Mentre l’economia mundial sosté l’alè a l’espera de conèixer el desenllaç del conflicte aranzelari entre els Estats Units i la resta del món, al Japó sumen una preocupació addicional d’alt nivell: el preu de l’arròs. La setmana de l’1 de juny, la bossa de cinc quilos d’arròs va assolir un preu mitjà de 4.223 iens (25,41 euros al canvi actual), una xifra que més que duplica els registres del mateix mes de 2024, quan ja s’havia començat a notar l’increment del cost del cereal, segons recull l’agència japonesa Kyodo News.
La situació actual deriva d’una tempesta perfecta. Les altes temperatures de l’estiu de 2023 van empitjorar greument les collites a tot el país, fet al qual se li va sumar un episodi de compres sobredimensionades fruit del pànic que van provocar una sèrie de tifons i terratrèmols que van assolar l’arxipèlag, així com les xifres rècord de turisme internacional i el seu consum associat. Malgrat que la collita de la tardor de 2024 va ser considerablement millor que la de l’any anterior, els proveïdors no han incrementat la quantitat d’arròs que ha arribat als consumidors, cosa que ha mantingut la problemàtica.
El preu a l’alça s’ha traduït en protestes contínues de la ciutadania, a les quals el govern nipó ha intentat respondre amb diverses mesures. A principis de 2025, l’executiu va realitzar una sèrie de subhastes públiques de paquets d’arròs provinents de les reserves de l’Estat, però no van aconseguir abaixar els preus. Més recentment, el nou ministre d’Agricultura des del mes de maig, Shinjirō Koizumi, ha impulsat dues noves vendes de reserves d’arròs, aquesta vegada dirigides a distribuïdores detallistes: una primera de 300.000 tones mètriques, de la collita de 2021-2022, i una segona de 200.000 tones, de la de 2020-2021. A l’espera de l’efectivitat d’aquestes mesures -l’objectiu és reduir el preu fins als 2.000 iens el sac de cinc quilos-, les reserves públiques han passat d’acumular més de 900.000 tones d’arròs a guardar-ne només 100.000. Unes reserves públiques que, de fet, es van crear el 1995 arran d’un altre episodi d’escassetat d’arròs, amb la intenció d’evitar possibles desastres naturals en el futur.
A Catalunya, la cantarella de la pujada de preus d’aliments bàsics no ens sona pas nova: és una situació similar a la que ja vam viure el 2023 amb el rècord històric del preu de l’oli d’oliva a causa de la sequera. Amb tot, el cas japonès adquireix una dimensió addicional pel pes no només alimentari, sinó també social, cultural i simbòlic que juga l’arròs al país. Tant és així, que la llengua japonesa anomena els àpats principals del dia (l’esmorzar, el dinar i el sopar) com “l’arròs cuit” del matí, el migdia i la nit (asagohan, hirugohan i bangohan, respectivament).
El cultiu que ‘inicia’ la història del país
De fet, la rellevància de l’arròs és tal al Japó, que molts historiadors vinculen l’arribada del seu cultiu a l’arxipèlag com el punt d’inici de la història del país. “L’arròs arriba al Japó en un període que anomenem Yayoi, que aniria entre el 300 aC i el 300 dC. Arriben molts pobladors des del continent, procedents de la Xina, on ja es conreava l’arròs des de feia 5.000 anys”, explica a VIA Empresa el doctor en Història Japonesa Jonathan López-Vera. L’arròs, juntament amb la manufactura d’eines de ferro i de bronze, permeten al Japó entrar formalment en un neolític accelerat que, en qüestió de tres segles, provoca canvis molt importants: “La gent comença a viure en llocs estables, perquè per conrear l’arròs has de passar bona part de l’any als camps, i la societat es comença a estratificar, comencen a sorgir les elits i els diferents estats socials”.
Tot aquest procés dona lloc al sorgiment de diversos regnes que acabarien unificats sota un protoestat anomenat Yamato, context en què sorgí la dinastia imperial que governa el Japó des d’almenys el segle VI. És pels volts d’aquestes dates, coincidint també amb l’arribada del budisme a les illes, que el país inicia una intensa centralització amb governs aristocràtics inspirats en el model imperial de la Xina, on el poder es concentra en la cort imperial. “Aquells cortesans també tenen terres, i les seves rendes estan molt lligades a la producció agrícola”, subratlla López-Vera. “L’arròs actua com una espècie de diners; la importància d’una terra no són els metres o quilòmetres quadrats, sinó la seva productivitat en arròs, i serà així al llarg de bona part de la història”, remarca.
La unitat de mesura de riquesa històrica al Japó és el 'koku', que equival a 155 kg d'arròs
Així, l’arròs actua durant bona part de la història japonesa com el “bé immoble” que marca la riquesa de la gent. Aquest fet queda marcat a través del koku, la unitat de mesura amb què es marcava la productivitat dels camps. Aquesta unitat equival a uns 155 quilograms d’arròs, la xifra considerada necessària per alimentar una persona durant tot un any, i és amb la qual es quantifica el valor dels terrenys i els costos econòmics: “Quan es diu que a un senyor samurai se li atorga un territori de 50.000 kokus, realment vol dir que aquell territori, mitjançant una sèrie de cadastres i censos, se sap que dona aquesta productivitat. Són els diners de què disposes durant un any: als vassalls, els recompensaràs amb sous de 300 kokus; els camins i ponts, saps que et poden costar tants kokus…”.
Samurais, censos i estratificació social
L’etapa de govern imperial del Japó s’allargà fins a finals del segle XII, on després d’una sèrie de guerres internes, la classe social militar que havia anat guanyant rellevància en els darrers segles va aconseguir prendre el poder efectiu. Aquests nous senyors feudals, coneguts com a samurais, van aconseguir l’ascens social precisament per una descentralització en augment derivada de la cerca d’una millora en la producció agrícola. “Com que la Cort cobra impostos de tots els terrenys conreables del país, per afavorir que se’n creïn més, hi ha un moment en què es decreta l’anomenat sistema shōen”, assenyala López-Vera. Aquest sistema recompensava els nobles i grans propietaris que invertissin a convertir parcel·les de terreny no conreables (com per exemple, els boscos) en àrees agrícoles amb una exempció d’impostos d’aquells terrenys durant tres generacions. “Això al principi era un avantatge, però va arribar un moment en què el 50% de les terres conreables no pagaven impostos”, destaca l’historiador, un context que va afavorir el sorgiment de la classe samurai com a “senyors regionals que controlen la terra, per la qual no han d’enviar impostos, però que sí que en cobren als camperols i s’encarreguen de les tasques policials i militars”.
L’etapa de governs samurais del Japó s’allargaria durant gairebé set segles, durant els quals es van succeir tres shogunats (governs militars) diferents i un període de guerra civil total que es va estendre durant tot un segle. El moment en què el Japó es troba fragmentat en múltiples governs regionals en guerra constant coincidirà també amb l’arribada dels comerciants europeus a l’arxipèlag, principalment portuguesos. Aquest fet provocarà la introducció d’algunes noves mercaderies, com és el cas dels moniatos, que arribaran a convertir-se en un cultiu d’emergència davant de possibles males collites d’arròs, però sense arribar a eclipsar la importància del gra. Amb tot, segons López-Vera, durant tot aquest temps el paper de l’arròs dins la societat no varia considerablement: continua sent el conreu principal del país i la unitat de mesura econòmica estàndard.
La situació evolucionarà a finals del segle XVI, a les acaballes del període de guerra civil japonesa, quan Toyotomi Hideyoshi, reconegut com un dels tres grans reunificadors del país, inicià un ambiciós projecte de cadastres del territori integral després de molt de temps de desunió. “A partir d’aquell moment se sap realment quant arròs produeix cada terra, cada província i tot el Japó, i se’n deriven moltíssims canvis, perquè el govern central es quedarà amb un nombre de terres que sap que li donen tal nombre de kokus per governar, i repartirà els territoris entre els diferents senyors regionals”. Aquesta reestructuració permetrà un equilibri de poders entre els diferents vassalls del shogunat que donarà lloc a un període de calma duradora: “És per això que, durant 250 anys, el Japó gaudeix d’una estabilitat política gairebé absoluta”.
L'impuls de censos i cadastres de Hideyoshi va permetre quantificar la riquesa del territori en producció d'arròs i repartir les terres equitativament
Dins de les reformes que el tercer i darrer shogunat va imposar en la societat destaca la imposició de valors neoconfucians que buscaven reforçar un sistema de classes socials estanques, en què no es podia ascendir o descendir entre elles. “Al segle XVII, els samurais comencen a establir moltes normes de com s’ha de vestir cada grup social, què han de menjar, quins pentinats poden portar…”, exemplifica López-Vera. Dins d’aquestes normatives també s’inclogué la prohibició que els camperols mengessin arròs, ja que era considerat el cereal més preuat i quedava reservat per a les capes altes de la societat. Així, malgrat ser el conreu que treballaven diàriament i que marcava la riquesa, les classes populars havien d’alimentar-se a partir d’altres cereals de pitjor qualitat.
Obertura al món i occidentalització de l’economia
Durant la major part d'aquest darrer govern samurai del Japó, conegut com a shogunat Tokugawa, el país va mantenir-se tancat a l’exterior, amb una prohibició d’accés o marxa del país pràcticament absoluta. Això va canviar el 1853, quan l’arribada d’una esquadra de vaixells militars dels Estats Units va forçar la reobertura del país i la signatura d’una sèrie de tractats de comerç amb països occidentals.
Aquest canvi serà un dels grans detonants de la fi del govern samurai i el retorn del poder a l’emperador en l’anomenada Restauració Meiji, que vindrà acompanyada d’una accelerada occidentalització de la política i l’economia japoneses: “El Japó s’adona que s’està jugant una partida a escala mundial d’industrialització i modernització, i fa només 10 o 15 anys que la Xina havia perdut les Guerres de l’Opi per intentar resistir-se a l’arribada d’Occident”. En aquesta línia, el nou govern comença a enviar gent per estudiar “els sistemes econòmics, polítics i sanitaris de les grans potències europees i dels Estats Units”, que introduiran al país nipó una gran quantitat d’innovacions. Entre elles, López-Vera destaca el sistema bancari basat en paper moneda no recolzat en arròs, sinó en reserves d’or. “Amb aquest moviment, l’arròs queda rellevat al paper lògic, el gastronòmic”, comenta l’expert, tot i que també remarca que el cultiu “continua tenint un paper molt espiritual i identitari” per a la societat japonesa.
Segons explica López-Vera, diversos antropòlegs han intentat explicar la idiosincràsia de la societat japonesa a partir del seu vincle històric amb el cultiu de l’arròs: “L’educació, pensar més en els beneficis del grup que no pas en els beneficis individuals… El de l’arròs és un cultiu on cal molta gent per treballar les terres, i una sola família no en té prou amb els seus membres, necessita l’ajuda dels veïns. Molts antropòlegs, sobretot japonesos, han explicat així perquè tradicionalment la societat japonesa és molt de grup, de col·lectivitat i de mantenir les relacions socials de manera molt amable”.
D’ençà de la modernització del Japó, l’economia del país s’ha diversificat àmpliament i, tot i que l’arròs continua jugant un paper fonamental en la dieta de la població, les xifres de consum s’han anat comprimint amb el pas de les dècades. Segons la base de dades estadístiques corporatives de l’ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAOSTAT), el Japó va arribar a un consum de 114 quilograms d’arròs per càpita l’any 1962, mentre que el 2009 va assolir el mínim històric de 53,7 quilograms per càpita. La xifra més recent és la de 2021, quan el país va consumir una mitjana de 74,3 quilograms d’arròs per persona.
López-Vera: “Al Japó, l’arròs no és només un aliment; hi ha tota una cultura i una tradició identitària molt lligada al cultiu d’aquest producte”
Sigui com sigui, López-Vera té clar que “al Japó, l’arròs no és només un aliment; hi ha tota una cultura i una tradició identitària molt lligada al cultiu d’aquest producte”. L’historiador remarca com en èpoques de baixa productivitat, quan el país s’ha vist obligat a comprar més arròs a l'estranger de l’habitual, aquest acte s’ha arribat a percebre com un “deshonor” per part de la societat, sota la idea de “si no podem tenir arròs japonès, què ens queda?”. No és d’estranyar, doncs, que el predecessor de Koizumi al ministeri d’Agricultura, Taku Etō, es veiés forçat a dimitir en el seu càrrec després de declarar no havia comprat mai arròs, ja que en rebia tant dels seus simpatitzants “que podia arribar a vendre’l”. Amb l’arròs no s’hi juga.