Ras i curt, és una infraestructura hidràulica que serveix per regar els camps de conreu de les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues amb l’aigua del riu Segre. Gairebé 70.000 hectàrees que proveeixen més de 77.000 persones. Més enllà d’aquestes xifres, fredes i descriptives, la història de la construcció i de l’impacte del Canal d’Urgell amaga secrets i relats humans en una obra que va trigar 350 anys a executar-se. Alguns d’ells les ha recollit el periodista i escriptor Francesc Canosa al seu llibre Aigua a les venes (Editorial Fonoll), on repassa a través dels seus vincles familiars el rerefons sentimental d’un projecte que ha sacsejat la vida diària dels habitants de la Plana de Lleida, però també la relació d’aquesta zona amb la resta de Catalunya.
La primera finca que es va regar al Canal d’Urgell data del 1862, ara fa 160 anys, a Agramunt. Tres segles i mig després dels primers projectes, bona part de la paternitat és de la família Girona, procedent de Reus i establerts a Tàrrega amb una botiga de teles. D’aquell petit establiment comercial, va sorgir una de les nissagues burgeses més importants de la Catalunya del segle XVIII, que es troben darrere del Canal d’Urgell o del Gran Teatre del Liceu. Per Francesc Canosa, “El Canal d’Urgell és la conquesta del nostre Far West".
Canosa: “El Canal d’Urgell és la conquesta del nostre Far West"
A Aigua a les venes. Crònica d’un miracle català universal, Canosa explica i resumeix la construcció del Canal d’Urgell, però incorporant el vessant familiar: el dels seus avantpassats que, com tants altres, estan vinculats al canal. A la crònica personal, on segons destaca, “els morts que van ajudar a construir-lo serveixen per parlar dels vius que se’n beneficien", s’hi afegeixen les conseqüències econòmiques que ha tingut per les comarques de Ponent transformar unes terres de secà desèrtiques en una zona de regadiu de les més fèrtils de Catalunya.
El precursor de la Catalunya buidada
A Canosa li agrada efectuar l’analogia entre la conquesta de l’Oest nord-americana amb la reconquesta del Far West de Catalunya, denominació que reben les comarques lleidatanes, mitjançant el Canal d’Urgell. De la terra feresta al rebost català, on abunden pomeres i perers que actuen de punta de llança d’un sector agroalimentari potent i amb vocació exportadora. “El llibre no parla de ciment, parla de vius, de morts, de morts que ens fan viure. S’hi concep un nosaltres. I en el debat fals de la Catalunya buida, el Canal d’Urgell és el primer antídot”.
De fet, vist amb perspectiva, la presència del canal ha fet créixer la població que l’envolta. A les cinc comarques per on passa, els habitants s’han multiplicat per cinc des del segle XIX. Tot aquest canvi, segons revela Francesc Canosa, es produeix en un context de desconeixement i invisibilitat per part de la societat catalana. Fins i tot, d’ell mateix i dels seus orígens familiars, oblidats en una caixa amb documents a les golfes de casa seva. “La història del Canal d’Urgell succeeix al mateix temps que als Estats Units fan la conquesta de l’Oest. Aquí, mentre Barcelona es trobava emmurallada, Catalunya reneix des de la Terra Ferma”.
De marró a verd
Francesc Canosa recorda que el miracle del Far West lleidatà triga cinc segles a arribar. Però quan ho fa arrabassa amb tot. Així, transforma el paisatge del marró, associat a la misèria, al verd, vinculat a l’esperança. ‘Aigua a les venes’ també és un homenatge a un sector, el de la pagesia, que proveeix d’aliments i que en massa ocasions resta oblidat. L’autor parla d’equiparar-lo a “la mitologia de la immigració”. El Canal d’Urgell, en paraules de Canosa, “dibuixa un nou país a través de l’aigua i trenca el règim antic per obrir Catalunya al món amb el sector agroalimentari”. Des del punt de vista social, l’escriptor balaguerí veu darrere la construcció del canal un pacte entre pagesos i la burgesia per impulsar el projecte, portar aigua al desert, vida al país i fixar gent i riquesa al territori.
"En el debat fals de la Catalunya buida, el Canal d’Urgell és el primer antídot”
Tots aquests elements els va utilitzar el president de la Comunitat General de Regants del Canal d’Urgell (CGRCU), Amadeu Ros, fa escassament tres mesos, per demanar al Govern de la Generalitat i a tota la classe política el seu suport a la modernització del Canal d’Urgell, ja que segons va defensar, es tracta d’un projecte estratègic per a Catalunya.
Modernitzar el canal, un projecte de país
Ros es va referir al projecte de modernització com el d’un “projecte de país que permetrà que es puguin produir tots els aliments que necessita Catalunya sense dependre de l’exterior, cosa que actualment no passa, ja que hem d’importar el 60% dels aliments que consumim”.
La modernització de la infraestructura implicarà poder introduir nous cultius, crear noves indústries agroalimentàries, fet que, d’altra banda, permetrà fixar la gent al territori i fomentar-ne el repoblament. En aquest sentit, Ros va subratllar el suport que el projecte ha obtingut per part de més d’un centenar d’empreses agroalimentàries que representen el 20% del PIB de Catalunya i també de partits polítics, però va insistir a “demanar explícitament a la Generalitat i a tota la societat catalana que sigui conscient de la importància de l’impuls d’aquest projecte”. De la mateixa manera, va explicar que “la modernització d’aquesta infraestructura permetria garantir la reserva hídrica del país i evitar episodis de manca d’aigua”.
Tornant al passat, completament lligat al present i a la modernització futura, Francesc Canosa al·ludeix al miracle del Canal d’Urgell, que feia que els habitants arribessin a batejar els seus fills amb l’aigua de la instal·lació. Com si es tractés d’una estructura cíclica, el Canal d’Urgell va servir de projecte de futur fa dos segles i ara, al present, actua com a catalitzador de futur potser pels dos pròxims segles.