A mesura que em passen i em pesen els anys vaig prenent més consciencia que en el fons només hi ha dues pulsions bàsiques que mouen el món: la por i el desig. Les dues són humanes, raonables i comprensibles. Les dues formen part de nosaltres i poden adoptar múltiples cares ben diferents, i les dues poden ser millors o pitjors depenent del moment i la intensitat. Però les dues hi són a totes les dimensions de la nostra vida -feina, política, amor, lleure, amistat, negocis- i cal saber reconèixer-les i afrontar-les.
La por té moltes cares, i en absolut tenen perquè ser negatives. Com s’ha dit molts cops, hi ha una por que et fa ser prudent i anar amb compte, com també hi ha una por que et frena massa i no et deixa intentar allò que hauries de fer. Però té més cares, per exemple, l’enveja també és por, la por a no ser el preferit. També hi ha la por a quedar malament, la por a perdre el que es té, la por a decepcionar, la por a l’error... fins i tot, hi ha la por a l’èxit. No fa massa una persona que conec va rebutjar una molt bona proposta, potser la millor proposta que mai algú li havia fet, i ho va fer per por a l’èxit, por a quedar-se sense objectius, por a no poder queixar-se de no tenir oportunitats. La por pot prendre fesonomies ben extranyes, però hi és i conviu amb nosaltres, als voltants i també dins nostre.
Només hi ha dues pulsions bàsiques que mouen el món: la por i el desig. Les dues són humanes, raonables i comprensibles
El desig també és motor de moltes de les nostres actuacions, i també pot prendre moltes formes, unes bones i altres no tant. Com sempre, tot pot esdevenir verí si equivoques la dosi. La il·lusió, l'ambició, les causes i les lluites, l’amor, la passió, el convenciment. Les ganes de completar una tasca, l’empenta per tirar endavant un projecte, la persecució d’un ideal, tenir una missió, voler seguir algú, voler ser al costat d’algú, voler ajudar algú, voler algú. O voler quelcom. El desig és l’altre gran motor de la humanitat.
Amb el temps m’he acostumat a mirar la gent així, mirant d’esbrinar si allò que els mou és la por o el desig, i sovint em resulta revelador i útil per entendre aquella persona i com afronta la situació. Sé que aquestes classificacions binàries són injustes i que els humans som molt més complexos, però si acceptem que hi ha molts tipus de por i molts tipus de desig, no em costa massa ubicar el que veig a un o altre bàndol, a una o altra manera de viure-ho, a una o altra manera de fer. Qui gestiona amb por té tendència a prendre posicions conservadores, i qui gestiona amb desig té tendència a arriscar més, però sobre tot el que noto és un ambient més trist en uns i més alegre en els altres. Cadascú és com és, i a triar jo prefereixo els ambients on el motor és el desig. Però seria erroni titllar un de millor i l’altre de pitjor, un de bo i un de dolent. Els dos són necessaris per tirar endavant el món, però rarament els gestionem de manera equilibrada. El normal és afrontar cada situació des d’una o altra d’aquestes pulsions.
Sempre em va semblar que Ada Colau va arribar a l’alcaldia de Barcelona amb el suport d’un moviment impulsat pel desig, per la il·lusió i les ganes de canviar coses, sense importar massa si era una utopia o no, però que un cop assolit el càrrec la gestió del seu entorn ha passat a estar dominada per la por, el recel al tractament rebut per certa premsa, a la desconfiança de certes parts del funcionariat, a la reacció de certs sectors socials i econòmics. Tant s’hi val que aquestes pors estiguin més o menys justificades, el cas és que el motor ja no és el desig sinó la por. I al menys a mi em sembla notar-ho. I ja ho he dit, m’agraden més les dinàmiques que genera el desig que no pas les que provoca la por.
Ara tenim eleccions a la Generalitat de Catalunya i em costa identificar cap proposta basada en el desig. Tot és por
Ara tenim eleccions a la Generalitat de Catalunya i em costa identificar cap proposta basada en el desig. Tot és por. Por a les conseqüències de la pandèmia, por a la dreta radical, por a la situació econòmica, por a la coalició que potser caldrà fer, por a les accions judicials, por al defalliment de la població, por a la pèrdua de confiança. Costa decidir què votar quan es tracta de triar entre propostes fetes sota la pulsió de la por.
Necessitem projectes il·lusionants, construïts des de la pulsió del desig. I els necessitem al nostre país, als nostres llocs de treball i a la nostra vida. Només depèn de nosaltres: és una qüestió d’actitud.