Cada cop que es visita l’Argentina hom es veu abocat a sentiments contraposats. Son els que motiva el país, no pas de realitats contradictòries -Brasil si que és un país de contradiccions- sinó de realitats contraposades. No es desdiuen unes d’altres sinó que, simplement, són asíncrones, van desfasades. Hi ha moltes coses que et generen la sensació d’estar fora de lloc. La primera que es tenia, ja fa molts anys, només arribar, era la d’observar les dones policies de l’aeroport d’Ezeiza, el de Buenos Aires, abillades amb unes minifaldilles sorprenentment curtes. I, com dic, aquest tipus de realitats contraposades, en altres àmbits, gairebé tots, és constant.
La ciutat de Buenos Aires és una realitat imponent. Una mena de París on es va parar el rellotge en un moment determinat. La falta de manteniment d’edificis remarcables és una constant -a no ser que hagin estat reconvertits en hotels i, per tant, degudament renovats-. En l’entorn del mobiliari i paviment urbà aquesta manca d’atenció resulta evident.
La vida a la ciutat és agradable i habitar-hi i adaptar-se als seus costums és relativament fàcil. Jo diria més: l’entorn estimula a la integració perquè la vida ha esdevingut, en termes generals, d’una gran laxitud. I, ja se sap, el dolce farniente no necessita molts promotors per tal que sigui adoptat amb facilitat. Un cop més se sobreposen, a voltes de forma sorprenent, els costums. Però no es fa estrany, tot és, d’una manera o altra, europeu. Durant el període que va del 1850 al 1950, és a dir, de l’origen de l’esplendor fins al principi del suïcidi col·lectiu social, hi van arribar 6 milions d’europeus, cosa que hagués pogut causar un galimaties important. No va ser així.
Aleshores Argentina era una superpotència i sabia organitzar-se bastant bé. Les fotos ens ensenyen les acollides a l’estil de l'Illa d’Elis de Nova York. Però és que, a més a més, la immigració venia concentrada, provinent de dos grans orígens: italians (3 milions) i espanyols (2 milions). És per això que parlen espanyol amb accent italià. Si el 1850 la població argentina que els acollia hagués parlat italià, avui els argentins parlarien italià amb accent espanyol. El milió restant es va repartir de forma diversa, però jo ressaltaria els francesos (200.000) per un motiu evident: carregaven amb dos valors preuats. El republicanisme i el refinament -el refinament limitat que pot portar algú que emigra, és clar-. No és d’estranyar, doncs, que Carlos Gardel es trobés entre aquests francesos que, majoritàriament, sortien dels ports de Bordeus. L’admiració cap a França no és exclusiva dels argentins d’aquella època, ja se sap. Però allí ha estat especialment intensa en l’arquitectura i en determinades paraules (remise, pan de miga, enervar, rendevú, marchand, afer, atelié, bufé, bordó, cherí...) però també formes verbals (vos parlás, vos escuchás, etc, del vous parlez, vous ecoutez, és a dir les terminacions -ez del vous francès han passat com -ás del vos argentí...).
Durant el període que va del 1850 al 1950, és a dir, de l’origen de l’esplendor fins al principi del suïcidi col·lectiu social, van arribar 6 milions d’europeus a l'Argentina
Com a capital d’un país que va treure Europa de la gana en època de guerres i amb un material humà derivat del sud d’Europa amb influències franceses, la bona cuina és inevitable. Les adaptacions de les cuines italianes i espanyoles -especialment basques i gallegues- donen unes preparacions de gran qualitat i nivell. Refinades amb un cert, com ja he comentat, afrancesament. I si alguna cosa s’ha de criticar és, pel meu gust, la manca de suficient producte marítim. O, dit d’altra manera, la dictadura de la carn. Del boví, del xai i del porc, en aquest ordre. La “parrilla”, és a dir, la cuina de la brasa, és excel·lent, encara que viatjant pel país la monotonia pot derivar en alguna forma d’exasperació. Tanmateix, el fet de veure tallar amb una cullera un entrecot de bou Angus que fa quatre dits de gruix (“bife chorizo”) és una experiència difícil d’oblidar. Els vins són de primera ja que la producció té, especialment a la regió de Mendoza, una tradició i un prestigi que es remunten a l’època prèvia a la fil·loxera.
Deixant la capital, hom s’endinsa per un país literalment fabulós. La planura que apareix en deixant Buenos Aires al nord i dirigint-se cap al sud i el sud-est, impressiona: és la Pampa Argentina. Allí la producció agrícola i ramadera adquireix dimensions americanes. La costa austral és inquietant degut a les dimensions dels penya-segats i de la solitud. Hom pot gaudir de la soledat d’una platja farcida de lleons marins i de balenes. Les poblacions que es troben pel camí són, també, agradables. Bahia Blanca, Comodoro Rivadavia, tota la Península Valdés, Puerto Madryn, Trelew (on encara conserven les tradicions gal·leses), etc. Carreteres de “rípio” amb rectes quilomètricament centenàries.
Com a capital d’un país que va treure Europa de la gana en època de guerres i amb un material humà derivat del sud d’Europa amb influències franceses, la bona cuina és inevitable
“¿Conoces Guadalajara, la d’España?”, que pregunta l’amic argentí. “¡Pues, comparada con Rio Gallegos, es París!”. I és veritat. En arribant a la fi del món, prop del glaciars, la vida esdevé dura i sòrdida. I els voltats d’Ushuaia pateixen unes inclemències d’una gran intensitat. Una bona descripció ben nostrada la fa el senyor Jacint Puget, de Manlleu, en les seves memòries que magníficament va recollir Josep Pla al llibre Un senyor de la Terra del Foc. La seva “estança”, “La Catalana”, encara es pot visitar. Aquell sud, on moren els Andes, fa uns anys impressionant, corre el risc d’una destrucció lamentable. S’hi han començat a construir aeroports per tal que el turisme de masses pugui veure l’entorn sense necessitat de moure el cul. És el permanent dilema que haurem de dilucidar en el futur: les incomoditats i incerteses de ser viatger, o l’estupidització borregada del turista.
Fa ja uns anys, el diari Clarín va editar una sèrie d’articles on es parlava de la situació socioeconòmica, caòtica, de l’Argentina i feia un estudi comparatiu amb Austràlia i Canadà. Els articles es titulaven, més o menys, “¿Qué pasó?”. És veritat. Els tres països, de característiques similars, han evolucionat de manera molt diferent d’ençà del començament del segle XX. Dos d’ells ho han fet positivament -Austràlia i Canadà, d’arrel anglosaxona-. Argentina no. Als anys 1930 van començar a anar torts. Expulsió d’empresaris -britànics, però també catalans-, autarquia nacionalista, cops d’estat, etc. Arribada la dècada dels 1950 la caixa encara era plena. Però el populisme, aquesta malaltia congènita hispana, li va donar el tret de gràcia. El peronisme, amb l’Eva Perón al capdavant, van acabar de buidar-la.
A finals del segle XIX Argentina tenia, segons alguns estudis, el PIB per càpita més alt del món. I una dada sorprenent: no va ser fins al 1972 que Espanya va arribar a tenir el mateix PIB per càpita que l’Argentina. S’imaginen la riquesa que acumulava aquell país? Les malifetes governamentals es van començar a sentir al començament dels 1960, després de trenta anys fent el burro. Mirin la gràfica (Font: Banc Mundial):
Visitar l’Argentina rural avui és entrar en la nostàlgia d’un passat que gairebé va poder ser, però que no fou. Un tango que no s’atura. Pobles aïllats al mig del no res, que els anys 1930 ja tenien casino amb hotel on els propietaris -sovint instal·lats en “estàncies” ubicades a centenars de quilòmetres- anaven a passar els caps de setmana a sopar i a jugar, ben abillats, amb les seves dones vestides amb abrics de pells. Pobles amb ajuntaments d’estil château francès avui amb els vidres trencats...
El cas argentí ens demostra que allò que veritablement compta per tirar endavant és el gruix humà, com s’organitza políticament i socialment. Com s’articulen unes institucions que funcionin. I ens recorda, un cop més, que una mala classe política pot engegar el carro pel pedregar. Sense importar-li, fins i tot, si aquest carro, com ho fou l’Argentina, és el més ric del món.