Píndola filosòfica: Sopars de Nadal

Els sopars de Nadal són una experiència única. Per a algunes persones, el seu pitjor malson; per a d’altres, la millor festa de l’any. Per a alguns, són el recordatori que els teus companys de feina poden acabar sent amics; per a d’altres, que els companys de feina no són com els amics, i que no pots fer amb ells les mateixes coses que faries en el teu temps lliure. En qualsevol cas, són tota una experiència sociològica i antropològica. I a mi, malgrat les contradiccions, m’agraden molt.

Una de les coses que més m’agrada d’aquest tipus d’esdeveniment és que, més enllà de les personalitats habituals dels teus companys de feina, tothom adquireix un rol, un personatge, durant aquests sopars. Potser el company tímid a la feina es converteix en el més desenfrenat a la pista de ball, o potser la companya extravertida es torna tímida davant la presència de les caps. A la meva feina, el sopar de Nadal és tranquil, bonic i agradable: un moment per dir alguna cosa més que un simple “eeei” al passadís, camí d’una reunió a una altra. Crec que, tot i que de vegades es poden fer feixucs, és important tenir-los, i són una de les tradicions que val la pena conservar. A més, sempre t’arriben novetats o safareigs que seria una llàstima perdre pel fet de no haver-hi anat.