En Sergio va arribar a Madrid fa uns anys sense intenció de quedar-s'hi, i s'hi va quedar de la pitjor manera possible: pres. No d'un barri ni d'una persona, sinó de la ciutat sencera, d'aquesta manera que té Madrid de no demanar explicacions a ningú que hi arriba, d'obrir-se sense preguntar d'on vens ni quant duraràs. Va aprendre a estimar-la exactament per allò que altres li retreuen: la manca de pudor, la pressa, aquesta fe cega que sempre hi ha lloc per a un més.
Per això, quan ell i la Núria van començar el joc ja fa un any, gairebé de broma, imaginant què es dirien Madrid i Barcelona si poguessin parlar de veritat, a ningú li va sorprendre que en Sergio s'oferís a defensar-la. No calia actuar. Només calia dir en veu alta allò que ja sentia.
—Un any —anuncia en Sergio, servint el vi—. A veure si aquesta vegada guanyo jo.
—No guanyaràs res. Comencem per on sempre comencem: tu construeixes sense preguntar-te res, jo sé dir que no.
Aquesta frase, dita fa un any gairebé de broma, va resultar ser el resum de tot el que vindria després. Perquè el “no” de la Núria i el “sí” d'en Sergio no són només un caràcter: són una manera de repartir un cost que cap de les dues ciutats paga de franc.
El “no” de la Núria i el “sí” d'en Sergio no són només un caràcter: són una manera de repartir un cost que cap de les dues ciutats paga de franc
—Aquest “no” teu té un preu que mai reconeixes —diu en Sergio—. Com el dels VTC: més oferta, més rapidesa, a la meva ciutat.
—Menys preguntes, diràs. Confoneu rapidesa amb criteri.
—I vosaltres lentitud amb virtut. Encara que parlant de preus... —en Sergio fa una pausa; hi ha alguna cosa en aquest tema que l'incomoda fins i tot a ell— no vaig guanyar tan clar quan vam parlar d'una nit d'hotel. El vostre “no” costa estancament. El meu costa memòria.
És la primera vegada a la nit que cap dels dos reclama la victòria. El deute, descobreixen, és mutu; només canvia la moneda amb què es paga.
—Cap deute és de franc, aquí hi estem d'acord —diu la Núria—. Com tampoc ho va ser allò del BBVA i el Sabadell.
—Aquí... prefereixo no entrar en detalls.
—Entra-hi. Vau perdre l'OPA, i a sobre vau haver de retornar els diners als vostres.
—Vau guanyar amb les regles posades per qui decideix on és la seu. Això no és guanyar. És jugar a casa.
—Jugar a casa, dius. Però mireu qui es va quedar quan va arribar l'hora de votar: els accionistes de tota la vida, els qui porten els diners allà des de fa generacions. No van fer càlcul, van fer memòria. I això no es compra amb una opa, per ben pagada que estigui.
En Sergio deixa passar el punt. Sap, encara que no ho digui aquesta nit, que aquí la Núria té raó: el mercat també té accent, i parla més fort on viu. Busca terreny més còmode: els mites fiscals que cadascú repeteix sobre qui paga què. I aquí, per un cop, no hi ha vencedor: cap dels dos va mentir del tot, cap va dir tota la veritat. És l'únic empat net que es concedeixen en tota la nit.
—El que no va ser empat —diu la Núria, canviant el to— van ser les fires. Aquí esteu guanyant terreny per “lògica econòmica”.
El mercat també té accent, i parla més fort on viu. Busca terreny més còmode: els mites fiscals que cadascú repeteix sobre 'qui paga què'
—Una lògica que també té domicili, ja sé el que diràs.
—Ho saps perquè fa un any que perds poder en silenci i prefereixes no anomenar-ho així.
En Sergio no té, aquesta vegada, una rèplica neta esperant-lo. Es refugia en les empreses familiars, un tema en què per una vegada cap dels dos mana: decideix el cognom, no la ciutat, i això incomoda tots dos per igual. Des d'aquest terreny neutral, gairebé sense transició, arriben al turisme.
—Ja no expliqueu la vostra pròpia història —diu en Sergio—. La expliquen altres per vosaltres.
—Vosaltres mai vau tenir una història per explicar. Només un relat per vendre.
La rèplica de la Núria obre pas a la música, a un Papa que va omplir el cel de drons, i a la frase que més mal va fer en tota la conversa.
—Barcelona és. Madrid fa —diu la Núria, i aquesta vegada no sona a broma de tertulià.
En Sergio no contesta de seguida. Quan ho fa, ja no juga a defensar res.
—Un any sencer —diu— defensant ciutats que ni tan sols són del tot nostres.
—Potser per això podem discutir tan fort. Perquè no és exactament de nosaltres de qui parlem.
No hi ha resposta. I aquesta pausa, més que qualsevol dels temes de la nit, és l'única treva real. Acaben amb la certesa que tornaran a asseure's, i que Madrid i Barcelona -a través d'ells, o de qualsevol que es presti a fer d'intèrpret- seguiran tenint la mateixa conversa inacabable. El joc no s'acaba amb el balanç. En Sergio i la Núria ja ho saben: necessitaran més d'una ampolla de vi.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat