“En el que va de la nostra curta gestió, hem fet fora més de 50.000 empleats públics, hi ha més de 10.000 contractes (públics) que no hem renovat, més de 200.000 programes socials que s'havien dut a terme de manera irregular els hem cancel·lat, baixem el 98% de les transferències discrecionals a les províncies i portem a zero l'obra pública perquè considerem que és una maquinària de crear corrupció”. Declaracions de Javier Milei, president d'Argentina, a la televisió italiana. "El moment més dur serà entre març i abril. Després, en tocar fons, començarà a rebotar".
A mitjans de febrer, quan es complien escassament dos mesos de l'assumpció del govern llibertari de Javier Milei, es coneixien els nous indicadors de l’Observatorio de la Deuda Social de la Universidad Católica Argentina, UCA, sobre la pobresa al país, segons els quals el gener del 2024 hi havia 3,6 milions de nous pobres, xifra que elevava el percentatge de pobresa a l'Argentina al 57,5% de la població. 3,6 milions de nous pobres que cal atribuir a la recent estrenada era Milei i al seu partit La Libertad Avanza. De moment, sembla, cap a una destinació d'indigència i carestia.
El gener del 2024 hi havia 3,6 milions de nous pobres, xifra que elevava el percentatge de pobresa a l'Argentina al 57,5% de la població
Tot passa a velocitat de vertigen a l'Argentina actual. No se sap si a causa de la llei de la gravetat dels problemes no resolts durant dècades, si per les polítiques draconianes del nou govern o per la suma d’ambdues raons. La recessió no está per arribar, ja s'està vivint. La catàstrofe social avança i el país espera amb inquietud, impaciència i por l’arribada del final de l’estiu. Analistes, polítics, politòlegs i observadors, i fins i tot els mateixos dirigents i funcionaris de l'oficialisme llibertari coincideixen que, a finals de març, al llarg d'abril o començaments de maig, les costures de l'actual situació econòmica i social rebentaran. Un punt d'inflexió sense retorn per al projecte sense alternatives de Milei i els seus titellaires o, al contrari, per a la desprotegida majoria d'argentins.
Una tardor incerta i calenta
A banda i banda del camp de batalla, les forces del bloc ultraconservador i les forces opositores van accelerant les seves negociacions, les seves aliances i els seus moviments tàctics i estratègics, posicionant-se per a l'inevitable conflicte que ha d'arribar. I hi ha preocupació, i molta, pel possible esclat de violència que la desesperació de milions d'argentins i l'acció repressiva d'un govern que té a la seguretat el segon pilar de sosteniment puguin acabar provocant. Un greu enfrontament que repeteixi o superi amb amplitud la xifra de víctimes de la crisi de l'any 2001.
Amb l'impacte de l'imparable augment dels preus, les pujades anunciades en serveis i transports, els desallotjaments dels llogaters que no poden afrontar els nous lloguers, la impossibilitat de acollir-se a la sanitat privada de les mútues, els cada cop més alts costos de l'educació, la caiguda de la demanda i una nova onada d'acomiadaments, factors tots contraris al gran repte de Milei, la desacceleració inflacionària, és impossible no tenir plena consciència que l’aplicació del seu pla econòmic ha dinamitat els fonaments del país posant el conjunt de la societat argentina a la cruïlla més precària i dramàtica de la seva història recent. Una conjuntura tan extrema que, en principi, sembla que únicament hi puguin sobreviure els membres de la, en un altre temps, tan denostada casta.
L'ajust del 6% del PIB, com havia promès Caputo a l'FMI, és inviable. No hi ha vida després d'un propòsit que més aviat es podria qualificar de genocidi, com asseguren els economistes ortodoxos. El que és tràgic és que el govern de Milei és més extremista que el Fondo, que exigeix menys del que l'executiu argentí està portant a la pràctica contra vent i marea. A empentes, sota eslògans que semblen una broma de pèssim gust del líder llibertari, segons el qual “la política del seu govern està dissenyada des d'una perspectiva moral”, o amb amenaces que no per freqüents resulten menys temibles: “La motoserra i la liquadora, que són els pilars de l'ajust, no es negocien. El dèficit zero no es negocia. El procés de sanejament del Banco Central no es negocia.” Res no es negocia a la monarquia de Javier Gerardo Milei.
Tothom sap a Argentina que el pla imminent del llibertari és la dolarització, una aspiració antiga i recurrent dels liberals argentins. Naturalment, tampoc no s'ignora que la mutació del peso en dòlar, lluny de beneficiar la majoria de la població, és un gran negoci per als exportadors. I que, per descomptat, cap treballador no cobrarà en dòlars el mateix que avui percep en pesos. El més probable és que, com va passar durant el període de Carlos Saúl Menem (1989-1999), suposi una demolició encara més gran de la indústria i posi de nou en perill de destrucció l'aparell productiu nacional. Milei no és home preocupat per la indústria, ben al contrari. És fill devot de l'economia financera, la seva vocació autèntica i única.
La somiada dolarització presenta, a més, un obstacle difícil de superar: necessita dòlars. Per valor de milers de milions: com a mínim 14.000 milions de dòlars lliures de pagament d'importacions. De reunir-los s'encarrega el ministre d'Economia, Luis Caputo, a qui alguns anomenen l'endeutador serial de l'Argentina per la seva gestió com a ministre de Finances, Economia i president del Banco Central al govern de Mauricio Macri, quan va hipotecar diverses generacions d'argentins amb el compromís de pagar durant cent anys el deute que va contreure. Actualment, de nou al capdavant del ministeri amb més fracassos de la història política argentina, Caputo exigeix als seus col·laboradors que li portin dòlars, com sigui i pel mètode que sigui. Perquè sense dòlars, assegura, el pla de Milei no té sentit, és inviable. I la compra de dòlars que està fent el Banco Central al Mercado Libre de Cambios no és suficient. També en aquest front, la realitat s'entesta a torçar-li el braç al messianisme del president.
Per a la classe mitjana argentina, la llum al final del túnel estiuenc sembla apagada. O en vermell
Amb un 57,5% de pobresa i 7 milions de persones que passen gana, obligada a assumir en els seus minvats ingressos l'impacte brutal de la devaluació del peso, l'eliminació de subsidis, la suspensió d'obra pública, l'embogit augment dels preus i el xoc econòmic que l'acompanya, la congelació de salaris i de la despesa de l'Estat, l'Argentina sembla estar cada cop més lluny del paradís promès per Milei i la seva cohort d'apòstols de l'economia entesa com a religió. Més encara amb una inflació que es mantindrà al voltant del 20% mensual els propers mesos, i molt possiblement amb noves desregulacions i una devaluació a l'abril o al maig que es preveu inevitable. Per a la classe mitjana argentina, la llum al final del túnel estiuenc sembla apagada. O en vermell. Aquest vermell intermitent que dóna el temut senyal d'alarma en qualsevol mecanisme de seguretat.
Imaginar el destí dels més desheretats resulta, per desgràcia, encara més fàcil.
L'economia com a religió o alquímia
Les referències bíbliques formen part del discurs de Milei. Ell té assumida la seva funció de Moisès contemporani, de ser un designat per les forces del cel. Un predestinat convençut que el “Uno”, com ell en diu, el va triar. Tocat per aquesta mà de Déu que, a Argentina, tant serveix per ser campions del món com per ser president. A Milei no li agrada la política. No en vol saber res. No li interessen els seus codis, regles ni temps. Ell és un fonamentalista que decideix a cops d'humor o de fúria. Algú que no està disposat a perdre temps negociant, escoltant les raons dels altres o demorant per raons de consens que es facin realitat les seves urgències. I que repudia la realitat amb la mateixa intensitat que la política. Per això s'enfuria cada vegada que xoca amb ella i la seva tossuderia.
També per això prefereix tuitejar. El president tuiteja i tuiteja sense descans. A mitjans de febrer, es va calcular la seva dedicació diària a la metralladora amb què insulta i dispara contra els adversaris que ell veu com a enemics, delinqüents i traïdors. El 15 de febrer, va enviar, en un sol dia, 502 tuits, una dedicació estimada de tres hores. Tres hores d’un president de govern en exercici.
Milei no li agrada la política. No en vol saber res. No li interessen els seus codis, regles ni temps. Ell és un fonamentalista que decideix a cops d'humor o de fúria
La veritat, per a ell, només està en els manuals d'economia, d'aquesta economia que sense tenir en compte el factor humà es concep com a religió i arma de destrucció per aconseguir el triomf del capitalisme financer. Milei és un home de fidelitat extrema a les teories i el seu marc mental és el de les figuracions econòmiques plantejades pels seus economistes de referència. Des d'adolescent, l'actual president és aquell que, en soledat, amagat entre tractats d'economia en una habitació sense finestres, fa seva una idea que acaba de descobrir, entossudint-se a posar-la en pràctica segons el manual del seu inventor i enfurint-se si finalment no ho aconsegueix, sense qüestionar en cap moment el propi procés d'execució o el grau d'empirisme o especulació que pugui contenir aquest pensament.
De fet, el president recorda Zelig, el personatge de Woody Allen capaç de reunir en si mateix mil i una identitats diverses quan no oposades. Com ell, Milei ofereix una definició ideològica o econòmica per a cada situació. Tan aviat es defineix com filosòficament anarcocapitalista i antiestatista com a minarquista a la seva vida personal, és a dir, com aquell que entén que l'Estat s'ha de limitar a garantir la seguretat, la defensa i la justícia, sense ocupar-se en matèries com la salut, l'educació, les infraestructures o les jubilacions. Aquesta és la seva concepció de l'Estat que odia però al que serveix. Un Milei canviant del que es diu que no resisteix un arxiu. El més sionista dels jueus a Israel, el més italià dels romans a Roma, el més catòlic i papista dels creients al Vaticà.
L'absolutisme econòmic
Avui, a l'Argentina del futbol, el tango, la literatura, la psicoanàlisi, les dues monedes, una política ancorada al secular eix del fenomen peronista i una crisi pel que sembla sense remei, manen els economistes. O potser seria més exacte afirmar que els alquimistes de l’economia. Nigromants o xerraires -és difícil saber-ho- d'aquesta o d’aquella corrent o escola, cadascun amb la seva veritat i les seves receptes, però també amb els seus respectius interessos i padrins secrets, nacionals i internacionals.
Una economia de fanàtics i, com demostra la realitat, de botxins de guant blanc i cor gelat
A l'Argentina mana l'economia, només es parla d'economia i es pateix l'economia com en cap altre lloc del món. Una economia absolutista els principals sacerdots de la qual diuen comptar amb el favor de les forces del cel mentre oculten l'alè de poders molt més terrenals. Una economia de negocis a dit, de favors i contrafavors, de relacions incestuoses, delictives i impunes. Una economia de fanàtics i, com demostra la realitat, de botxins de guant blanc i cor gelat. Econòmiques són les anàlisis, els discursos, els plans de futur, el malson quotidià, la por renovada decret rere decret. I també els altaveus i els mitjans colonitzats pels diversos grups de pressió i els seus periodistes… econòmics.
A Milei, però, li resulta insuportable moure's dins l'escenari de la política nacional on té lloc el funcionament dels partits, el Congrés, els sindicats, les institucions i la resta d'agents socials. La seva, i la dels seus col·laboradors més estrets, és una altra geografia. La que limita amb l'FMI, J.P.Morgan i la banca internacional, els fons voltor com Blackrock, els lobbys i les consultores de Manhattan, on alguns residien abans d'entrar a formar part del govern.
El Déu d’aquest model de religió no és un Déu compassiu. Ans al contrari, exigeix víctimes. I avui, segons els seus sacerdots argentins, sembla que les exigeix de nou. O potser només és exigència dels seus arcàngels, els membres del gabinet presidit per Milei, l'ungit. Un govern monoteista on l'únic Déu són els diners i l'únic triomf autèntic el del mercat sobre els homes i les societats.
Febrer acaba, com el gener, amb un país exhaust on els mesos, atropellats, ferotges, semblen anys. I en què tot condueix a pensar que en el començament de la tardor imminent es decidirà el futur de la aclaparada classe mitjana argentina, cosa que suposa, en gran part, el destí del país.
Molts argentins han tornat a recordar el que va passar a Rosario, la tercera capital del país, durant l'encara fresca crisi del 2001. A l'entrada d'una de les principals viles misèria del Gran Rosario, una de les zones industrials més castigades pel desmantellament de fàbriques i empreses, va aparèixer una gran banderola que, amb el típic i incombustible humor argentí, deia: “Bienvenida, clase media”. Avui, dues dècades després, a totes les viles misèria i les barriades marginals del país s'està a prop de tornar a posar el cartell.
Les xifres de l'ocàs
- Devaluació: El tipus de canvi oficial es trobava a 391 pesos per dòlar el 12 de desembre, darrer dia hàbil del govern d'Alberto Fernández. Després de la devaluació, va augmentar a 880,6 pesos per dòlar, implicant una brutal depreciació del peso del 118%.
- Inflació: Entre el desembre del 2023 i el gener del 2024 la inflació acumulada va superar el 50% (51,4%). El bimestre anterior (octubre-novembre del 2023), ja amb un règim d'inflació alta, l'acumulat va ser la meitat, 22,2%. Font: Indec
- Previsions: El primer trimestre de l'any, la taxa d'atur augmentarà i s'espera una contracció del PIB d'entre un 3% i un 4% l'any.
- Salaris: El 20 de febrer, el portaveu governamental va confirmar que el Salario Mínimo, Vital y Móvil s’apujarà de 156.000 pesos el gener (sense modificació respecte desembre) a 180.000 pesos al febrer i a 202.800 pesos al març. Aquesta pujada del 30% en dues quotes representa una pèrdua de prop de 20 punts respecte a la inflació i una substancial pèrdua de poder adquisitiu. El sindicat CGT i la Central de Trabajadores y Trabajadoras de la Argentina (CTA) havien demanat una pujada del 85% per portar el salari mínim a 288.600 pesos i així compensar els darrers salts inflacionaris.
Augment de béns i serveis
- Lloguers: La renovació dels contractes va arribar amb augments entre el 400 i el 500%. Desregulat, el mercat va fer un gir el 20 de desembre quan va entrar en vigor el DNU 70/2024. Molta gent va passar de pagar 60 mil a 250 mil pesos, i moltes famílies no van poder sostenir l'increment, segons fonts immobiliàries. El lloguer d'una vivenda de 50.000 pesos al barri de Barracas (Buenos Aires) va passar a 250.000, una casa de 115.000 a Villa del Parque va passar a costar 680.000. La mitjana d'augments en la renovació dels contractes va ser del 400%, segons van denunciar les associacions d'inquilins. Segons la Federació Econòmica de la província de Buenos Aires (FEBA), organització que agrupa 250 cambres empresàries bonaerenses, "els comerços més petits podrien rebre increments que oscil·len entre el 430% i el 500%, segons la zona i el grau de consum” .
- Alimentació: Mentre el sucre es va apujar el 420% el darrer any, el paquet d'arròs va augmentar un 500%. Algunes marques de sal fina van experimentar increments mitjana del 60,4% al gener, amb un ajustament anual del 409,7%, mentre que el pa de taula es va apujar un 43% al gener i un 300,1% en els dotze últims mesos, i la llet de borsa un 37%, amb una alça anual del 273,9%.
- Combustibles: Al començament de gener del 2024, les petrolieres van aplicar un nou augment dels combustibles del voltant del 27%, que es va sumar als increments del 30% i 37% disposats el mes anterior. D'aquesta manera, en menys de 30 dies la benzina súper d'YPF va enfilar-se al 125%, la Premium al 118%, el gasoil comú al 124% i el gasoil Premium al 111%. Tot i que l'any 2023 va tancar amb un 220% d’inflació, YPF va apujar la gasolina súper un 266% i la gasolina Premium un 268%.
- Energia: La tarifa de la llum s’apujarà fins a un 300%. El govern havia dit que els sectors mitjans pagarien pujades de fins al 65% i els populars de fins al 70%, però els increments seran substancialment més alts, segons va fer públic la Secretaría de Energía el 19 de febrer. Els nous quadres tarifaris d'Edenor i Edesur van reduir de 9 a 4 les categories de consum i van elevar substancialment la incidència del càrrec fix a la suma de la factura final. El major ajustament del càrrec fix va recaure sobre els consums més alts. Aquells que consumeixin més de 600 kWh per mes pagaran un càrrec fix de 30.391,2 pesos, independentment del nivell d'ingressos, a la qual cosa caldrà sumar-hi el càrrec variable i els impostos. En aquests segments de més consum els increments seran d'entre el 240 i el 300%.
També van passar a regir els augments per als comerços i les indústries que s'abasteixen d'energia elèctrica mitjançant aquestes xarxes. En aquests casos, les pujades arriben fins al 400%.
- Higiene personal i neteja: El detergent líquid es va encarir un 382,4% el darrer any, contra una alça de l'IPC del 254,2%, i el xampú un 378,4% anual i un 57,1% només al mes de gener. El lleixiu, amb un 43,8% mensual, arribà a un ajust interanual del 343,2%, i el preu dels desodorants un 47,6% només al gener i un 288,9% anual.
- Medicaments: Els medicaments es van apujar fins a un 320% entre el gener i el desembre del 2023 i el consum es van esfondrar un 45% desde novembre del 2023 al gener del 2024. S’estima que s’han venut 36 milions d’unitats menys de medicaments. Després de la devaluació i l'alliberament de preus, el consum dels principals fàrmacs va caure un 20% i la majoria dels jubilats i dels pensionistes no podien afrontar el cost dels medicaments. Dues de cada 10 persones haurien perdut l'accés als tractaments.
- Canasta escolar: Amb 35 articles entre els quals es troben útils i indumentària escolar, al febrer l’increment interanual va ser del 450%. (El que més va augmentar van ser els estris escolars, un 502%, que equival a multiplicar-ne per sis el valor, les sabatilles esportives escolars un 438% i la indumentària escolar un 380%.)
- Tabac: El sector tabaquer va anunciar un augment del 300% en els preus.
Transport
- Bitllet de colectivo (autobús) a Buenos Aires. Va augmentar de la nit al dia, de 77 pesos a 270. El preu dels bitllets de l’autobús a les localitats de l'interior del país supera majoritàriament els mil pesos. El Secretario de Transporte de Córdoba, la segona capital argentina, va afirmar que el bitllet del transport urbà a la ciutat costaria entre 1.100 i 1.200 pesos, mentre que "a l'interior de la província, al transport interurbà hauria de regir una pujada de prop del 40% o 50% per l'eliminació dels subsidis nacionals".
- Bitllet de metro a Buenos Aires. Preu actual, 126 pesos. L'empresa va anunciar el pla d'augments de la tarifa fins al proper mes de juny. A l'abril s’apujarà a 574 pesos, al maig a 667, i al juny a 757. D'aquí al juny el preu es multiplicarà per sis.
El dòlar
- Argentina té 7 cotitzacions de dòlar diferents. El dòlar del Banco Nación, el preu del qual és de 854 pesos; el dòlar turista, a 1.366,40 pesos; el dòlar lliure, a 1.075 per a la compra i a 1.095 per a la venda; el denominat contado con liqui, a 1.272,93 pesos; el dòlar MEP a 1.071,19; i l'anomenat Riesgo País, a 1.788 pesos. (Cotitzacions a data 18 de febrer de 2024).
- A la pràctica, el dòlar lliure i el denominat dòlar “blue” són eufemismes per denominar el dòlar il·legal que es ven al mercat negre. Si bé teòricament està prohibit comprar i vendre'ls, resulta molt fàcil operar amb ells per l'enorme quantitat d'”arbolitos” i “cuevas” que hi ha al centre de les ciutats. Els “arbolitos” són els venedors que estan drets al carrer, en particular al carrer Florida de Buenos Aires, i les “cuevas” són els llocs on et porten per canviar els dòlars, en general petits negocis, suposades agències de viatges i quioscs. El dòlar MEP és el que pots comprar amb diners en “blanc”, és a dir, amb els diners dipositats en un compte bancari.