Escolta l'article ara…
Hi ha un gest que es repeteix en totes les èpoques: algú planta un arbre que no li farà ombra. Sap que trigarà 30 anys a donar fruit, que probablement ell ja no hi serà quan això passi, i, tot i això, el planta. Les ciutats fan una cosa semblant amb la ciència. Avui posen la primera pedra d’un laboratori sabent que els seus resultats poden arribar quan qui va signar la partida ja no hi sigui. És una de les apostes més lentes que existeixen i, precisament per això, diu tant de qui la fa.
Fa tot just unes setmanes escrivia aquí sobre els unicorns, aquelles bèsties que no haurien d’existir i que, tanmateix, valen més de mil milions. Explicava que set dels catorze que hi ha a Espanya ja tenen, o tindran aviat, un propietari estranger. Allò era la collita: el moment en què un altre ve a endur-se’n el fruit. Faltava parlar del que es planta abans. Perquè un unicorn només es veu quan ha sortit del bosc. De les arrels en sabem força menys.
I si mirem sota terra, Madrid porta avantatge. Segons l’INE, el 2024 es van gastar a la Comunitat de Madrid 6.903 milions d’euros en R+D, davant dels 5.485 milions de Catalunya. El més cridaner és la velocitat: la despesa madrilenya va créixer un 14,3% en un any, i la catalana, un 2,2%. En proporció a la seva economia, Madrid inverteix el 2,18% del PIB i Catalunya, l’1,82%.
Són xifres de comunitats, no de ciutats. A Madrid gairebé coincideixen, perquè la Comunitat funciona com una sola metròpoli. A Catalunya, en canvi, l’àrea metropolitana de Barcelona és només una part d’una realitat econòmica més àmplia: segons la Cambra de Comerç de Barcelona, reuneix el 42% de la població catalana i genera el 56% de la seva riquesa.
L’aposta també es reflecteix en els plans públics. Madrid va aprovar al març el seu VII Pla Regional de Recerca Científica i Innovació Tecnològica, amb 752 milions d’euros fins al 2029. Barcelona va presentar el 2024 un pla municipal de 130 milions per al període 2024-2027. Són administracions de nivells diferents i les seves partides no són comparables. Totes dues mostren, tanmateix, que la ciència ha tornat als discursos dels qui governen.
La despesa madrilenya en R+D va créixer un 14,3% en un any, i la catalana, un 2,2%. En proporció a la seva economia, Madrid inverteix el 2,18% del PIB i Catalunya, l’1,82%
La despesa és només una part de la història. També importa aconseguir que altres vulguin finançar la recerca, i aquí l’arbre canvia d’orientació. A Horitzó Europa, les entitats catalanes van captar 1.424,9 milions entre el 2021 i el 2024, el 31,6% del que va aconseguir Espanya; les madrilenyes, 971,5 milions, el 21,6%. No són tots els fons europeus de recerca, sinó subvencions competitives d’un dels grans programes comunitaris. Tot i això, quan cal convèncer avaluadors internacionals que una recerca val la pena, Catalunya aconsegueix més recursos.
La diferència es repeteix amb les empreses. Segons l’INE, el 33,6% de les empreses catalanes de deu treballadors o més van ser innovadores entre el 2022 i el 2024, el percentatge més alt del país. A Madrid van ser el 27,3%, just la mitjana estatal. I l’informe de la Mobile World Capital comptabilitza 1.014 spinoffs deep tech actives a Espanya: majoritàriament, esqueixos nascuts d’un arbre universitari o d’un centre de recerca i plantats a banda. Catalunya en concentra el 28,6% i Madrid, el 20,2%. Un esqueix encara no és un arbre, i només el 41,3% ha rebut inversió. Crear empreses a partir de la recerca és un primer pas. El més difícil és que arrelin.
La ciència necessita temps, diners i talent, però també que algú sigui capaç de portar-la fora del laboratori. Una patent que no troba comprador o una tecnologia que acaba desenvolupant-se en un altre país poden engrossir les estadístiques científiques sense deixar aquí tot el valor econòmic promès. La transferència de coneixement és aquest tram incòmode entre descobrir una cosa i aconseguir que algú pagui per ella. I potser és aquí on es decideix bona part de la competició. El capital privat, a més, hi té pes: el 2024 les empreses van finançar el 47,7% de l’R+D espanyola i l’Administració pública, el 38,6%. La resta va correspondre a l’ensenyament superior i a altres fonts. El dubte és si el capital privat està disposat a acompanyar la recerca fins a convertir-la en negoci.
Un esqueix encara no és un arbre, i només el 41,3% ha rebut inversió. Crear empreses a partir de la recerca és un primer pas. El més difícil és que arrelin
Madrid gasta més i ha accelerat amb força; Catalunya capta més finançament europeu i presenta millors xifres d’empreses innovadores i spinoffs. Una té múscul pressupostari; l’altra, capacitat per competir i transformar coneixement en activitat. I totes dues comparteixen una fragilitat: la recerca pot néixer en un territori, desenvolupar-se en un altre i acabar generant riquesa en un tercer. Els unicorns ja ho han demostrat. Dels sis unicorns amb seu a Madrid, quatre han canviat o canviaran de mans; dels sis de Barcelona, dos. Amb dotze animals no es demostra res, tot i que la diferència convida a sospitar quina terra reté millor els seus fruits.
Qui signa un pressupost vol veure resultats abans de les eleccions següents. Qui investiga sap que potser haurà d’esperar dècades. I qui planta un arbre no li pot exigir que faci ombra a la roda de premsa de presentació. La qüestió no és només qui gasta més, sinó qui aconsegueix que el coneixement arreli, generi empreses i deixi aquí els seus fruits. No n’hi ha prou amb plantar: cal regar, esperar i decidir, quan l’arbre creixi, si el volem vendre o deixar que continuï creixent. Un bosc no es ven: s’hereta, o es perd.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat