Píndola filosòfica: El cost (o la impossibilitat) de mantenir-nos optimistes

Fa dècades que vivim amb incertesa, però en els últims mesos aquesta sensació s’ha fet més intensa que mai. L’ansietat sembla haver-se convertit en el plat estrella del dia a dia. Les decisions esbojarrades de governs dominats per broligarquies tecnofuturistes, sumades a l’augment de tensions i polaritzacions en els debats socials i polítics, fan que cap filosofia sembli prou, ni completa ni útil, per afrontar el que ens ve al damunt. Així mateix, cada cop és més difícil desconnectar i fer com els antics estoics, que es retiraven al camp, al jardí o a la muntanya per pensar. Ara ens toca arremangar-nos i entrar de ple en el fang, sense saber ben bé com acabarem després de tot plegat, si és que mai torna aquell passat idealitzat.

L’avantguarda es difumina, mentre el món es reconfigura en un mercat cada cop més fred, impersonal i solitari. I els moviments socials, esgotats i sota pressió, segueixen resistint en una guerra cultural que ja no sembla un conflicte, sinó una ofensiva constant i sense sortida clara. Cada dia costa més, mantenir-se optimista.