A l'Argentina, una societat caòtica però d'inigualable ordre vital, tot sembla avui fora de lloc. Com si un brutal sisme hagués tret de registre el país sencer. Ho resumeix a la seva manera un cartell escrit per mà anònima i amb el típic humor porteny, que dona la benvinguda a la porta d'un magatzem del centre de Buenos Aires: “Vivim en un país estrany. La classe obrera no té obres, la classe mitjana no té mitjans, la classe alta no té classe”. I, en efecte, la classe mitjana no està més en el seu lloc, correguda als marges de la societat, la fam del pobre sadolla l'apetit de les multimilionàries corporacions, la primacia del consum de carn bovina ha estat derrotada per la del sempre menyspreat pollastre, al solidari se l'acusa de corrupte i els drets dels ciutadans són, en opinió del seu singular president, un mode de vida per als delinqüents.
Un país especial, en veritat. Extraordinari i inversemblant a vegades. Més encara des del passat 10 de desembre, data de l'assumpció de Javier Milei com a president de la nació. El primer president anarcocapitalista de la seva història.
Com a candidat, Milei es va passar anys cridant que ell era el Lleó. “Jo sóc el Lleó” rugia en el VIVA24 de Vox sent ja president de la República Argentina. No obstant això, més o menys en les mateixes dates, en una entrevista a The Free Journal en el curs d'una de les seves freqüents gires pels Estats Units, el ferotge Lleó reconeixia la seva més profunda vocació: ser un talp. “Estimo, estimo ser el talp dins de l'Estat. Sóc el que destrueix l'Estat des de dins. És com estar infiltrat en les files enemigues […] La reforma de l'Estat l'ha de fer algú que odiï l'Estat i jo odio tant l'Estat que estic disposat a suportar tot aquest tipus de mentides, calúmnies, injúries, tant sobre la meva persona com els meus éssers més estimats, que són la meva germana i els meus gossos i els meus pares, amb la condició de destruir l'Estat”, afegia.
Milei es va passar anys cridant que ell era el Lleó. “Jo sóc el Lleó” rugia en el VIVA24 de Vox sent ja president de la República Argentina
Més pròxim a aquell Lluís XIV que va passar a la història pel seu immortal “L'Estat sóc jo” que als grans noms de l'anarquisme argentí, com el filòsof italià Errico Malatesta, resident a l'Argentina des de 1985 a 1989, o Simón Radowitzki, l'adolescent rus de 17 anys que va llançar una bomba contra l'automòbil que traslladava al coronel Ramón L. Falcón, cap de policia cèlebre pels seus violents mètodes repressius contra el moviment obrer argentí, el liberal llibertari Milei, paradoxes de la història, comparteix amb ells idèntic propòsit: demolir fins als seus fonaments l'edifici de l'Estat. Un propòsit que, lluny de ser una teoria o una simple amenaça, està operatiu i avança implacable davant la immobilitat absoluta de les cambres, la justícia, l'oposició, les institucions, els poders econòmics i la societat en coma. Un altre fet incomprensible de la complexa Argentina.
La Llei Bases, punta de llança del desballestament estatal
Després de sis mesos d'estira-i-arronsa en el mercat ambulant parlamentari i embravit per l'aprovació del projecte de la Llei Bases -elaborat en els estudis d'advocacia de les principals corporacions argentines- Milei, que exerceix també de ministre d'Economia mà a mà amb Caputo, va encendre la llum verda per a l'obertura de la “segona etapa” del pla econòmic, que inclou una sèrie de mesures, reformes, privatitzacions i desregulacions dirigides a avançar en el procés de desmantellament estatal.
Els mesos de demora en les negociacions amb la Cambra de diputats, i molt especialment amb el Senat, on va haver d'afrontar una batalla més crispada, van despertar la ràbia de Milei, impacient per avançar en el seu projecte d'assetjament i enderrocament. Portava apresa la lliçó dels intents anteriors d'encongir l'Estat, els de Martínez de Hoz, ministre d'Economia entre 1976 i 1981, en la dictadura cívic-militar presidida per Jorge Rafael Videla, i els de Carlos Menem i Mauricio Macri. Tots havien fracassat, entre altres raons per la timidesa i el ritme de les reformes, que van permetre a l'oposició i als moviments socials articular una intensa campanya de protestes populars i, finalment, derrotar el vell anhel dels sectors més reaccionaris del país. I a ell, el Lleó, el futur Nobel d’Economia, això no li podia passar.
La segona etapa del pla econòmic de Milei: mesures, reformes, privatitzacions i desregulacions dirigides a avançar en el procés de desmantellament estatal
L'eufòria de Milei per doblegar-li el braç al Congrés i obtenir la seva primera victòria política es justificava: amb l'aprovació de la Llei, els seus articles 3 i 5 li permetien estrènyer l'accelerador per a la reorganització o dissolució d'organismes públics i fons fiduciaris. Diputats i senadors li acabaven de lliurar –amb retocs i reformes- l'instrument imprescindible per a tirar endavant el seu confés projecte de demolició. I pel mateix preu, l'aquiescència de diputats i senadors els convertia en còmplices del projecte oficial més subversiu de la jove República. Amb la nova llei, a més, Milei es dotava de superpoders per un any prorrogable a dos i a partir d'aquest moment podia assumir el rol del Congrés i legislar al seu gust en matèria administrativa, econòmica, financera i energètica.
Milei: "En sis mesos hem fet més per l'Argentina que el que es va fer en 100 anys"
Amant de les hipèrboles numèriques, sense que importi que siguin falses o verídiques, el primer dia de juliol Milei va proclamar que "tenim 3.200 reformes més, que s'agreguen a la Llei Bases, que al seu torn és cinc vegades més gran que la reforma que va fer Menem als anys 90. En sis mesos hem fet més per l'Argentina que el que es va fer en 100 anys". Milions de ciutadans argentins van trobar a faltar en la frase el vocable mal.
Luis Bruschtein, periodista i subdirector de Pàgina/12, va assenyalar en un article, algun dels arguments del qual seria reprès per l'expresidenta Cristina Fernández Kirchner per a una de les seves primeres declaracions públiques des de l'assumpció de Milei, que "l'aprovació de la Llei Bases és la conseqüència que finalment els tres poders republicans han estat arrasats pels poders fàctics englobats en la cúspide de la piràmide social, un sector del capital concentrat en aliança amb les corporacions transnacionals".
Sturzenegger, el monjo negre exterminador
Per a dirigir els equips de demolició i el maneig dels martells demolidors, les excavadores, les grues de demolició i les trituradores d'un projecte descomunal que a vegades, quan convé, es transforma en “una reducció de l'Estat”, Milei va triar a Federico Sturzenegger, un autèntic expert en sinistres socials al qual la premsa argentina denomina Terminator pels dramàtics efectes dels seus anteriors acompliments institucionals. Ell va ser qui va elaborar el Decret de Necessitat i Urgència 70. Un decret vigent des de pràcticament l'arribada dels llibertaris a la Casa Rosada que ha servit d'ariet legislatiu per a anar preparant la desregulació de l'economia i el desballestament de l'Estat mentre es decidia el futur de la Llei Bases a les Cambres.
L'elecció de Sturzenegger com a ministre de Desregulació i Transformació de l'Estat no va suposar cap sorpresa. Feia mesos, fins i tot anys, que venia col·laborant en la candidatura de Milei i en els seus plans econòmics i polítics, i comptava a més amb un mèrit no menor: el de compartir amb el president idèntic menyspreu per l'Estat. Un Estat, per cert, per al qual fa dècades que treballa, primer en el 2001, complint funcions com a secretari de Política Econòmica en el govern de Fernando de la Rúa, després, entre el 2013 i 2015, com a diputat nacional pel partit Propuesta Republicana, i més tard, entre desembre de 2015 i juny de 2018, com a President del Banc Central de la República Argentina durant la presidència de Mauricio Macri. El periodista i conductor del programa radiofònic La Mañana, Víctor Hugo Morales, una de les consciències morals del país, saludava el tercer retorn de Sturzenegger a les tasques de govern amb el record dels seus anteriors fracassos: “No val res el sofert, no val res que sempre pensi en contra del poble, no val res que sigui un treballador de l'elit econòmica, no importa el que ja ens va fer”.
En les seves primeres declaracions com a flamant ministre de Desregulació i Transformació de l'Estat, Sturzenegger va anticipar que la promulgada Llei Bases i l'encara vigent DNU 70/2023 "representen només el 20%" de les reformes que pretén portar endavant mà a mà amb el president Milei. I va detallar que el seu ministeri tindrà dues àrees: "Una és col·laborar en el procés de transformació de l'Estat i l'altra és desregular per a atorgar-li llibertat d'actuar a la gent". Dues funcions que, en romà paladí, no signifiquen una altra cosa que la refundació de l'Estat i l'eliminació dels límits que l'Estat posa al sector privat, en particular en l'àmbit de les grans corporacions.
"El mandat rebut del President Milei és ordenar la despesa pública; la gent en un moment es va cansar i es va adonar que tota despesa es paga. És a dir, cada peso que el Govern gasta, algú l'està aportant, no és gratis. La plata no surt d'un cabdell ni s'inventa a l'aire”, va advertir el ministre per a justificar l'abandonament que l'Estat farà en pràcticament tots els aspectes de la vida dels ciutadans. “Ens concentrarem en les mesures que serveixin a la gent, com eliminar tota la despesa supèrflua i els ñoquis (com es denomina a l'Argentina als funcionaris mandrosos, aquells que acudeixen només al seu lloc de treball el dia de cobrament, o els qui incompleixen les seves responsabilitats professionals).
La inaudita rematada d'un país
Les advertències de Sturzenegger arribaven tard. Mesos abans, una allau d'e-mails i telegrames anunciant tancaments, acomiadaments massius, retallades pressupostàries i intervencions d'abast nacional es va precipitar sobre els treballadors i treballadores d'àrees claus de l'Estat i bona part dels seus organismes i dependències. El martell i la motoserra d'un Milei impacient se li havien avançat, mostrant el camí a seguir. Entre els afectats, la CONADI, l'organisme que s'ocupa de buscar als nens i les nenes robats durant el terrorisme d'Estat; la Sotssecretaria de Protecció Contra la Violència de Gènere; l'Institut Nacional de Tecnologia Industrial (INTI), referent estatal en matèria de tecnologia industrial i metrologia; la Secretaria de Drets Humans; Parcs Nacionals; l'Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals (INCAA); l'Institut Nacional contra la Discriminació, la Xenofòbia i el Racisme (INADI); l'Institut d'Agricultura Familiar Pagesa i Indígena (INAFCI); l'ex Ministeri de Desenvolupament Social, tant les oficines situades a la Ciutat de Buenos Aires com en els 59 Centres de Referència de les províncies; els 136 Registres de la Propietat Automotor situats a 14 províncies; l'Hospital Nacional Alejandro Posadas; el Fons de Capital Social (FONCAP); l'Agència de Notícies Télam, transformada en l'Agència de Publicitat de l'Estat (APE) sota la forma jurídica de Societat Anònima Unipersonal; la Universitat Madres de Plaza de Mayo (UNMa), amb els seus 2.300 estudiants, 190 docents i 90 no docents; el Correu Argentí, entre molts altres organismes i dependències. En suma, milers de pèrdues de llocs de treball i el desmantellament de tot l'acompanyament que fins a aquest moment es brindava als sectors vulnerables del país per mitjà dels dispositius territorials.
Entre els afectats, la CONADI, l'organisme que s'ocupa de buscar als nens i les nenes robats durant el terrorisme d'Estat
Res ni ningú sembla estar a resguard del furor refundacional del govern llibertari. Tampoc la ciència, la indústria, molt menys l'educació, la cultura i els drets socials: retallades a universitats, col·legis, escoles i hospitals, com en el cas de l'Hospital Posadas, amb el recent acomiadament de metges, infermeres i personal tècnic de la salut; desmantellament dels programes socials i de les estructures que venien ocupant-se des de fa molts anys de l'assistència als discapacitats, les víctimes de violència de gènere, la promoció de la lactància materna i la distribució de kits de lactància, les mares solteres o abandonades, els malalts amb tractaments terminals. I per descomptat el desmantellament d'àrees clau de les polítiques de memòria, veritat i justícia. Tot allò que en la seva cosmovisió fa olor de despeses socials o de drets humans, la seva autèntica bèstia negra.
Desmantellament en el cor del caos
La indústria, oblidada, es troba sumida en un pou; el sector de les pimes, en profunda crisi per l'abandonament de les polítiques de suport, afronta el tancament de fins a 12.000 empreses en el que queda d'any i, segons estimacions del mateix sector, la pèrdua de milers de llocs de treball, 47.000 segons les previsions més optimistes, i 87.000 les més pessimistes; les transferències nacionals destinades a educació, seguretat i previsió social, anul·lades, com és el cas del Fons Nacional d'Incentiu Docent, el Fons d'Enfortiment Fiscal i les Aportacions a Caixes Previsionals, a tot el qual s'afegeix l'abandonament d'altres obligacions i funcions que l'Estat nacional compartia amb els estats provincials, dels quals continua recaptant abondants impostos. En resum, una llista inesgotable de desmantellaments, abandonaments i renúncies que, en el conjunt, han donat lloc a una caiguda rècord dels ingressos populars en el primer semestre i han posat en greu risc la salut, l'educació, la seguretat i el treball de 47 milions d'habitants; especialment dels sectors més vulnerables. Als quals en aquests últims mesos han vingut a sumar-se desenes de milers de persones pertanyents a aquesta classe mitjana que anys enrere va determinar la identitat de l'estructura social argentina.
El sector de les pimes, en profunda crisi per l'abandonament de les polítiques de suport, afronta el tancament de fins a 12.000 empreses en el que queda d'any
Fruit de les modificacions introduïdes en la Llei Bases pel Senat, importants organismes estatals van quedar exclosos i a resguard de la guillotina mileinista de moment. Entre altres, l'Administració Nacional de Medicaments, Aliments i Tecnologia Mèdica (ANMAT); l’Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals (INCAA); l'Institut Nacional de Tecnologia Agropecuària (INTA); l'Institut Nacional de Tecnologia Industrial (INTI); el Banc Nacional de Dades Genètiques (BNDG); i el Consell Nacional de Recerques Científiques i Tècniques (CONICET). Segueixen amb vida però en llibertat restringida, amenaçats d'asfíxia financera per les brutals retallades aplicades pel govern. És el cas, per exemple, del CONICET, una de les joies de la corona de la ciència argentina, condemnat a una situació dramàtica amb 250 investigadors i investigadores sense la seva beca postdoctoral i gairebé mil triats per concurs el 2022 i 2023 que segueixen sense ser confirmats en els seus càrrecs, un 40% de reducció en les beques doctorals i 40% de reducció sobre les beques postdoctorals d'enguany, 140 acomiadaments de personal administratiu que va haver-hi entre gener i març, i l'amenaça del venciment d'altres 1.300 contractes que finalitzen el pròxim 30 de setembre.
Amb aquests antecedents, ningú no es va sorprendre que, en aquest procés de marcat signe ideològic, la Comissió Nacional pel Dret a la Identitat (CONADI), organisme del Poder Executiu que fins avui s'ha encarregat de localitzar als bebès robats durant els anys del terrorisme d'Estat, estigui a l'espera de ser cancel·lat, o el tancament de la ex ONCAA, organisme estatal que controla l'evasió crònica dels sectors de l'agro, particularment els grans exportadors.
La venda del patrimoni
Indiferents als dramàtics efectes de les seves mesures, des del govern i La Llibertat Avança adverteixen que l'ofensiva continua: "Això acaba de començar", expliquen referint-se al paquet d'iniciatives que preparen per a la reforma de la Justícia, l'Educació, el sistema electoral i la subhasta de les empreses públiques condemnades a ser privatitzades. Que el projecte de desmantellament de l'Estat s'estigui complint enmig d'una de les crisis econòmiques i socials més profundes que ha patit el país no altera el projecte encapçalat per un Milei fidel a les seves obsessions i estimada motoserra. La meta del govern és la reducció de 70.000 treballadors/es estatals, dels quals, el primer semestre del seu mandat, se'n porten comptabilitzats ja 28.131, que se sumen als 160.000 llocs de treball perduts al sector privat. Una matança social.
El pas següent de la demolició de l'Estat, segons l'oficialisme, serà la venda del seu patrimoni. Les vendes d'empreses que van ser aprovades pel Congrés, i d'altres que, com el Correu argentí, no figuraven al projecte de Llei, i que aniran al mateix paquet de venda d'edificis i terrenys públics. A Milei i al seu llavors cap de gabinet Nicolás Posse, forçat a sortir de l'Executiu a finals de maig, no se'ls podia escapar afegir al pla de buidament de l'Estat el profitós capítol de la venda del seu ingent patrimoni. Terrenys, milers d'immobles repartits per tot el país, propietats, béns i equips, actius financers, fins i tot, com es va veure durant el mes de juliol, part de les reserves d'or, transferida secretament a Londres, segons es creu per avalar en aquest cas la petició de nous crèdits milionaris en dòlars. Un misteri encara per aclarir.
La meta del govern és la reducció de 70.000 treballadors/es estatals, dels quals, el primer semestre del seu mandat, se'n porten comptabilitzats ja 28.131
Milei i l'excap de gabinet, Nicolás Posse, van impulsar a l’inici de la gestió una auditoria general de tots els béns de l'Estat per veure amb quines propietats comptaven per rematar. N’haurien descobert més de 40.000 i la intenció seria, en principi, avançar en la venda d'unes 400 propietats. La idea de posar aquest capítol del patrimoni de l'Estat a la taula de subhastes no era nova ni original i, probablement, s'inspiressin en el record del que va passar durant el govern de Mauricio Macri, actual president del Pro i aliat de conveniència de Milei i de la Llibertat Avança. L'octubre del 2023, l'Auditoria General de la Nació (AGN) va aprovar un informe sobre els lliuraments de béns de l'Estat durant el govern macrista i va revelar que es van vendre propietats de l'Estat nacional per valor de 842 milions de dòlars. Les vendes van ser, en general, a particulars, per sota de la taxació oficial, sense actualitzacions i en subhastes fictícies, segons va denunciar la premsa al seu moment. Entre els beneficiaris d'aquella operació, un bon col·laborador de Milei, Nicolás "Nicky" Caputo, cosí germà de l’actual ministre d'Economia i amic íntim de Macri, a qui coneix des de la infància. Pura casta.
En alguns indrets, la tradició i robustesa dels interessos i els privilegis no permeten aprendre de la història. I menys canviar-la.