La centenària Moventia, fundada a Sabadell el 1923, té avui 6.500 treballadors repartits entre les dues divisions de la companyia —Moventis, la branca de mobilitat col·lectiva, i Movento, la de mobilitat privada— i és un exemple clar que els conceptes “empresa familiar” i “empresa multinacional” no tenen per què ser excloents. Però no sempre ha estat així: quan Miquel Martí Escursell va assumir-ne el lideratge el 1978, la companyia tenia 300 llocs de treball i representava una única marca de mobilitat privada, i només dos anys després va perdre la concessió del transport urbà de Sabadell amb què havia nascut.
No és d’estranyar, doncs, que la resiliència sigui el primer valor que citi Martí quan li pregunten quins són els “requisits indispensables” que ha de tenir un bon directiu. “D’entrada, a casa nostra demanem integritat i ètica. I després, en qualsevol directiu és imprescindible la resiliència, la capacitat de comunicació i la capacitat de crear equips i arrossegar-los en el seu entorn”; aquesta ha estat la resposta més completa a la qüestió presentada per Oriol Montanyà a la sessió inaugural de Converses amb lideratge, el cicle de trobades organitzades per VIA Empresa amb el suport del Banc Sabadell.
En aquesta primera conversa, celebrada el passat dijous 11 de juny al Hub BStartup Barcelona, Martí ha compartit amb complicitat el repte que ha suposat liderar una empresa familiar de la qual n’és la tercera generació. Fundada pel seu avi, Miquel Martí Adell, amb un únic autobús urbà a Sabadell i un petit taller de reparació de vehicles, la firma transporta avui 260 milions de viatgers a l’any amb 2.600 busos i tramvies i comercialitza uns 40.000 cotxes a l’any de més de vint marques d’automoció. “No soc sospitós quan hi ha el debat entre transport públic i privat: creiem que tots dos models són compatibles”, ha deixat caure el president honorífic de Moventia.
El valor de saber delegar
Dels 6.500 treballadors que avui ocupa Moventia, uns 180 són directius, una posició per a la qual són “molt partidaris de la masia de casa nostra”: “Sempre que hi hagi oportunitat de tirar mà de pedrera, ho fem. I si no n’hi ha, acudim al mercat”. El president honorífic ha explicat que en aquelles persones en qui entreveuen “un pla de carrera i possibilitats”, consensuen una sèrie de formacions, “continuades o molt puntuals”, en funció de les anàlisis que el departament de recursos humans facin sobre les seves habilitats. Unes habilitats que, això sí, no ho són tot: “Pots tenir molt bones aptituds, però si no tens les actituds de saber delegar, confiar i crear un àmbit de treball en què la gent se senti a gust, la resta no funciona”.
“Pots tenir molt bones aptituds, però si no saps delegar, confiar i crear un àmbit de treball en què la gent se senti a gust, la resta no funciona”
És precisament la primera d’aquestes actituds, la de saber delegar, que esdevé imprescindible a mesura que creixen les empreses familiars. Un “moment crític”, com l’ha qualificat Martí, en què “has de tenir la capacitat de delegar i creure en el teu equip”. “I no és un pas fàcil”, ha alertat el president honorífic de Moventia; “no ho va ser en el meu cas”. Però malgrat la dificultat que comporta, Martí creu que és un “element diferencial”, ja que “l’equip s’ha de sentir responsable de la feina que fa”.
Amb tot, la responsabilitat dins del creixement de l’empresa no es concentra exclusivament en les mans individuals de cada directiu, sinó que també exigeix un repensament continu de l’estructura. “Has d’analitzar de manera recurrent les capacitats, habilitats, aptituds i actituds de tota la gent de casa teva, i tenir una estructura directiva preparada”, ha apuntat Martí. De fet, el president honorífic de Moventia ha argumentat que el creixement programat de l’empresa “ha d’anar acompanyat d’un pla estratègic” vinculat als equips humans: “Tots tenim diferents etapes, amb estructures directives escalables, però arriba un moment que l’estructura peta, i has de tenir molt ben planificat el creixement perquè la mateixa organització pugui assumir-ho”.
Familiars, empresaris i directors d’honor
Dins d’aquest gran creixement, Moventia no ha deixat mai de ser una empresa familiar, i a mesura que les diferents generacions s’han anat incorporant a l’empresa, ha calgut establir una sèrie de normes clares. “La primera regla és que som una empresa familiar, no una família empresària”, ha recalcat Martí. I què vol dir això? “Que sempre posem l’empresa per davant de necessitats personals”, i que quan s’han de prendre decisions “no massa agradables o doloroses”, l’organització és prioritària. Un moviment que, a parer del director honorífic de Moventia, també té la seva “part egoista”: “Si l’empresa va bé, la família va bé; si l’empresa no va bé, la família no va bé”.
Però més enllà d’aquesta sentència, l’augment de familiars interessats a vincular-se a la companyia -la generació de Miquel Martí són dotze cosins- els va portar a preparar un protocol familiar, que van completar el 2008 després de dos anys de feina. “S’ha d’arribar a alguns acords i marcar les regles de joc, que han de ser acceptades per tota la família i queden escrites en un llibre que és intocable”, ha asseverat Martí. El que estableix aquest protocol és que tot familiar que vulgui integrar-se a l’empresa ha de tenir estudis universitaris, dominar idiomes de manera perfecta, haver treballat entre cinc i set anys en empreses externes i haver cursat un MBA en una de les deu escoles de negocis més prestigioses del món. “Quan hagin fet tot aquest recorregut, poden aixecar el dit i dir: ‘Podem entrar a l’empresa?’”, ha comentat el protagonista de la xerrada.
Aquest és, de fet, el camí que han executat els quatre membres de la quarta generació que ja treballen avui a Moventia. Això sí, no tots els cosins poden treballar a l’empresa, ja que hi ha un nombre fixat per cada branca familiar. En qualsevol cas, Martí defensa el “plus” que aporta el fet de tenir membres de la nissaga dins de la companyia: “El mix de família i professionals és el millor”.
“No creem un lloc perquè pugui entrar un familiar”
Això sí, encara que es compleixin els requisits, la incorporació de familiars dins de l’estructura empresarial no es pot fer de qualsevol manera. “El que està escrit en el protocol és que no creem un lloc perquè pugui entrar un familiar”, ha remarcat Martí, que ha desvelat que tot familiar que s’integri a la companyia ha de passar “per moltes unitats de negoci”, ja que “si vol acabar estant en el consell, ha de conèixer tots els àmbits de l’empresa”. Això no vol dir, és clar, que els rols no s’adaptin a les seves capacitats professionals, però sempre tenint clar que “l’empresa és un ésser viu, i pot necessitar una persona determinada en un lloc determinat”.
I dins d’aquest organigrama es troba també la posició que ocupa des de 2024, la de president honorífic, que va assumir després de cedir la presidència de l’empresa al seu germà Josep Maria Martí Escursell. De què s’encarrega? “A Moventia, el president honorífic no fa res”, ha deixat clar. “On els puc ajudar, els ajudo, i continuo al consell d’administració amb veu, però sense vot. El president honorífic està allà per aportar la seva experiència, però no per dirigir”, ha explicat. Aquest rol, definit també al protocol familiar, és obligatori per al president en el moment d’arribar als 70 anys, i Martí defensa que és necessari: “Crec que quan fas el pas, l’has de fer sí o sí. No pots estar a sobre en el dia a dia, no pots entorpir, has de deixar fer”.
De generació a generació
A la família també ha trobat els principals referents que han marcat la seva carrera com a empresari. El primer d’ells va ser el seu avi, el fundador de Moventia, que “més que mentor, va ser referent”: “Era algú molt proactiu, em va explicar tot el que havia passat a la Guerra Civil, i per mi va ser un referent per tot el que em va explicar i per totes les vicissituds humanes que havia hagut de patir”.
Qui va ocupar més la posició de mentor va ser el pare, Miquel Martí Carceller, amb qui “els primers vuit anys era un monitoratge continuat, 24 hores al seu costat”. El 1979, va haver d’abandonar l’empresa per un infart de miocardi i cedir la gestió als fills, però fins i tot llavors encara estava pendent de la companyia: “Un dia va dir: ‘vaig cap a casa, qualsevol cosa que necessiteu ja sabeu un soc’. Però anaves a casa seva i semblava la NASA, tot ple d’ordinadors controlant l’empresa”. “Com a bon pare, només et trucava per allò que no funcionava béx”, ha bromejat l’actual president honorífic de Moventia.
Ara, els rols s’han invertit, i a Martí Escursell li ha tocat ocupar el paper de mentor i el fet de ser capaç de cedir el testimoni. En aquesta transició, Martí ha confessat que “amb 72 anys, si veig el que passa a la societat, em costa d’entendre”, però també ha trencat una llança a favor de les noves generacions: “Podria estar en el relat fàcil de ‘la joventut no està implicada i la cultura de l’esforç s’ha perdut’, però jo no el compro”. I no ho fa perquè ha hagut de fer l’esforç de mirar enrere: “Vaig pensar què va passar quan vaig fer jo el canvi generacional. El canvi que portàvem en aquell moment també era radical: en la generació anterior estaven acostumats a treballar 48 hores a la setmana, també els dissabtes”.
I “si la generació anterior va ser capaç d’entendre el salt qualitatiu de l’actual, Martí creu que “nosaltres hem de fer el mateix”. “Se’ls ha de donar oportunitats, són millors que la nostra generació”, ha assegurat, i no se n’ha estat tampoc de citar un pensador de referència: “Einstein deia que els millors no són els excel·lents en segons què, sinó els que tenen la capacitat d’adaptació a cada moment”.
“No hem de perdre de vista que sense passat no es pot fer present, i sense fer present, no es pot crear futur”
Amb aquest missatge, Martí tampoc vol fer creu i ratlla: “No hem de perdre de vista que sense passat no es pot fer present, i sense fer present, no es pot crear futur”. I és precisament per aquest llegat pel qual vol ser recordat, com una persona “que va fer honor al llegat que li va deixar l’anterior generació, com algú que ho va donar tot per l’empresa i per la família, i que va poder passar-ho a les següents generacions”.