Amb l’herència universal, Yolanda Díaz ha aconseguit fer-se un petit forat mediàtic en l’espiral bipartidista que pugna per tornar definitivament a l’statu quo del règim del 78. L’esquerra europea més inquieta, fastiguejada per les dificultats de bastir una alternativa viable al neoliberalisme i la globalització, es pensa que ha trobat en la multiplicació de subsidis una línia d’acció política de futur.
Una paga de 20.000 euros als 18 anys
No es tracta d’una ocurrència del darrer assessor podemita. (Perdó, però ara no se m’acudia com podríem dir-ne de la colla dels de Sumar. Potser iolandista?). Reconeguts economistes de l’esquerra, com ara Piketty i Atkinson, han avalat aquest tipus de plantejaments amb fortes ressonàncies dels insubmisos francesos de Mélenchon, exemple en què s’emmiralla Díaz.
La paga es finançaria amb un impost a les grans fortunes -França altra vegada-, tot i que alguna vegada es parla d’empreses immobiliàries i d’infraestructures. I ja tenim el cercle tancat.
Avaluar, corregir, suprimir...
I no és que hàgim d’estar en contra per principi a tota mena de subsidis. Com totes les polítiques de rendes -fiscals o de transferències socials- poden ser més o menys encertades i oportunes. Tanmateix, sempre necessiten una avaluació permanent dels efectes aconseguits, de les externalitats negatives generades -els efectes perversos-, del cost d’oportunitat davant mesures alternatives. Tot això, per corregir-les i si cal, i això sempre resulta més difícil, eliminar-les.
Un festival de rebaixes i transferències
Arran de la pandèmia primer i de la inflació després, el govern espanyol va accelerar les polítiques de subsidis i descomptes de tota mena. Algunes d’encertades que, més tard, tocava suprimir, com la subvenció universal als carburants, que va permetre frenar l’espiral inflacionària i que els ciutadans es resignessin a no recuperar amb alces salarials tot el poder adquisitiu perdut. El mateix efecte ha tingut la reducció dels tipus impositius a l’electricitat i, finalment, al gas.
D’altres d’incomprensibles per ineficaces, com la reducció de l’IVA dels aliments bàsics, una de les que encara s’entesten a mantenir a hores d’ara.
Tanmateix, el subsidi per excel·lència ha estat l’Ingrés Mínim Vital (IMV), parent pròxim a la Renda Bàsica Universal, que pretenia assajar de forma pilot alguna comunitat autònoma, com Catalunya. Al cap de més de dos anys de vigència i segons l’AIREF (Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal), l’IMV només arriba al 40% dels potencials beneficiaris. I només poden ser dues les causes: o aquests suposats beneficiaris tenen uns ingressos més elevats dels que declaren o, simplement, no s’han assabentat o no han tingut mitjans per poder tramitar una sol·licitud efectiva. És a dir, o economia submergida o marginalitat absoluta. I això que ara s’han flexibilitzat els requisits i el subsidi és compatible amb obtenir ingressos del treball.
Les proves pilot d’ingrés o renda mínima universal que s’han implementat a Europa no han proporcionat cap resultat concloent. Des del pla pilot del govern progressista finlandès de Sanna Marin fins a les experiències en municipis i regions governades pel Moviment 5 Estrelles italià. Potser no és casualitat que en ambdós països, l’extrema dreta hagi assolit el poder recentment. Les classes populars que superen per poc el llindar màxim per rebre aquest tipus de subsidis no acostumen a estar gaire satisfetes amb la mesura, que sovint associen amb una protecció desmesurada a la immigració nouvinguda, els que estan precisament a sota de tot a la base de la piràmide social. O potser són els que estan més a prop dels col·lectius beneficiaris i creuen que només s’està creant una base de dropos i d’estómacs agraïts a l’administració de torn.
Una herència universal per fer què?
Bé, es dirà que l’herència universal obvia tots aquests riscos a causa, precisament, de la seva universalitat, que no entén de rendes ni de classes socials i on l’únic requisit és l’edat. I que, precisament, per afavorir aquests joves que no entenen com treballant a jornada completa poden cobrar menys que els seus pares, o avis, pensionistes, disminuiran les tensions generacionals. Potser sí, perquè l’edatisme i les tensions generacionals són un fenomen en auge i al que es concedeix, fins ara, poca importància.
Ara, s’imaginen vostès un dels nostres fills o nets amb 20.000 euros a la butxaca com a regal d’aniversari quan fan divuit anys? Què hauríem fet nosaltres mateixos amb una quantitat de diners equivalent a la mateixa edat? Quants es guardarien els diners per a un projecte de futur, sigui estudiar, encetar una iniciativa empresarial o posar-los en un compte habitatge? O per emancipar-se? Quants se’ls gastarien en poques setmanes en oci i diversió o, en el millor dels caos, en bitcoins?
Draps calents
I quant a finançar-ho amb un impost a les grans fortunes, tan difícil és justificar una fiscalitat general no finalista només com a mecanisme de reequilibri de rendes entre el conjunt de la població? I si són impostos a constructores i immobiliàries, tan difícil és aconseguir limitar les situacions d’oligopoli afavorides per la mateixa actuació de l’administració o per la llotja del Bernabéu? Tan impossible és combatre l’economia especulativa del totxo?
No només els que es considerin d’esquerres, sinó tots els demòcrates haurien de lluitar per limitar de forma efectiva els excessos del neoliberalisme i dels oligopolis. Només amb draps calents no s’obté una societat més justa i més equilibrada. Quasi sempre, les almoines són cares i, sobretot, ineficaces. I, sovint, injustes i incomprensibles per gran part de la població.