El 4 de maig del 1964, el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar el Decret Llei 7/1964, de 30 d’abril, sobre Societats i Fons d’Inversió i Borses de Comerç. La transcendència del decret rau en el fet que va suposar el tret de sortida a la comercialització de fons d’inversió a Espanya. Dos anys després arribaria al mercat el primer fons d’inversió mobiliària, una llavor que ha germinat amb tant d’èxit, que 60 anys després el nombre de fons d’inversió comercialitzats a l’Estat supera ja els 5.000, amb un patrimoni acumulat que s’atansa als 600.000 milions d’euros. Aquestes xifres són la combinació dels fons nacionals i dels fons internacionals que es poden adquirir a Espanya, segons els criteris de la patronal del sector, Inverco. Del volum indicat, tres quartes parts corresponen als fons de gestores nacionals i la resta als internacionals. Per nombre de fons, els locals suposen dos terços del mercat.
Per arribar fins aquí, va caldre que uns pioners es llancessin a la piscina fa sis dècades, i en aquest cas l’honor correspon a l’entitat gestora Gesfondo, que va posar en circulació el primer fons de la història, batejat com a Nuvofondo. El primer de febrer del 1966, a Barcelona, es va iniciar la comercialització d’aquest producte aleshores innovador. Al darrere de Gesfondo hi havia un bon grapat de personatges coneguts, com ara veurem. El capital de la firma pertanyia en un 50% al Banco Urquijo, que estava acompanyat per la Union de Banques Suisses (25%) a través de la seva filial local, Intrag, SA, i d’una societat domiciliada a Barcelona que es deia Sociedad Internacional de Comercio y Finanzas, SA (Sicofisa), que en tenia l’altre 25%.
60 anys després el nombre de fons d’inversió comercialitzats a l’Estat supera ja els 5.000, amb un patrimoni acumulat que s’atansa als 600.000 milions d’euros
El president de Gesfondo no era cap altre que Pere Duran Farell, directiu de moda en aquell temps i que estava vinculat a Catalana de Gas (avui dia, Naturgy), Hidroeléctrica de Catalunya (que ara forma part d’Endesa) i la Maquinista Terrestre y Marítima (fàbrica de maquinària i de trens, la principal factoria de la qual és ara el centre comercial La Maquinista). Aquell mateix any del 1966, Duran Farell havia estat nomenat conseller del Banco Urquijo. El secretari del consell de Gesfondo era Antoni Negre Villavecchia, personatge també molt conegut, que durant més d’una dècada (1991-2002) va ser president de la Cambra de Comerç de Barcelona, mentre que el càrrec de conseller delegat l’ocupava Ramon Trias Fargas, prestigiós economista que a la dècada dels vuitanta va exercir en diverses ocasions de conseller del govern català. Finalment, al consell d’administració també hi figurava Joaquín Calvo Jaques, financer que va presidir el Reial Club de Polo entre 1995 i el 2002, i el Cercle del Liceu entre el 2001 i el 2009. Inicialment, la firma es va establir al carrer Fontanella de Barcelona, per després mudar-se al número 449 de l’Avinguda Diagonal, entre Casanova i Muntaner.
A les abundants campanyes comercials que es va publicar a la premsa del moment per donar a conèixer aquell producte tan innovador, es destacava que “Nuvofondo li ofereix la inversió convenient als seus estalvis. Subscrivint participacions de Nuvofondo, es converteix vostè en copropietari de diverses empreses de primer ordre. Nuvofondo és una nova forma d’inversió que reuneix nou avantatges que difícilment trobarà vostè en cap altra forma de col·locació dels seus diners”. I, tot seguit, enumeraven els avantatges, que giraven tots al voltant de la seguretat, la liquiditat, la rendibilitat i els beneficis fiscals.
Pel que fa a la primera cartera d’inversions que va tenir el Nuvofondo, la part del lleó se l’enduien les elèctriques, que suposaven gairebé una quarta part del fons, seguides pels bancs, amb un 16%, i automoció i metall, amb prop del 12%. Les constructores representaven gairebé un 9%, mentre que el curiós paquet alimentació-monopolis-transports es quedava en un 6,6%. La resta de sectors tenien un 5% o menys, i el de més pes era la indústria química. Per sota, hi havia aigua i gas (4,5%), Telefónica (3,5%), i un grup compost per assegurances, petroquímiques i siderúrgiques amb el 2,2% cadascun. Es reservaven un 13% com a liquiditat.
A les generacions més joves els semblarà una cosa ben estranya, però durant dècades, el monopoli dels telèfons, la companyia semipública Telefónica, tenia una sèrie de números de telèfon que oferien determinats serveis; d’aquesta manera, si es marcava el 093 es podia saber l’hora oficial d’Espanya, mitjançant una veu gravada; si es marcava el 095 es podien sentir notícies pel telèfon, i, fins i tot, hi havia un número, el 094, que era un servei de despertador que et tornava la trucada a l’hora convinguda. Doncs bé, els responsables de Gesfondo van pensar que seria una bona idea contractar un d’aquests serveis per oferir informació als clients del fons. D’aquesta manera, si es trucava al 098, una veu informava del valor liquidatiu de les participacions del dia en qüestió. El Nuvofondo va tenir una vida llarga, perquè la darrera referència que es pot trobar a la premsa sobre el seu valor diari data del febrer del 1993.
Si es trucava al 098, una veu informava del valor liquidatiu de les participacions del dia en qüestió
Si aquest fons català havia tingut èxit, era lògic que no trigués a sortir-li un competidor, i així va ser com poques setmanes més tard va aparèixer el segon fons d’inversió de la història, que tenia el curiós nom de Crecinco. L’entitat gestora era Hispanibec, una denominació que tenia relació directa amb els ideòlegs del producte, els americans d’IBEC (International Basic Economy Corporation), un hòlding inversor, amb caràcter internacional -tenia interessos a 33 països diferents- i amb inversions en sis sectors de l’economia: serveis financers, indústria, sector avícola, alimentació i habitatge, supermercats i tèxtil. Els principals accionistes del hòlding eren la família Rockefeller.
A la filial espanyola, Hispanibec, el president era precisament el representant d’Ibec i entre la resta de membres del consell hi havia representants d’Eurofinsa (Euroamericana de Financiación e Inversiones, una entitat vinculada a la família Garrigues i amb llaços amb els Rockefeller a través de la Liga Financiera), Banco de Granada, Inversora Industrial, Inversora Africana, Sociedad General Financiera, Tecnibank i Muinver. Tot i que la seu era a Madrid, disposaven també d’una oficina a Barcelona, ubicada al número 645 de la Gran Via de Les Corts Catalanes, entre Roger de Llúria i Bruc.
De la mateixa manera que l’argumentari per trobar clients que feien servir els responsables del Nuvofondo es basava en el llistat de característiques positives que hem esmentat abans, a Crecinco jugaven amb les inicials del producte, i asseguraven que l’esperit del fons era el creixement, la rendibilitat, les exempcions fiscals, la comoditat, la informació, els nous serveis, la confiança i l’oportunitat... una mica agafat pels pèls.
Un dels responsables de la distribució del producte era Francisco Donis Ortiz, un enginyer de mines, de poc més de quaranta anys, que va ser protagonista d’una situació ben estranya mentre treballava per a Crecinco. El cas és que entre desembre del 1968 i febrer del 1969 va publicar una sèrie d’articles a La Actualidad Española signats amb el pseudònim de Sinod (el seu cognom a l’inrevés) on relatava uns fets extraordinaris. Val a dir que aquesta publicació pertanyia a l’Opus Dei -Donis era un fervent catòlic- i havia estat fundada el 1952 per Florentino Pérez Embid (res a veure amb qui estan pensant els lectors), un acadèmic que va ocupar molts càrrecs durant el franquisme i que des del 1943 formava part de l’Opus Dei.
El segons fons d'inversió sorgit a Espanya va ser Crecinco, gestionat per Hispanibec, la filial espanyola del hòlding inversor IBEC, els principals accionistes dels quals eren la família Rockefeller
Tornant als escrits de Donis, el que explicava en aquells articles és que el 12 de desembre del 1968, mentre conduïa de València a Madrid, va rebre un missatge telepàtic -no era el primer cop que li passava- que li ordenava que s’aturés en un indret determinat. Pensant que era tot plegat producte de la seva imaginació, va decidir continuar conduint, però el motor va començar a donar-li problemes, fins que es va parar del tot. Fora del cotxe, va fer un cop d’ull al seu voltant i el que va contemplar va ser un aparell amb forma de disc -allò que en diríem un platet volador- levitant a tres metres de terra. De l’artefacte va baixar un ésser d’aparença humana que va començar a caminar cap a Donis mentre el saludava en la distància de manera aparentment afectuosa. Un cop cara a cara, l’estrany va encetar una conversa en un castellà perfecte. Li va explicar que provenia del planeta Urln, però per a sorpresa de tothom, resulta que es deia Francisco Atienza, com el compliance del Barça, encara que no consta parentiu de cap classe. La raó que explicava que fos extraterrestre, però es digués Atienza, responia al fet que el seu pare era espanyol i havia tingut un plançó amb una noia natural d’aquell planeta.
Malgrat que, com hem dit, els articles estaven escrits amb pseudònim, la seva autoria es va fer pública (perquè ja sabem que escriure amb pseudònim no garanteix, ni de bon tros, l’anonimat) i això li va portar conseqüències encara més xocants. No sabem com s’ho van prendre els directius d’Hispanibec, però el que sí que va succeir és que des d’aquell moment Donis va començar a rebre unes cartes ben estranyes. I aquí entronquem amb una història que vam explicar amb pèls i senyals a La gran teranyina, sota l’epígraf Vulcanisme i extraterrestres.
El cas és que a l’Espanya dels anys seixanta va córrer la brama que un grup d’alienígenes d’aspecte escandinau campaven pel país, on havien arribat uns anys abans procedents del planeta Ummo. Quan no estaven ocupats explorant la geografia peninsular, els ummites es tancaven a casa i es dedicaven a escriure cartes a màquina explicant amb tot detall com d’avançada estava la ciència del seu planeta. Totes les cartes anaven signades amb el símbol d’Ummo, mitjançant un tampó que probablement estava fet amb una patata. Per cert, el símbol tenia certa semblança amb la lletra Ж de l’alfabet ciríl·lic, o més encara, amb el dibuix que formen les línies en els pols d’una pilota de bàsquet.
Les cartes anaven destinades a interessats en el tema ovni i s’enviaven per correu postal convencional. Quan els ummites es van assabentar que un tal Donis havia ensopegat amb un alienígena, van pensar que l’home de Crecinco seria el receptor ideal de les seves missives i ipso facto el van incloure a la llista de distribució. L’afer Ummo encara duraria ben bé fins a finals dels setanta, moment en què va començar a declinar. Encara que tota la trama era absolutament delirant, va haver-hi veritables creients en el cas que es negaven a acceptar que podia ser un frau. Finalment, el 1996, el psicòleg industrial José Luis Jordán Peña -un habitual del món dels ovnis- va admetre que tot l’afer Ummo no era més que fum (humo, en castellà) i que ell n’havia estat l’artífex, així com el redactor de totes les cartes que els suposats extraterrestres havien enviat als seus adeptes.
El 1985 el nom de Crecinco va desaparèixer després de gairebé dues dècades d’existència perquè el fons va ser batejat com a Increment
Tornant al món financer, només resta afegir que el 1975, el Grupo Velázquez -una empresa cotitzada a borsa- va adquirir la major part del capital d’Hispanibec. Els compradors eren un grup format per una branca immobiliària -que era l’origen del negoci-; una branca d’inversions, on hi havia Hispanibec i altres societats vinculades que també havien adquirit, com era el cas de Copernicus; una branca financera dedicada al finançament, i una divisió comercial. No va ser el darrer canvi accionarial, perquè a començaments dels anys vuitanta, Fibanc, l’entitat financera fundada per Carles Tusquets Trias de Bes, es va fer càrrec d’aquesta gestora, que va passar a dir-se Ges Fibanc. El 1985 el nom de Crecinco va desaparèixer després de gairebé dues dècades d’existència perquè el fons va ser batejat com a Increment. Quan Fibanc es va integrar en la banca italiana Mediolanum, la gestora va prendre la denominació del nou propietari.
Si en aquella segona meitat dels seixanta els fons d’inversió havien arrencat amb molta empenta, la crisi del petroli del 1973 i la caiguda subseqüent de les borses suposarien una frenada gairebé total a aquest mercat. Prova d’això és que quan la gestora que acabem d’esmentar, Fibanc, va treure al mercat el fons Fondiner, l’any 1984, feia una dècada que no apareixia cap nou fons al panorama estatal. Caldria esperar fins als anys noranta per viure una era daurada dels fons d’inversió.