L’economia és la ciència humil de la mateixa manera que el turisme és la indústria de la felicitat; en aparença, dos oxímorons. Podríem contraposar-los a l’economia de la felicitat i la indústria humil; vulguem que no, dues utopies.
De la indústria de la felicitat se’n va parlar molt arran del llibre d’en William Davies que ens apropa la idea que els estats inoculen a la ciutadania la necessitat de ser feliços i centrar-se en tot allò que els aporti benestar emocional.
No ens hem de deixar enlluernar per allò que se’n diu l’economia de la felicitat. Té a veure amb tots aquells recursos i empares polítiques orientades al benestar subjectiu de les persones; acontentar la gent, en versió actualitzada del panem et circenses.
Sense cremar-se i agafada pel mànec, la gran paella del turisme ens convida a l’eufòria només de tant en tant. Depèn de l’auditori i l’influx del calendari lunar que es parli del sector turístic amb optimisme o amb desolació. Sempre he pensat que no hi ha tanta diferència amb els pagesos de la fruita dolça de la Granja d’Escarp. Segons com plogui.
Sense cremar-se i agafada pel mànec, la gran paella del turisme ens convida a l’eufòria només de tant en tant
Sitges enamora i estimula els amors; en la seva diversitat, sigui quina sigui l’accepció de la promiscuïtat i s’exciti la libido amb més o menys subrepció. És sabut que els indrets que provoquen les emocions epicúries, com també els èxtasis de l’ànima, són especialment atractius per a les ments creatives; també per als negocis.
La Blanca Subur és un híbrid endollable, amb l’autonomia perenne que li confereixen l’oferta cultural, el relat del modernisme, l’anatomia de la festa, els fenotips ambulants i l’excepcionalitat dels seus racons.
L’hoteleria i la restauració —l’una i l’altra en totes les seves versions possibles— també han contribuït a fer d’aquesta vila mediterrània un referent turístic reconegut arreu d’Europa. Ara fa uns dies, al voltant de Santa Marta, que és la patrona dels hostalers i els restauranters, es van aplegar un grapat de professionals del sector i, entre discursos inevitables i proclames recurrents, algú va emfatitzar allò que, al cap i a la fi, són artífexs de la indústria de la felicitat.
Ara no ens distraurem amb l’Home Movens del professor Burgaya, que encén els llums vermells de l’anomenada turistificació i la munió de danys col·laterals que comporta. Cal tenir en compte aquesta mena de provocacions, però sense condemnar ningú a treballs forçats. Hem de fer els deures i resoldre les amenaces, això sí.
Com a coadjuvant de la felicitat, el turisme ha de garantir molt més que la qualitat i la sostenibilitat, que són irrenunciables en el catàleg de qualsevol destinació de categoria. Ja no són un valor afegit; són aspectes ineludibles. Si hem de ser promotors de la felicitat haurem de tenir en compte els clients, però també els treballadors.
Com a coadjuvant de la felicitat, el turisme ha de garantir molt més que la qualitat i la sostenibilitat, que són irrenunciables en el catàleg de qualsevol destinació de categoria
Un dels grans reptes de l’hostaleria és la professionalitat de les plantilles. El factor determinant és l’estabilitat, que només es pot aconseguir si es trenca l’estacionalitat. En aquest sentit, Sitges està molt per damunt de bona part dels seus competidors. El turisme de congressos —allò que els flabiolers de la cobla en diuen MICE— està del tot consolidat i afavoreix determinats equilibris del mercat laboral.
Hem de reconèixer que estem a mig camí per arribar al millor escenari. La contribució de l’Escola d’Hostaleria de l’Institut Joan R. Benaprès és del tot meritòria; sort en tenim!
Un municipi que vol mantenir-se al capdamunt del rànquing, però, mereix una aposta complementària orientada a la formació de professionals i el reciclatge continuat. No hi ha cap altra fórmula que garanteixi la millora constant dels oficis. El sector privat i l’estament públic haurien de conjurar-se i consolidar un centre de referència de primer ordre, amb segell propi. Es fan esforços per promocionar els atractius de la vila i també caldrien esmerços per garantir la qualitat del servei a partir de la professionalitat.
El sector privat i l’estament públic haurien de conjurar-se i consolidar un centre de referència de primer ordre, amb segell propi
Qualsevol destinació turística que s’erigís en factoria de felicitat excel·liria per damunt de les altres i assoliria el podi de la competitivitat. Sitges ho té a tocar. Té les condicions escèniques, ha fet els deures de l’equilibri ambiental —amb algun clarobscur, és cert— i té un gremi potent, prou bel·ligerant, però alhora dialogant amb el consistori de torn. Per cert, l’idil·li entre l’Ajuntament i els representants del sector és per sucar-hi pa; de sempre! Mereixeria una vinyeta escadussera a L’Auca del senyor Esteve.
No me’n puc estar de posar aigua a la malvasia. Com en qualsevol relat i com la vida mateixa, la felicitat es veu amenaçada. Ja hem explicat que aquest tros de món està singularment afectat pel creixement residencial i per l’envelliment. Una cosa i l’altra són les opositores per a la indústria de la felicitat. La població nouvinguda —els metecs del segle XXI— no en vol saber res de la moguda i exigeix tranquil·litat. Alhora, la gent, quan ens fem grans, no volem soroll. S’endevina un xoc d’interessos que no ha fet més que manifestar-se. Anirà a més.
Serà qüestió d’harmonitzar la pirotècnia que requereix l’activitat turística amb la serenor que demanaran els nous residents. Amb tota seguretat, l’emersió d’un electorat menys tolerant condicionarà les ordenances municipals dels anys vinents, fins a emmudir la felicitat.