El Carrer de Provença ja ho ha vist tot. La seu amb què el Cercle d'Economia encara governa la societat civil barcelonesa està acostumada al debat, al conflicte; però no a les eleccions. Si bé els més de 64 anys de vida del selecte club l'ha portat a creuar-se en els camins de les figures i els processos més rellevants de la història recent del país, el seu lideratge mai havia estat una incògnita, com ho és ara. Des de la seva primera presidència, a càrrec de l'as de diamants de l'empresa catalana del segle XX, CarlesFerrerSalat, fins a l'any 2021, la història interna del Cercle no ha estat tan rellevant com la seva influència en el seu entorn. El soci número 1 de l'ens, el prohom JoanMasCantí, és una de les figures més il·lustratives d'una vida interna de l'organisme eclipsada pel seu encaix social; tot i això, allò personal és polític, també per a les estructures. A la darrera publicació abans dels comicis, Intución y perseverancia, Joan Mas Cantí y el Cercle d'Economia, l'organització explora els paral·lels insalvables entre la biografia de l'empresari i la seva pròpia.
"El futur és una cosa de presents; i el present s'origina del passat", declara Mas Cantí, que considera imprescindible tenir una visió clara de la història recent tant del país com del club si "es volen corregir les coses que fallen". Davant unes urnes que porten impresa la renovació d'un dels pilars dels palauets de Barcelona, el llibre sembla una decisió estratègica, una aposta per marcar el rumb de la societat catalana. On algunes concepcions del que ha de ser Barcelona i els seus voltants són incapaces de defugir del mite fundacional –o el pecat original– dels Jocs Olímpics del 92, Intuición y Perseverancia té l'habilitat de tancar allà on comença tot; d'erigir-se en camí, en tensió creadora més que en tautologia. La repassada del Cercle com a punt de contacte de tota la vida social, econòmica i política catalana de la segona meitat del XX vol ser molt més un recordatori, així, que una mirada nostàlgica. Què podria romandre de l'entitat, no només què ja va ser.
Mas Cantí: "Som pessimistes, però cada dia actuem com si fóssim optimistes"
La literatura recent al voltant de les elits econòmiques i socials catalanes de les darreres dècades ha guanyat en humanitat, i aquesta història del Cercle continua el camí que ja van marcar altres volums. La tria de recórrer la vida i obra de Mas Cantí obliga, necessàriament, a recórrer també les de molts altres, aquells que s'hi van relacionar, que van marcar l'empresari igual que van dirigir o informar el mateix club. El 1972, el protagonista del llibre va esdevenir el quart president del Cercle d'Economia, amb una junta, com recorda ell mateix, de la que encara ara està satisfet per "haver tingut els dos polítics més importants de Catalunya, Narcís Serra i Jordi Pujol; els tres empresaris més importants, Ferrer Salat, Pere Duran Farell i Jordi Mercadé; i un dels principals economistes, Josep Pujades". L'exdirigent reivindica la centralitat d'una organització composta per "persones que han fet coses importantíssimes" per Catalunya; com a motivació, certament, per tornar a recórrer el mateix camí.
El membre de l'actual junta del Cercle Jordi Amat –que ocupa un lloc preeminent a la candidatura a la presidència de l'exconseller delegat del Banc Sabadell Jaume Guardiola–, retorna durant la presentació del volum a aquesta senda guanyadora que va ocupat durant dècades, i que vol continuar ocupant, el club empresarial. "La combinació de capital intel·lectual, social i influència és el que fa que el Cercle hagi estat el que ha estat", etziba el candidat a vocal. Després de les visites de Mario Draghi i Ursula Von der Leyen en les darreres dues Reunions, l'ambició és mantenir la centralitat, i tant la història com les reflexions de Mas Cantí ho corroboren. Recorda, en un moment de profunda crisi econòmica, una de les converses que va encetar el procés del Cercle. "Joan, hem de fer quelcom, això és insuportable", recorda que li va plantejar Ferrer Salat un llunyà estiu a Camprodon. "Som pessimistes, però cada dia actuem com si fóssim optimistes".
Història viva
Intuición y perseverancia, com un llibre de text, es mou entre noms i dates; entre esdeveniments, plans i documents transformadors i la feina concreta i col·lectiva d'aquells que els van impulsar. Així, si bé els tres primers apartats només discuteixen la figura de Mas Cantí, des de la infància fins a la creació del Club Comodín; i el seu encaix en la conjuntura socioeconòmica de la segona meitat de la dictadura, ràpidament gira la mirada cap a figures que van anar de la mà de la de Mas Cantí. Des del llavors catedràtic d'Economia a Saragossa Fabián Estapé i el posteriorment ministre socialista i un dels adalils de la transició Ernest Lluch, el volum té la paciència per detenir-se, com a una sobretaula, en els detalls de cadascun dels individus que van fer contribucions al desenvolupament de l'entitat –sempre en masculí, en tant que, a imatge dels clubs londinencs, els fundadors van decidir a l'inici que cap dona podria accedir de ple dret al Cercle d'Economia–.
Si una cosa vol subratllar el volum és l'accelerada activitat que els patrons catalans al nucli d'aquell col·lectiu que avui és el Cercle d'Economia van dur a terme per bastir una societat civil explícitament prohibida pel règim. El rol del Cercle en la fusió de les cambres de comerç de Barcelona o el lideratge de Carles Ferrer Salat en la recuperació de Foment del Treball –i més endavant en l'impuls de la principal patronal espanyola, la CEOE, que el català va presidir després de la bicentenària associació empresarial catalana– ocupen apartats sencers d'un Intuición i perseverancia que, essent curt, és prou ric per a esdevenir l'eina formativa a què Mas Cantí aspirava amb la seva publicació. Amb l'afegit d'operacions com la participació del mateix dirigent en la junta directiva del FC Barcelona o el cim de la gestió que van suposar els Jocs Olímpics, es confirma la importància de l'esport en una Catalunya ingovernable sense els seus símbols atlètics –tant com sense el seu sistema de partits o els seus agents socials–.
La normalització de la relació amb els sindicats un cop acabada la dictadura o la llarga i fallida operació per la fundació d'un gran espai de centre a Catalunya, que finalment es va veure superada pels moviments d'un altre soci del Cercle, Jordi Pujol, ocupen una part central d'una monografia àgil i llegible que fa les funcions de cinta transportadora pel passadís de la fama del Cercle d'Economia. Mirant a esquerra i dreta la lectura d'Intuición y perseverancia delinea la Catalunya realment existent de la darrera meitat del XX –el passat d'aquest present, retornant a la reflexió de Mas Cantí– ; un país que, per sort o per desgràcia, va ser el de l'empresa, els palaus i una molt concreta societat civil, tres espais impensables tal com són sense el Cercle d'Economia.