Durant dècades, la banyera va ser símbol de confort domèstic. Avui, en canvi, desapareix a gran velocitat dels habitatges. El fenomen de substituir-la per una dutxa s’ha convertit en una de les reformes més habituals. Ara bé, la carrera desfermada per acabar ràpidament l’obra -24/48 hores- i retorçar els preus -entre 700 euros i 2.300 euros de mitjana- ha conduït a un dels enrenous més freqüents a les llars, com detecten les associacions de consumidors.
Pràcticament tothom que posseeix un habitatge antic -especialment construït entre els anys seixanta i noranta- acaba plantejant-se el mateix: eliminar la banyera. Els motius són coneguts, però contundents: comoditat, accessibilitat, estalvi d’aigua i adaptació a una població més envellida. La dutxa s’ha convertit en la imatge de la nova llar, del benestar quotidià: el lloc de la casa on sorgeixen les millors idees i manté l’equilibri de la unitat familiar. La banyera era senyorial, distant i, sovint, arriscada.
Dels 1,7 milions de reformes de la llar que es realitzen a l’estat espanyol, entre el 25% i el 30% corresponen al canvi de banyera a dutxa
Fins al punt que dels 1,7 milions de reformes de la llar que es realitzen a l’estat espanyol, s’estima que entre el 25% i el 30% corresponen al canvi de banyera a dutxa. Abans de la crisi de 2008 amb prou feines es transformaven unes 200.000 anuals; en els anys posteriors, i fins a pràcticament la pandèmia, les reformes de la llar —i particularment la substitució de l’equip de bany— es van disparar. La tendència continua, a mesura que el preu dels pisos augmenta i aquelles famílies que s’haurien animat a canviar de pis no ho poden fer.
La il·lusió per la nova estètica del bany s’acaba quan s’ha d’elegir l’operari. Qualitat, seguretat, durabilitat i relació qualitat-preu estan en joc. El mercat es troba altament fragmentat: grans empreses especialitzades -amb processos molt estandarditzats-; empreses mitjanes -sovint locals, amb bona reputació i tracte directe-; petits operaris autònoms -coneixedors de l’entorn i del negoci-; i, finalment, els nyaps, que poden aparèixer en qualsevol de les categories anteriors i competeixen essencialment en preu i rapidesa.
A la conquesta d’aquest mercat tan golós s’han llençat els grans operadors, els mitjans i els petits han esdevingut també més agressius. El resultat ha estat, per una banda, la reducció del temps d’instal·lació a 24-48 hores, i, de l’altra, la pressió a la baixa dels preus. Ambdues coses han estat possibles gràcies a un element molt sovint opac per al client que s’ha desenvolupat enormement: la cadena de subcontractació. Moltes empreses publiciten i comercialitzen tot el paquet del servei, però no l’executen directament. Subcontracten equips que, al seu torn, deleguen en altres operaris, fins al punt que es dilueix la responsabilitat i dificulta el control de qualitat.
La il·lusió per la nova estètica del bany s’acaba quan s’ha d’elegir l’operari. Qualitat, seguretat, durabilitat i relació qualitat-preu estan en joc
És evident que es tracta d’una obra menor, relativament barata, ràpida i aparentment fàcil. Però tècnicament esdevé delicada: s’ha de treballar sobre estructures antigues, impermeabilitzar un espai d’aigua, garantir els pendents, integrar instal·lacions, sincronitzar els gremis -paleta, lampista, instal·lador de mampares-, i ajustar-ho tot en poques hores.
Les associacions de consumidors confirmen que es tracta d’una de les reformes que genera més queixes. Els motius són recurrents: filtracions, acabats deficients, materials de baixa qualitat, desviacions pressupostàries, retards… I, sobretot, les garanties: en un entorn de subcontractació en cadena, sovint es fa difícil identificar qui és el responsable quan apareixen els problemes.
I aquí rau la paradoxa. El que havia de ser la reforma més simple de la casa es converteix, en massa casos, en una font de conflicte i maldecap per a tots els membres de la família. No perquè la dutxa sigui un mal invent, sinó perquè el model de producció ha prioritzat la velocitat i el preu per sobre de l’ofici.