Una planta de biogàs a Estamariu (Alt Urgell), impulsada pel fundador de Fluïdra, que n’és fill. Una altra, la més gran promoguda fins ara a Catalunya, a Sentiu de Sió (la Noguera), de la mà d'una empresa danesa. Un projecte de parc solar a l’Anoia, que ofereix als veïns dels pobles afectats participar en el capital, tal com preveu la normativa recentment aprovada per la Generalitat. Afortunadament, el degoteig de noves plantes d’energia renovable comença a ser força continu. Es tracta, de moment, sobretot d’instal·lacions en comarques i municipis de baixa densitat de població, on el sòl és més barat i la interferència amb altres usos, començant pels residencials, menor.
Un ritme que cal accelerar
Si aquest és el condicionant general, quan parlem d’energia eòlica o de biogàs, n’hi ha d’altres de rellevants. Pel que fa a la primera, la disponibilitat de vent. I quant a la segona, la proximitat de les explotacions ramaderes que han de proveir de dejeccions i residus per generar el biogàs sense costos de transport excessius. Cal remarcar, en aquest darrer cas, el doble benefici ambiental que genera la producció de biogàs, en la mesura que per produir energia empren un residu altament contaminant i especialment conflictiu en moltes comarques d’especialització ramadera.
El vent és el recurs més focalitzat i això provoca que més de la meitat -55%- dels aerogeneradors instal·lats es concentrin en quatre comarques: Baix Ebre, Terra Alta, Anoia i Garrigues. Una concentració superior a la de la fotovoltaica, on les primeres quatre comarques representen el 49% d’instal·lacions fotovoltaiques autoritzades, amb una progressió que augmenta molt més ràpidament que les d'aerogeneradors, molt més conflictius socialment.
El 55% dels aerogeneradors instal·lats es concentren en quatre comarques: Baix Ebre, Terra Alta, Anoia i Garrigues
Igualment, les instal·lacions d’autoconsum fotovoltaic han crescut a Catalunya molt significativament, sobretot a partir del 2019 a conseqüència d’un marc normatiu més favorable. Barcelona, Sant Cugat, Terrassa, Lleida i Rubí lideren la potència d’autoconsum instal·lada. Cal remarcar que els usos domèstics d’aquest autoconsum no arriben a la meitat del total i que la indústria i els serveis se n’enduen una quarta part cadascun.
Així que després d’una llarga temporada de pràctica paralització en projectes d’energies renovables a causa d’una normativa adversa que pretenia protegir, encara més, els interessos de les grans companyies energètiques tradicionals, i d’una indecisió del govern català de torn sobre com afrontar el problema enmig de sovintejades protestes populars, podem dir que comencem a anar bé. Tanmateix, el retard acumulat i la dependència energètica de Catalunya d’unes centrals nuclears amb data de caducitat pròxima -entre el 2030 i el 2035-, fa que calgui accelerar molt més els ritmes d’implantacions aconseguits fins ara.
Per al 2050, sense emissions per generar energia
De fet, la Prospectiva Energètica de Catalunya Horitzó 2050 (PROENCAT) elaborada per l’ICAEN i presentat fa uns mesos, estableix un objectiu que considera versemblant: assolir una dependència exterior en termes energètics de només el 7,9% per al 2050, quan ara aquesta dependència puja al 93,8%. Un salt molt ambiciós que ha de ser possible amb l’estalvi energètic -del que parlarem un altre dia- i les energies renovables.
PROENCAT es planteja que per al 2050 puguem assolir la neutralitat climàtica -en emissions de CO2- en la producció d’energia a partir de l’abandonament del model energètic fòssil-nuclear i assolir la sobirania energètica d'acord amb l’ús d’energies renovables per a la generació d’electricitat. Això pretén aconseguir-ho alhora que en minimitza l’impacte en el territori i apodera ciutadans i empreses per no dependre dels oligopolis energètics i de la conjuntura geoestratègica internacional. Tot plegat, amb una economia pròspera, moderna, competitiva i circular. Uns objectius tant encomiables i necessaris com ambiciosos i difícils.
Una cursa d'obstacles per arribar a temps
Tanmateix, els colls d’ampolla són nombrosos i diversos i cal actuar en tots ells alhora. Ja hem parlat de la incidència d’una normativa o altra en l’autoconsum. Sobre la fiscalitat verda es passa sempre de puntetes -mai no és el moment adequat per parlar de fiscalitat, si no és per prometre abaixar-la-. Les eventuals mesures que en moments de crisi poden alentir aquesta transició: des de rebaixar taxes i impostos a les gasolines fins a allargar la vida de les centrals nuclears o tornar a reobrir les de carbó, com a Alemanya i altres països del centre d’Europa. Per no parlar de la complexitat tècnica i de gestió de l’estalvi energètic, sobretot en àmbits com l’edificació.
Les empreses públiques d'energia
És en aquest context que els governs de diferents països europeus -tots els nòrdics més Àustria, Suïssa i França- tenen una empresa pública d’energia. Hi ha casos com el de França, en què l'empresa pública és titular de les centrals nuclears del país, per a qui constitueixen una estratègia d'estat des de l'època de Gaulle. Noruega té el petroli del Mar del Nord, que finança un fons sobirà de primera magnitud mundial i, alhora, és on els vehicles elèctrics tenen la quota de penetració més elevada del món. Aleshores, quin sentit té disposar d’una empresa energètica pública en el context dels compromisos europeus per la descarbonització i la independència energètica? Quin sentit té per a països de tanta tradició liberal -com Suïssa- o de més tradició socialdemòcrata, però ara dirigits majoritàriament per governs conservadors, com els nòrdics i Àustria? I més quan l’altre gran capdavanter en la generació d’energies renovables, Alemanya, no disposa d’aquest instrument públic.
En autoconsum és en el que anem millor
Dèiem abans que les instal·lacions per a l'autoconsum s'han enlairat des del 2019. Que municipis com Matadepera o Corbera de Llobregat siguin els que tenen més potència instal·lada d'aquest tipus per 1000 habitants deriva del predomini d'habitatges individuals, on la teulada pròpia fa molt més fàcil posar-hi plaques. Ara, les mateixes empreses que s'han llançat a captar aquesta demanda potencial -fins i tot, sense que l'usuari hagi de fer cap desemborsament directe-, argumenten que no volen entrar en el mercat dels habitatges plurifamiliars. I és que, malgrat la simplificació de la normativa i de les majories per acceptar una instal·lació d'aquest tipus, les empreses elèctriques emergents consideren que són massa maldecaps i incerteses per arribar a aixecar una operació efectiva. I que ja tenen prou feina amb les instal·lacions unifamiliars.
Als terrats que alguns volien omplir d'horts casolans, ara resulta complicat i poc rendible posar-hi plaques fotovoltaiques
Evidentment, la disponibilitat de sostre per unitat familiar és molt menor en un habitatge plurifamiliar que en un que hi visqui una família sola. Als terrats que alguns volien omplir d'horts casolans, ara resulta complicat i poc rendible posar-hi plaques fotovoltaiques. Una de les alternatives que fa pocs mesos es va aconseguir arrencar des del govern espanyol és disposar d'una planta -sigui arran de terra o en alguna teulada, pèrgola d'aparcament o similar- que a no més de dos quilòmetres de distància pugui proveir d'electricitat renovable qui ho desitgi, començant per una comunitat de veïns. Seria un exemple de comunitat energètica en règim de cooperativa de consum. Al continu urbà de Barcelona potser això no solucionarà gaires coses, però als municipis de mida mitjana pot constituir una alternativa per a tota mena d'habitatges o serveis que no disposin de superfície pròpia, en terrat o teulada, prou àmplia.
Tot plegat, però, comporta un nivell de complexitat que difícilment abordarà cap comunitat de veïns. I mentre no hi hagi operadors privats que ho impulsin, segur que que serà útil la intermediació d'una empresa pública o participada pel sector públic que ho promogui. De forma similar, la promoció d'horts solars promoguts per petits ajuntaments o altres entitats sense afany de lucre, segurament necessitaran un suport -sobretot tècnic- que una empresa pública podria fer. El ventall de promoció, intermediació i gestió és molt ampli. I aquesta es preveu que sigui una de les tasques principals de l'empresa d'energia pública a Catalunya, l'Energètica.
Més Barcelona
Abans de la posada en marxa de l'Energètica, però, a la ciutat de Barcelona, durant el mandat anterior, una iniciativa pionera ha intentat obrir una escletxa per fomentar l'autoconsum i l'estalvi energètic en edificis residencials i de serveis. El plantejament és similar al que fan algunes empreses amb els habitatges unifamiliars. Una empresa homologada i participada en un 30% per part de l'Ajuntament gestiona la implantació, per exemple, de plaques solars. En el cas d'un habitatge plurifamiliar, pot dedicar-se l'energia generada als serveis comuns -ascensor, enllumenat- o pot ampliar-se si hi ha prou espai a fer un excedent que es distribuirà entre els veïns que hi vulguin participar. Amb la recent reforma del codi civil català, ja no cal unanimitat, sinó majoria de veïns per cedir aquests terrats, teulades o espais comuns, per a la generació d'energia. Amb l'estalvi aconseguit, es finança la inversió a cinc, deu o vint anys -en funció de l'abast de la instal·lació i del nombre de participants- i es genera ja un estalvi per a la comunitat i els veïns des del primer moment.
Els projectes més avançats corresponen a Mercabarna i a la UNED
El projecte Més Barcelona és, doncs, un mecanisme financer per estimular operadors privats a entrar en aquest mercat incipient de l'energia descentralitzada a la ciutat de Barcelona. Els projectes més avançats, però, corresponen a Mercabarna i a la UNED, tot i que també hi ha diverses comunitats de veïns en curs. És curiós com les empreses energètiques -les grans i les petites- no hi han volgut participar i ho han fet industrials del sector -de plaques solars i de materials de construcció- i financeres. En tot cas, una iniciativa que caldria consolidar per ampliar els operadors de l'energia renovable descentralitzada i per accelerar les implantacions en un medi urbà d'alta densitat com Barcelona.
L'Energètica catalana
A Catalunya fa pocs mesos el govern va posar en marxa l’Energètica. Donava compliment a un dels acords d’investidura més raonables amb la CUP. Els propòsits inicials són tant modestos com necessaris i realistes: promoure la generació d’instal·lacions renovables -bàsicament fotovoltaiques- al parc d’edificis de la Generalitat, des dels edificis administratius a les escoles o els hospitals. I ajudar i impulsar on calgui l’ambiciós objectiu de crear plantes renovables descentralitzades amb una eventual participació accionarial de la població local que desitgi invertir-hi. També es proposa incidir en un altre mercat que cal accelerar, el dels punts de recàrrega per a vehicles elèctrics. I, quan s'escaigui, en l'acumulació d'energia elèctrica. Tots són mercats incipients que cal estimular.
La disponibilitat d'energia hidroelèctrica és el comú denominador dels països nòrdics i alpins
Finalment, l'Energètica es farà càrrec de tots els salts d'aigua que generen energia elèctrica a mesura que en finalitzi el període de concessió. La disponibilitat d'energia hidroelèctrica, l'energia renovable més antiga i encara a casa nostra la més important, és el comú denominador dels països nòrdics i alpins que comentàvem abans i que disposen d'empreses públiques d'energia sense emissions de CO2.
Esperem que aviat en puguem veure els primers resultats de l'activitat de l'Energètica.
L'aposta per les renovables de proximitat
La generació d'energia renovable de forma descentralitzada és una aposta que va molt més enllà de la generació d'energia. Significa apostar per petites unitats productives pròximes als centres de consum, amb l'estalvi en costos de transport, inclosa l'elevada pèrdua energètica que generen -més d'un 6% al sistema elèctric estatunidenc-. També comporta disminuir l'impacte ambiental i la inversió requerida en les línies d'alta tensió. Evidentment, un sistema descentralitzat de producció energètica facilita la incorporació de nous operadors al sistema de generació elèctrica i pot significar una eventual pèrdua de quota de mercat i de domini d'aquest per parts dels oligopolis energètics tradicionals. No és gens segur, però, que amb aquesta aposta per l'energia renovable de proximitat n'hi hagi prou per assolir els ambiciosos objectius d'autosuficiència energètica i d'eliminació d'emissions. Tot fa pensar que ho requerirem tot. També grans capitals, començant pels dels oligopolis energètics, per implantar parcs eòlics -potser majoritàriament marins- i grans instal·lacions en zones escassament poblades, com el desert dels Monegros, que ens proveiran d'energia fotovoltaica a través de noves i grans xarxes de distribució. Per al bé de la gran majoria, seria preferible que l'opció de l'energia renovable de proximitat, tanmateix, fos la més important.