Aquest és el títol del llibre que acaba de publicar el reconegut economista Modest Guinjoan, consultor d’empreses i d’administracions públiques i habitual col·laborador de la premsa catalana. Créixer o progressar pretén facilitar-nos una visió global d’aquesta sensació estesa, però difusa que l’economia catalana no va prou bé, malgrat algunes dades conjunturalment i suposadament positives.
Guinjoan posa negre sobre blanc com, en el darrer quart de segle, el creixement del PIB -indicador habitual de la riquesa produïda- ha estat de l’1,7% de mitjana anual davant el 2,8% dels 25 anys anteriors. Però encara pitjor: aquest creixement moderat del PIB no s’ha correspost amb un creixement similar del PIB per habitant, que durant els darrers 25 ho ha fet a un ritme del 0,62% anual de mitjana. I és que els habitants han crescut molt més de pressa: hem passat de 6,2 a 8,1 milions d’habitants des del canvi de mil·lenni.
Immigració no qualificada i empreses subvencionades
Créixer o progressar és també un bon títol perquè planteja una dicotomia que supera l’habitual créixer o decréixer. Un plantejament, aquest darrer, on sembla que l’única alternativa al creixement econòmic actual sigui una progressiva tornada a les cavernes.
Guinjoan és molt més matisat. Apunta alguns àmbits en els quals caldria decréixer, especialment aquells que basen la seva competitivitat en mà d’obra poc qualificada i mal pagada. En aquelles empreses subvencionades, en una encertada expressió que no és literal, sinó que identifica aquelles que no serien viables si no es poguessin proveir de mà d’obra forana perquè ofereixen uns salaris i unes condicions de treball que la població autòctona no està disposada a cobrir.
Guinjoan apunta àmbits en els quals caldria decréixer, especialment aquells que basen la competitivitat en mà d’obra poc qualificada i mal pagada
Aleshores, afegim nosaltres, aquests treballadors immigrants són, comptant tota la seva vida, laboral i no laboral, receptors nets de l’estat del benestar, perquè mai no generaran prou aportacions fiscals – directes i indirectes- per compensar les prestacions que rebran, jubilació inclosa. Per això podem parlar d’empreses subvencionades de forma indirecta, però decisiva.
Un globus inflat en condicions semifeudals
Guinjoan tracta un cas emblemàtic, el de Glovo. Un dels fundadors, Òscar Pierre Miquel, és net d’un emprenedor de l’alimentació i ha creat una empresa emergent, de les poques a Catalunya que han estat qualificades d’unicorn pel volum de capital recaptat.
Una empresa que malgrat no haver sortit mai de pèrdues -fet habitual en moltes empreses d’aquesta classe durant els primers anys de la seva vida- ha aconseguit introduir els seus serveis a base de tarifes molt reduïdes que només eren possibles per la utilització de treballadors suposadament autònoms, però que la justícia ha reconegut que eren assalariats encoberts. Llocs de treball, doncs, molt majoritàriament ocupats per aquesta immigració no qualificada i on les cotitzacions socials eren fins ara mínimes o inexistents i a càrrec exclusivament dels treballadors.
Malgrat les multes milionàries, Glovo continua operant gestionada pels mateixos fundadors, encara que ja fa temps es van vendre la major part de la propietat a una empresa alemanya del mateix sector, al seu torn controlada per un fons d’inversió sud-africà.
El cas Guissona
Quan parlem d’aquests negocis que basen la competitivitat en costos salarials molt baixos, sempre ens ve el cap el cas del turisme. Són coneguts els casos de Lloret i de Salou, poblacions on la renda disponible per càpita se situa entre les més baixes de Catalunya. Però no són pràctiques exclusives del turisme. Guinjoan tracta el cas de Guissona, on s’ha creat un notable exemple d’empresa integrada verticalment -des dels cereals i els pinsos fins a la comercialització al consumidor final-, molt interessant perquè té l’origen en l’activitat agropecuària i no pas en la comercial, com en la majoria de casos.
El nucli central de l’activitat són els escorxadors. L’antiga cooperativa de Guissona, ara grup bonÀrea, ha crescut espectacularment durant les darreres dècades en un entorn -la Segarra- més aviat depressiu. BonÀrea basa la seva competitivitat en la contractació de mà d’obra barata provinent de la immigració, sobretot de l’est d’Europa -els musulmans no volen manipular porcs-, en una feina físicament dura. Es tracta d’un èxit empresarial innovador i inqüestionable, que provoca que el PIB per habitant de la ciutat de Guissona sigui un 90% superior a la mitjana de Catalunya.
BonÀrea basa la seva competitivitat en la contractació de mà d’obra barata provinent de la immigració, sobretot de l’est d’Europa
Tanmateix, això té una cara B, perquè la població de la ciutat s’ha triplicat, però Guissona té avui una renda familiar disponible per capita entre el 15 i el 20% inferior a la mitjana catalana. En l’índex socioeconòmic territorial (IST) que elabora l’Idescat, Guinjoan ens recorda que Guissona ocupa la posició 937 d’un total de 947 municipis.
El discurs bonista però inexacte
L’augment dels recels xenòfobs i la seva projecció electoral ha provocat un nou discurs tan benintencionat com parcial i, per això mateix, contraproduent. Un discurs on es focalitza en la immigració el motor del creixement econòmic per mirar de desestigmatitzar-la o, fins i tot, santificar-la.
Si la vella cançó que gràcies a la immigració podrem mantenir el sistema de pensions ja no se la creu ningú, ara se la responsabilitza del superior creixement català i espanyol respecte a Europa en els darrers anys. S’obvia així que el PIB per habitant -tot i les limitacions de l’indicador, com hem vist pel cas de Guissona- s’estanca i que l’augment de la demanda interna a causa d’un nombre més elevat de consumidors és escàs perquè els salaris són baixos i sovint una part significativa retorna al seu país d’origen per ajudar els familiars que s’hi ha quedat.
L’augment dels recels xenòfobs i la seva projecció electoral ha provocat un nou discurs tan benintencionat com parcial i, per això mateix, contraproduent
No es té en compte, a més -i sense voler estendre’ns-hi-, les tensions derivades de l’augment sobtat de població en àmbits com l’habitatge, la qualitat dels serveis públics -els baixos rendiments aconseguits per molts alumnes catalans hi estan directament relacionats-, la saturació dels transports...
En definitiva, les deseconomies externes d’unes empreses que opten per competir sobre la base de baixos costos salarials que només atreuen immigrants les acabem suportant entre tots, especialment les classes mitjanes i baixes, que són les que més dificultat tenen per accedir a l’habitatge i les que majoritàriament usen l’educació i la sanitat públiques. Per no parlar dels estrats més baixos de la població, que veuen aparèixer nous competidors a l’hora d’aconseguir ajudes públiques. No és estrany que els vots de Vox a Barcelona tinguin especial rellevància a dos barris aparentment tan allunyats sociològicament com són Pedralbes i la Mina.
Créixer i decréixer per generar progrés col·lectiu
Parlàvem al començament sobre creixement i decreixement. Guinjoan matisa encertadament la dicotomia. Hem de continuar creixent en tots aquells àmbits que generen alt valor afegit, llocs de treball ben pagats i que competeixen internacionalment d'acord amb la qualitat i la innovació. En canvi, potser haurem de decréixer en totes aquelles empreses i sectors subvencionats, entesos com els que s’aprofiten de les economies externes i, sobretot, generen gran quantitat de deseconomies externes que paguem entre tots.
Guinjoan és optimista, potser massa, i considera que depèn de nosaltres -bàsicament de l’administració de la Generalitat i dels ajuntaments- orientar d’una forma o altra l’evolució de la nostra economia. També es neguiteja per la perspectiva que ben aviat siguem deu milions d’habitants, previsió que tan alegrement maneja el president Illa.
Volgudament, no entra en el tema dels recursos públics disponibles i del dèficit fiscal, i potser menysté l’enorme pes que les lleis estatals tenen encara en el desenvolupament de la nostra economia. Per exemple, amb la fixació d’un SMI molt superior que Guinjoan reclama per abandonar el model de salaris baixos. Acusa, amb raó, l’Administració d’un excés de regulació i de manca de control i inspecció de la normativa existent.
Guinjoan és optimista, potser massa, i considera que depèn de nosaltres orientar d’una forma o altra l’evolució de la nostra economia
Per això jo voldria remarcar el recent acord del govern espanyol per augmentar els recursos de la inspecció de treball, tal com alguns ja havíem demanat feia temps. Després del fallit sidral de les 37,5 hores setmanals, ja està bé que l’administració es concentri a fer complir la legislació laboral ja vigent per evitar la creixent dualització del mercat de treball. El segment més desfavorit d’aquest mercat de treball pateix, per exemple, pràctiques habituals -en sectors com la restauració- de contractar els treballadors per mitja jornada i pagar-los la resta en negre, amb abundants hores extres no remunerades.
I també faria més èmfasi del que Guinjoan fa sobre la responsabilitat dels nous emprenedors, dels empresaris i de les seves organitzacions perquè deixin de dedicar-se a negocis fàcils i especulatius i no es limitin a competir exclusivament en preu. Necessitem una classe empresarial amb visió a llarg termini i que assumeixi una superior vocació productiva i de competència internacional.
En definitiva, el llibre de Modest Guinjoan hauria de servir per estimular un debat global, que sovint fem a mitges i de manera segmentada, sobre el futur immediat de la nostra economia i com podem entre tots redreçar-ne el rumb per fer de Catalunya un veritable país de progrés i on l’ascensor social deixi de funcionar només de baixada.