Píndola filosòfica: un començament d’any cobert de neu
10
de Gener
de
2026
Miro enlaire i veig milers de flocs de neu caure’m a sobre. Noto, també, com els cabells se’m comencen a inundar de petites formacions que acaben convertint-se en aigua que em rellisca per tot arreu del meu cap. No tardaré massa a adonar-me que m’estic posant ben xopa, però l’alegria de veure neu a fora, una cosa tan escassa, em fa una il·lusió terrible. Fa quatre dies que neva en aquesta petita localitat de l’oest d’Europa, i sembla que tothom n’està sorprès: arreu hi ha ninots de neu, guerres de boles i, és clar, a manca de muntanyes, alguns aventurats han decidit patinar sobre el llac gelat. No cal dir que no ha fet falta gaire estona perquè demanessin ajut des de l’interior del llac. Després han culpat la manca de profunditat del gel.
Si vols saber-ne més
El primer dia pensava que era en un somni; em sentia com un d’aquells conillets dels contes infantils que hivernen bevent xocolata calenta i menjant llaminadures mentre a fora hi fa un fred que pela. El segon dia la neu va amainar una mica i vam poder anar a fer una volta, observant tota la neu que ha caigut en el nostre paisatge proper. A fora, sembla que l’impacte ha estat molt més contundent: els trens i els avions cancel·laven les seves rutes; les feines recomanaven treballar des de casa per evitar accidents i, per acabar-ho d’adobar, les xarxes s’omplien de notícies sobre un país llunyà que havia estat intervingut per un altre país de manera qüestionablement legítima. Mentre tot això passava a fora del cau, nosaltres seguíem les notícies i fèiem melmelada mentre la neu continuava acumulant-se sobre els arbres i les plantes del jardí.
El tercer dia va ser bonic, i també el quart, però al cinquè he començat a tenir una sensació estranya: sembla que la vida s’hagi paralitzat del tot i tothom es mostra disruptiu per la persistència de la neu al nostre paisatge proper. Començo a pensar que no som una espècie gaire resilient. Digueu-me boja, però tinc la sospita que som molt poc espavilats quan ens canvien una mica les coordenades. Encara ens falta molta neu per aprendre a viure en climes extrems. No ho sé, si ens en sortirem d’una manera massa elegant, amb la necessària adaptació climàtica que està per venir.