Poc ha durat la tranquil·litat per a les pensions. Primer, el Banc d'Espanya va avisar que amb la darrera reforma no n'hi havia prou per garantir-ne la viabilitat. Després, Feijóo va venir a Barcelona per anunciar-nos que la seva prioritat serà reduir el dèficit públic. Tot plegat, mentre al primer trimestre de l'any s'ha tornat a marcar rècords en nombre d'afiliats a la Seguretat Social i de recaptació impositiva.
La guardiola inexistent
Molta gent del carrer encara es pensa que hi ha una guardiola on es desen tots els diners que ha pagat al llarg de la vida i que després l'Estat ho torna en forma de pensió. Aquest, però és el principi bàsic dels fons de pensions privats, però no del nostre sistema públic ni el de la majoria d'Europa. Nosaltres tenim un sistema anomenat de repartiment o de solidaritat generacional. Els qui treballen ara cotitzen per finançar les pensions actuals. Els qui treballaran en el futur, finançaran les pensions dels que treballen en aquest moment. Aquest sistema té uns requisits bàsics per ser viable. Primer, que el nombre dels que ara treballen sigui prou elevat perquè amb les seves cotitzacions puguin finançar les pagues dels pensionistes actuals. Segon, que l'import mitjà d'aquestes cotitzacions d'ara -que estan directament vinculades al salari brut- sigui prou alt perquè no n'hi ha prou amb el nombre de persones que cotitzen, sinó que s'ha de tenir en compte l'import que mensualment paguen.
Hi ha encara un tercer element que és comú a totes les societats, que és l'augment de l'esperança de vida. Per ser més exactes, el que és rellevant és la relació entre el nombre d'anys que es cotitza -que tendeix a disminuir perquè la incorporació al mercat laboral és més tardana- i el nombre d'anys que es cobrarà la pensió, en funció d'aquesta esperança de vida.
Nosaltres tenim un sistema anomenat de repartiment o de solidaritat generacional
Les tres equacions juguen alhora i no n'hi ha prou que una o dues tinguin una evolució positiva si la restant té un comportament molt negatiu. Per la mateixa raó, no n'hi ha prou amb actuar només sobre una de les variables, sinó que cal fer-ho sobre totes a la vegada. Per això mateix, la solució és complexa i l'única alternativa a no fer-ho bé és disminuir l'import real -un cop descomptat el cost de la vida- de les pensions.
Treballadors en actiu: entre la baixa natalitat i la immigració
Sobre el nombre dels que treballen i, per extensió del volum de la població, les previsions fa anys que són negatives. Tanmateix, les dades continuen sent positives perquè la immigració compensa amb escreix el descens del creixement vegetatiu, és a dir, la diferència entre el nombre de naixements i de defuncions. Si bé en termes de salut i d'allargament de l'esperança de vida hem millorat molt i tenim una de les esperances de vida més elevades del món, les polítiques i els recursos destinats a augmentar la natalitat han estat escasses i erràtiques. I amb uns resultats clarament a la baixa.
La promoció de la natalitat autòctona és una de les receptes clàssiques de l'extrema dreta, però és una apropiació derivada de la manca de voluntat i d'encert dels nostres governs democràtics. Si fa unes dècades els països nòrdics lideraven les baixes natalitats, les decidides polítiques afavoridores han capgirat la situació i ara és al sud d'Europa on tenim les taxes més baixes. Per tant, aquí hi ha molt camí per recórrer.
L’augment de les cotitzacions i el rebuig patronal
Quant a l'import de les cotitzacions, dèiem que depenia directament del salari. Això sí, sempre que no optem per augmentar el percentatge de la retribució bruta que paguen treballadors i, molt principalment, empresaris. La darrera reforma aprovada preveu un augment general de les cotitzacions per finançar l’anomenat Mecanisme d’Equitat Intergeneracional, amb un increment d’una dècima anual fins arribar a un total de l’1,2%. I també que els salaris més alts, que fins ara en els trams finals no cotitzaven a la Seguretat Social, passin a fer-ho. Res no s’ha concretat sobre el topall de la pensió màxima que, lògicament, hauria de desaparèixer si també ho fa la cotització màxima vigent fins ara.
La reforma ha topat amb el rebuig de la patronal perquè, en ser l’empresa qui suporta la majoria de les cotitzacions, encareix els costos empresarials
En tots dos casos, la reforma ha topat amb el rebuig de la patronal perquè, en ser l’empresa qui suporta la majoria de les cotitzacions, encareix els costos empresarials. Encara que acabem de saber que els beneficis industrials han crescut un 1,5% tot i les turbulències als mercats i les distorsions que causa la inflació. Un augment de les cotitzacions no deixa de ser un augment dels costos del treball. És a dir, d’un impost especialment onerós sobre el treball que disminuiria el nombre de treballadors contractats en augmentar els costos de contractació. Veurem després que no és exactament així.
Un impost sobre els robots?
Una via de finançament de les pensions encara per explorar és la creació d’un impost específic sobre algun dels elements que participen en el procés productiu. Experts com Yuval Harari han arribat a plantejar una fiscalitat per als robots, donat que aquests substitueixen directament mà d’obra humana. El concepte de robot és més aviat evanescent. La robotització d’un magatzem o d’una cadena de producció sovint depassa la imatge clàssica que tenim del robot com artefacte amb forma humana que substitueix les persones i seria un objecte fiscal difícil d’estandarditzar. Tanmateix, és un camí a explorar.
Finançar pensions amb els pressupostos generals de l’Estat
Com és un camí també el finançament de les pensions, ni que sigui parcial, per part de la fiscalitat general. De fet, aquesta ja és una porta que progressivament s’ha anat traspassant en aquelles prestacions que no arriben a la pensió mínima establerta i que es complementen perquè puguin fer-ho. Són les anomenades prestacions no contributives. L’altre àmbit on s’està en camí de finançar a través de la fiscalitat general són les exempcions i rebaixes de què gaudeix la contractació de determinats col·lectius -sobretot joves, aturats de llarga durada, nous emprenedors o discapacitats- amb l’objectiu de facilitar-ne l’entrada, el retorn al mercat de treball o la viabilitat inicial de les experiències empresarials dels autònoms. Tant les prestacions no contributives, que inclouen també les de viduïtat i orfandat, com les rebaixes i exempcions a les cotitzacions socials havien estat tradicionalment finançades per les cotitzacions dels treballadors en actiu. Ara van a càrrec dels pressupostos generals i s’obre el camí perquè parts més abundants de la despesa en pensions siguin assumides d’aquesta forma.
Amb salaris cada cop més baixos, les pensions no tenen futur
Tanmateix, l’augment en els costos del treball que per l’empresa representa fer-se càrrec de la major part de les cotitzacions socials no sembla que sigui un factor gaire decisiu a l’hora de generar llocs de treball, especialment en els àmbits menys qualificats. L’augment en el nombre dels qui cotitzen a la Seguretat Social es basa sobretot en els treballadors dels serveis personals menys qualificats: hostaleria, comerç, restauració, neteja o cures personals. Són els sectors més mal pagats de l’economia, amb feines més dures en termes d’esforç físic i de conciliació personal. Són les feines que sovint no volen els autòctons i que venen a ocupar els immigrants de baixa qualificació.
L’augment en el nombre dels qui cotitzen a la Seguretat Social es basa sobretot en els treballadors dels serveis personals menys qualificats: hostaleria, comerç, restauració, neteja o cures personals
Però el pa per avui serà gana per demà. I per ara mateix. Encara que poc, aquests treballadors cotitzen, però quan es jubilin, sovint anticipadament per llargues malalties derivades del seu esforç físic, tindran dret a una pensió mínima encara que no hagin cotitzat durant la seva vida laboral prou per poder-la finançar. I el problema de finançament de les pensions s’agreujarà. A curt termini, a més, les prestacions socials bàsiques -salut, educació, transport públic i serveis socials- difícilment quedaran finançades per unes persones de baixos salaris, que en part envien al seu país i que consumeixen i paguen pocs impostos indirectes.
I tornem al lloc de sempre: el model productiu
Encara que s’han fet avenços importants en els darrers anys en matèria de salari mínim, encara som molt lluny dels estàndards europeus. Així que els turistes, per exemple, aprofiten la seva estada per anar a la perruqueria -o al restaurant-, perquè els serveis personals aquí són molt més assequibles a causa dels baixos salaris d’aquests sectors.
Tot plegat implica, doncs, reorientar un model productiu basat en el turisme i els baixos salaris per reorientar-lo cap a una altre amb més valor afegit, més indústria i més innovació, que permeti pagar salaris -i cotitzacions- més elevats. No és fàcil, però és imprescindible si no volem que malgrat el creixement del nombre d’afiliats a la Seguretat Social no esdevingui pas una solució sinó un agreujament del problema.
Del repartiment a la capitalització
Dèiem al principi que Espanya es regeix per un sistema de repartiment, el més comú a Europa a partir del model alemany que Bismarck va començar a implantar. Quan l’Espanya de Franco va crear el Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez (SOVI), el 1947, es va basar en el model alemany que, a curt termini, era molt més golós políticament, ja que de sobte els més grans de 65 anys, amb moltes restriccions i amb prestacions molt baixes, això sí, començaven a cobrar una pensió.
A Catalunya, ja des del segle XIX, moltes professions de la indústria i el comerç ja havien creat mútues per garantir una pensió al final de la vida laboral. Era una mena de model de capitalització sense afany de benefici. Tot això quedà intervingut i mig desmantellat i substituït per la nova Seguretat Social governamental que el 1963 aplegaria sota un sol organisme totes les prestacions socials públiques -atur, malaltia o maternitat- existents fins aleshores.
Tanmateix, en el món anglosaxó és majoritari el model de capitalització i diversos països, sobretot llatinoamericans, han intentat fer una transició d’un model a l’altre. La setmana que ve parlarem d’aquests intents, centrant-nos en el cas xilè, i en un cas de cultura anglosaxona que funciona raonablement bé, l’australià.