença. Saber que tot això ha estat degut a la falta de recursos del Club no és prou motiu per esguerrar l’efecte.

I haver pogut flotar feliçment sobre Barça i Sagrada Família en un mateix cap de setmana amb la innocència d’un infant fa que diumenge al vespre te’n vagis a dormir més content que un gínjol.

Que tampoc passa cada dia…