Aquesta setmana, el president de la Generalitat ha anunciat al Parlament de Catalunya un reguitzell de mesures amb l’objectiu d’activar la construcció de 210.000 nous habitatges en els pròxims cinc anys, dels quals prop del 40% haurien de ser de protecció oficial. Malgrat la concreció limitada de la promesa, la incertesa pressupostària i els dubtes sobre el seu realisme, el Govern ha situat per primer cop l’urbanisme com a eina principal per assolir aquesta fita. En concret, es vol generar sòl disponible per a nous habitatges mitjançant l’activació dels planejaments urbanístics arreu del país on hi hagi sectors de creixement destinats a l’ús residencial.
La proposta del president Illa suposa un canvi substancial en la política de gestió del sòl vigent fins ara. Entre les novetats més rellevants destaca la d’incrementar la densitat d’habitatges per tal de multiplicar el potencial de construcció de cada sector urbanístic fins al seu màxim, i no determinar-lo únicament en funció de les càrregues urbanístiques.
Aquest anunci s’afegeix a l’objectiu formulat fa un any de 50.000 nous habitatges de protecció oficial fins al 2030, dels quals —segons el Govern— la meitat estaran en alguna fase de producció durant el 2026. En aquest cas, les eines activades han estat principalment de caràcter financer, orientades a garantir la viabilitat econòmica del sòl destinat a HPO i a atreure promotors per desenvolupar-lo. Entre aquestes mesures, destaquen les subvencions als promotors per complementar la renda que perceben pel lloguer dels adjudicataris dels pisos, o l’accés a crèdits promotors de l’ICF pel 100% de la inversió a tipus d’interès bonificats.
Les mesures anunciades ara complementen altres polítiques ja en marxa: els préstecs per a joves per pagar l’entrada d’un pis, els ajuts al lloguer, o els avals de l’ICO impulsats pel govern central per facilitar l’accés al crèdit hipotecari, així com les polítiques d’intervenció del mercat de l’habitatge per part d’ambdós executius en matèria de limitació dels preus del lloguer, futura regulació dels lloguers de temporada, o reducció dels pisos d’ús turístic.
Aquestes mesures tenen com denominador comú incidir -amb major o menor eficàcia- bàsicament en tres dels factors que condicionen l’accés a l’habitatge: el preu, la disponibilitat d’oferta i l’accés al finançament. Tot i això, en queden al marge els altres dos condicionants fonamentals, la demanda i els sous, que precisament són els que determinaran fins a quin punt les polítiques d’habitatge assoleixen la seva raó de ser: facilitar el dret a l’habitatge als ciutadans i l’emancipació dels joves per desenvolupar el seu projecte vital.
Aquestes mesures tenen com denominador comú incidir -amb major o menor eficàcia- en factors com el preu, la disponibilitat d’oferta i l’accés al finançament
Per això, seria important evitar la temptació de cometre l’error de voler mesurar l’èxit d’aquestes polítiques en termes del nombre de nous habitatges construïts o la reducció de preus que es pugui assolir, com els objectius semblen plantejar. La perversió inicial de les polítiques anunciades rau a confondre el mitjà amb la finalitat. A hores d’ara, vivim un mercat d’habitatge amb una demanda gairebé infinita, com ho demostren les projeccions de l’Idescat de creixement del nombre de noves llars en 256.000 d’aquí al 2034 o l’increment ja consolidat que ha suposat l’augment en un 5,6% de la població en la darrera dècada. En aquest context, la promesa de construcció de nous habitatges no resulta cap garantia per si sola si no va acompanyada d’un objectiu ambiciós que estableixi veritablement allò que es vol aconseguir.
En definitiva, si no s’actua també sobre els factors de demanda i renda, l’increment de l’oferta difícilment revertirà la situació actual. Més que fixar-se en el nombre de pisos construïts, cal preguntar-se quina realitat social volem revertir o assolir. Així doncs, la veritable pregunta que ens hauríem de fer és una altra: quina pretenem que sigui l’edat mitjana d’emancipació dels joves a la Catalunya del 2030?
Més que fixar-se en el nombre de pisos construïts, cal preguntar-se quina realitat social volem revertir o assolir
Només així podrem valorar de manera fefaent l’ambició dels plans del Govern per solucionar el repte de l’habitatge i mesurar el seu grau d’èxit en aquesta matèria. El punt de partida és clar: una taxa d’emancipació del 17,4% en caiguda lliure des del 2007, quan se situava al 32,6%, i una edat mitjana d’emancipació de 29,8 anys que és lluny de la mitjana de 26,4 de la Unió Europea (UE).
De fet, actualment només el 18% dels joves emancipats entre 25 i 29 anys ho fan en règim de propietat, mentre que el 2007 eren prop del 56%, un abisme comparatiu que en el cas de les persones d’entre 30 i 34 anys ha passat del 82 % (2007) al 32,6 % (2022).
En conclusió, definir bé els objectius de les polítiques d’habitatge, de manera que siguin quantificables, amb un horitzó temporal definit i indicadors reals d’assoliment, és clau perquè tot plegat no pugui esdevenir una manera més de fer-se trampes al solitari.