Amb les seves repetides crítiques i els seus coneguts arguments que “l'Estat és una organització criminal”, que “els diners són un invent privat que es va apropiar l'Estat”, que "l'Estat és un pedòfil entrant en un jardí d'infants amb els nens envaselinats i encadenats" i que “el privat funciona i el públic no”, en els seus vuit mesos de mandat, el president d'Argentina, Javier Milei, no ha cessat d’apressar la batalla cultural antiestatal i continuar amb la seva faceta de talp agitador, sempre afí a la ultradreta. Ho ha fet a la seva manera, sense trair la seva condició de contradictori en sèrie quan, d'una banda, amenaça de destruir-lo i per una altra encarrega un ambiciós pla de reforç dotat d'ingents recursos per a les forces de seguretat i l'aparell repressiu, eix vertebral per a la protecció de tot Estat que pretengui resistir i perdurar, sigui o no democràtic.
El mateix contrasentit que quan va prometre treure a cops de peu la casta i la va convertir en govern, va proclamar que l'economia havia d'estar exclusivament en mans privades i mai s'ha vist un Executiu amb un intervencionisme tan extrem i aclaparador en l'economia, o quan va augurar que el seu seria el mandat de la llibertat i milions d'argentins viuen avui atrapats en la pobresa -el 55,9% de la població és pobra i la indigència ha arribat a xifres rècord: 20,3%-.
La dimensió ideològica i el context global de l'experiment Milei
En aquests vuit mesos Milei ha viatjat amb freqüència als Estats Units on, a diferència de l'Argentina, se sent a tot plaer. Sap que allà, en terres nord-americanes, el seu discurs de defensa a ultrança del capitalisme més extrem i l'atac ferotge a tot el que faci olor de socialdemocràcia, progressisme, defensa del medi ambient i de les minories sexuals o racials, són calorosament aplaudits. Necessitat del reconeixement i de l'admiració que no troba al seu país, els elogis d’Elon Musk i d'altres empresaris del capitalisme digital i financer alimenten el seu ego i la seva vocació de líder mundial.
El 55,9% de la població d'Argentina viu atrapada en la pobresa i la indigència ha arribat a xifres rècord: 20,3%
La veritat és que la seva prèdica anarcocapitalista, menyspreada per la classe política europea amb l'excepció dels sectors de la ultradreta, conflueix per contra “amb el capitalisme digital que, a Silicon Valley per exemple, persegueix noves formes de consum i de participació i noves maneres d'acumular capital amb actius intangibles, modificant la manera de treballar i de viure de tot el planeta”. Ho escrivia Martín Burgos al diari argentí Página/12 en un interessant article publicat el passat 14 de juliol sota el títol Líder del nou capitalisme digital, tren fantasma cap a l'abisme o totes dues coses? A l’article, el docent i investigador de l'Àrea Estat i Polítiques Públiques de la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO), abordava aquesta necessitat d'un nou discurs i d'una nova forma de l'Estat per a aquesta nova etapa del capitalisme, successora del capitalisme de benestar (1930-1970) i del capitalisme neoliberal (des de 1971). “Amb el discurs de Milei”, afegia, “la llibertat econòmica sorgeix com un mantra per a descartar l'Estat des de l'Estat i amb suport popular. Milei proposa un discurs polític per a aquesta etapa del capitalisme, i el libertarisme s'ofereix a crear aquesta nova forma d'Estat. Per això, Musk vol presentar Milei com un revolucionari, en ruptura amb l'Antic Règim de l'Estat de Benestar. Les grans companyies transnacionals de tecnologia volen treballar sense l'Estat, o almenys amb un altre Estat. I Milei pot oferir un discurs per a polítics disposats a assumir el mandat de les big tech. Un discurs d'Estat mínim, similar al segle XIX, on es pagava per tot el que es consumia: educació, salut, jubilació”.
De fet, el que succeeix a l'Argentina forma part del que el filòsof italià Franco Berardi defineix com “un fenomen de proporcions gegantines que no pot explicar-se amb les categories de la política perquè enfonsa les arrels en la mutació tecnoantropològica que la humanitat ha experimentat en les últimes quatre dècades, i perquè constitueix la sortida de l’hiperliberalisme, que ha fet de la competència (és a dir, de la guerra social) el principi universal de les relacions interhumanes”. I és cert. Milei es té a si mateix per un guerrer, un croat en guerra Santa per mandat de les forces celestials. Per la qual cosa actua com un general que no fa presoners, viola la Constitució i incompleix tractats de pau, treves o acords d'alto el foc sense un àpex de contrició. Perquè està complint un designi superior, com el Terminator sense por que creu ser i com li agrada definir-se. El líder que porta a la humanitat una nova formulació d'Estat, d’acord amb el segle XXI.
Veus crítiques en un entorn de silenci
Marcant diferències amb el món polític, econòmic i institucional del país, no tots els argentins romanen callats davant un projecte que suposa una incògnita de tan alt voltatge per al futur col·lectiu. En el marc de la conferència “De l'Estat de dret a l'Estat punitiu” que va organitzar l'Institut Fray Bartolomé de las Casas de Recerques Jurídiques, el seu director, l’exjutge de la Cort Suprema de Justícia Eugenio Zaffaroni va manifestar: “Estem vivint el desmantellament de l'Estat i al nostre país el veiem amb tota claredat. És un desmantellament que té per objecte convertir-nos en factories. L'Estat ha perdut la capacitat de ser un ens que fomenti la solidaritat i es va convertint en un ens que fomenta l'odi”. Home de llums i alguna ombra, erudit, de pensament progressista, procedent de l'Església més oberta i vinculat a l'arquebisbe Jorge Bergoglio abans de la seva proclamació com a Papa Francesc, alhora que protagonista d'un fosc escàndol després de la seva sortida de la Cort Suprema que va tacar la seva trajectòria judicial, Zaffaroni no va dubtar a assenyalar que “d'aquell trípode de llibertat, igualtat i fraternitat, l'Estat s'ha oblidat del tercer element, ha renunciat a tot el social, amb una tornada a aquella pretesa contradicció absurda dels temps de la Guerra Freda: drets col·lectius versus drets individuals, quan la realitat és que els drets són conglobats”.
Fins a quin límit podrà dur a terme Milei el desmantellament de l'Estat a l'Argentina? Fins a quin punt li ho permetran els grans poders econòmics locals i forans que avui l’aplaudeixen?
Rodolfo Aguilar, secretari general de l'Associació de Treballadors de l'Estat, ATE, el sector més directament afectat pel projecte antiestatal de Milei, va advertir que “el poble comença a prendre consciència que quan el president i el seu gabinet diuen que destruiran l'Estat en realitat estan parlant de la destrucció de la gent mateixa. La destrucció de l'Estat és la destrucció de tots i totes”, un argument que va ampliar el docent i diputat Leandro Santoro, del partit Unió per la Pàtria: “No es tracta del desmantellament de les burocràcies o de canviar la lògica burocràtica de l'Estat, que hom pot entendre que és positiu i fins i tot compartir. Estem parlant dels fonaments ètics de l'Estat, de la protecció social, dels límits als més poderosos, de les funcions que l'Estat compleix per a evitar que la societat visqui sota la llei de la Selva. I Milei i els seus van en aquesta direcció. Hi ha una lògica darwinista en què l'Estat es retiri i la gent sobrevisqui d'acord amb la capacitat que tingui per a competir en el mercat”.
Una subversió institucionalitzada?
La singularitat del fenomen argentí sembla no conèixer límits. Mentre de llarg a llarg del planeta milers de ciutadans són perseguits, i en el millor dels casos compleixen llarguíssimes penes de presó pels seus intents d'acabar amb els seus respectius Estats per mitjà de diferents vies, no sempre violentes i fins i tot legals, a l'Argentina el govern -ministres de Seguretat i Justícia inclosos- exhibeix públicament i quotidianament el seu ferm objectiu de destruir l'Estat des de les seves pròpies institucions; gaudint no sols de la complaença i l'acompanyament dels organismes judicials sinó també de l'aprovació –entusiasta en alguns casos- de les elits econòmiques i polítiques nacionals. Un govern, el de Milei, que no dubta a condemnar per terrorisme als pacífics manifestants que surten al carrer a protestar per les polítiques d'ajust salvatge que va aplicant l'Executiu anarcocapitalista.
Com a resposta a aquesta sorprenent inacció institucional, un alt exponent de la justícia argentina (el nom del qual obviarem per a evitar-li la ferotgia persecutòria de l'exèrcit de trolls a sou de l’oficialisme i alguna ensopegada en el seu propi àmbit professional) assenyala a VIA Empresa que ”per descomptat les manifestacions de Milei són clarament un delicte, i no sols un delicte. Són el que anomenem un supradelicte. És a dir, un delicte que està previst a la Constitució, no ja a les lleis inferiors. Aquest delicte seria atemptar contra l'ordre constitucional establert proposant la seva destrucció. Seria anàleg al que en molts països es defineix com a delicte de sedició. Què succeeix? En primer lloc, que tenim un poder judicial que, com és natural en tots els poders judicials, per la seva pròpia estructura està una mica adormit en les seves reaccions, excepte, hem de dir-ho, molt honroses excepcions. I, en segon lloc, que està procedint com procedeix normalment el poder judicial, a l'espera que caigui la seva popularitat. Quan això passi, quan s'afebleixi el seu poder, els jutges aniran a atacar la jugular de Milei. Però abans es cuidaran.
"Hi ha alguna cosa, no obstant això, que cal tenir en compte a l'hora de tractar la figura de Milei”, afegeix el jutge. “El pitjor que podríem fer des del pensament progressista és creure que estem davant un idiota boig, ridiculitzar-lo o menysprear-lo. No és així. És una persona que encarna un pla, que treballa i que no és cap idiota. I està envoltat d'un equip de comunicadors socials molt eficaç que per a mi representen el mateix que va ser Goebbels en el nazisme".
Està l'Argentina per davant de la resta del món, en mostrar quines són les noves polítiques del segle XXI? O està només a un pas de l'abisme?
"Li dono un exemple: quan Milei va dir que calia destruir l'Estat, immediatament aquest equip que l'envolta li va suggerir que podia haver comès un delicte i ell es va afanyar a fer un aclariment dient que s'estava referint a destruir l'Estat ineficaç, l'Estat que és un elefant que col·lideix amb l'individu. No l'Estat de la nostra Constitució sinó l'Estat ineficaç, inútil, l'Estat de l’Ancien Règime. Un simple adjectiu -només vull destruir l'Estat ineficaç- que suavitzava el seu delicte inicial en menys de dotze hores, i que qualsevol jutge, encara un jutge valent, dins d'un saber jurídic tradicional, diria: ‘bé, és raonable el que va voler dir dins de la seva condició i pensament liberal’”.
En altres paraules, la cèlebre frase de “Desensillar hasta que aclare…”, que resumia la proposta política de Perón quan, el 1966, Juan Carlos Onganía va accedir a la presidència després del cop militar al govern radical presidit per Arturo Illia i el peronisme li demanava quina resposta política s’havia de seguir. El panorama d'incertesa s’havia d’aclarir i només després es veuria quina era la millor manera de continuar. També avui, davant la incertesa generalitzada provocada pel fenomen Milei, el temps de les acusacions i de la justícia no ha arribat.
El cel o l'infern
En el seu ja esmentat article Líder del nou capitalisme digital, tren fantasma cap a l'abisme o totes dues coses?, Martín Burgos es feia ressò de la pregunta que es formulava a X l'economista serbo-estatunidenc Branko Milanović, especialista en economia de la pobresa i desigualtat econòmica: Està l'Argentina per davant de la resta del món, en mostrar quines són les noves polítiques del segle XXI? O està només a un pas de l'abisme?
Preguntes essencials, dramàtiques, sense resposta a l'Argentina actual. Subordinades a altres qüestions no menys transcendents i també a l'aire: Fins a quin límit podrà dur a terme Milei el desmantellament de l'Estat a l'Argentina? Fins a quin punt li ho permetran els grans poders econòmics locals i forans que avui l’aplaudeixen? En quina mesura podrà evitar-lo el sistema polític i en quina mesura seran irreversibles de cara al futur del país els efectes de l'implacable procés de desballestament nacional? I la pregunta potser més apressant: Fins a on el deixarà arribar el 53% d'argentins pobres, és a dir, el 37% dels argentins que avui, vuit mesos després que Milei i la seva tropa llibertària entressin a la Casa Rosada, guanyen menys de 300.000 pesos mensuals (198 euros) i el 16% que guanya menys de 500.000 pesos (331 euros)?
En aquest tauler d'interrogants es juga el futur argentí.