Les coses importants

Estem asseguts a una terrassa en una ciutat que m’agrada molt, i he decidit portar-lo a un restaurant del qual tinc molt bon record. Ens ha tocat una taula bonica amb vista a la plaça, i demanem uns quants plats per compartir. El cambrer (clarament nou al restaurant), fa malabars entre els diferents plats. En un d’aquests intents, li cau el vi a sobre meu i em queda una cama mullada i amb una olor refrescant a vi blanc. La copa s’ha trencat i els vidres s’han escampat per terra, creant una espècie de vitrall que reflecteix amb les llums de la terrassa. Estàs bé? Li pregunto. T’has fet mal? Em respon. Riem els dos assegurant que ningú ha estat travessat per un tros de vidre, i el meu company ens ofereix tovallons als dos. Quan el cambrer marxa, ell riu i em mira. M’agrada com reacciones als problemes petits.

"Quan topes de cara amb la mort, amb problemes de salut mental, amb reptes frustrants o situacions desesperades, les taques i els vidres prenen perspectiva"

Fa cinc anys hauria portat uns morros tot el dia, pensant que la taca als pantalons i els vidres a terra eren clarament evitables i un senyal que el sopar seria un desastre. Hauria estat trista i potser seca amb el cambrer, i el meu company de taula hauria tingut un sopar molt poc amable. Però ara no, perquè ni una taca de vi ni uns cristalls ni tan sols una taca de salsa de tomata a sobre de la camisa blanca haurien creat un terrabastall. Potser és perquè m’he fet gran, però crec que hi té molt a veure haver travessat altres situacions vitals que sí que són irreversibles. Quan topes de cara amb la mort, amb problemes de salut mental, amb reptes frustrants o situacions desesperades, les taques i els vidres prenen perspectiva.

No sé si em passa perquè per fi he après alguna cosa o perquè m’estic fent gran, li dic a la meva terapeuta. Em respon que segurament són les dues coses. Penso en totes les accions rutinàries que abans em suposaven una muntanya i que ara les faig quasi sense pensar. En parlo amb les amigues, i elles em confessen el mateix. Pensa que jo vaig pel supermercat quasi a pilot automàtic, em diu una d’elles. Em sento jove, però d’una altra manera a quan tenia vint anys, li dic mentre passegem pel parc i m’agafa la mà mentre camino per sobre d’un caminet prim de maons.

"Abans era molt important que tot surtis bé, ara em conformo que tot surti"

Tinc amics que estan a la crisi dels trenta, però jo encara no hi soc. Tanmateix, sí que veig que estic consolidant-me com a humana, i que moltes coses estan perdent perspectiva. Abans era molt important que tot surtis bé, ara em conformo que tot surti. I de manera contrària, ara hi ha moltes coses on no posava massa atenció que s’han convertit en bàsics. Ara sempre duc les ungles arreglades, rellegeixo els textos una vegada i una altra abans d’enviar-los, i la meva obsessió per l’etiqueta i el pudor comença a aparèixer en àmbits que mai no m’havien preocupat gaire.

 Potser sí que m’estic fent gran, o només estic en un moment en què s’estan reajustant les coses que considero importants. Sigui com sigui, estic gaudint aquest procés amb una llibertat molt diferent de la pressió que sentia quan acostava la vintena. Potser aquesta serà la dècada en què deixi de preocupar-me tant pel que pensen els altres i comenci a posar atenció en les coses importants.