No es veuen indicis de millora. Els salaris que s'ofereixen al mercat espanyol s'assemblen com dues gotes d'aigua als d'uns anys enrere. Excepte el fort increment del nombre de treballadors fixos -extraordinàriament significatiu-, els salaris mileuristes s'escampen per totes les categories laborals; més encara, a mesura que els baby boomers ingressen en la jubilació. Fins i tot tenint en compte la millora comparativa que ens ha permès l'episodi inflacionari extrem que hem viscut als darrers 24 mesos, la diferència salarial entre els treballadors sota el règim laboral espanyol o d'altres països ha augmentat. Només cal preguntar-ho a una parella contractada, l'un per una empresa espanyola, i l'altra estrangera, teletreballant i desenvolupant la mateixa feina i categoria.
Cal repetir que els esforços governamentals per millorar les condicions laborals són encomiables: el salari mitjà de 2020, que era de 20.500 euros anyals bruts, ha passat a 25.896 euros; és a dir, 2.106 bruts mensuals. Es tracta d'una pujada extraordinària i d'una xifra que fa patxoca. Llàstima si no fos perquè la inflació del període s'ha menjat una bona part de l'increment; i llàstima també, i això és pitjor, si en comptes de referir-nos als salaris mitjans parléssim de salaris més freqüents. La majoria de la gent cobra 18.502 euros, és a dir, 1.321 euros mensuals; el segon salari més freqüent puja a 16.487 euros anyals, és a dir, 1.177 euros per 14 pagues. Fet i debatut, el 28% de la població percep salaris inferiors als 6.000 euros anuals, i un altre 30%, no supera els 21.000, segons les dades de l'INE: prop del 60% dels assalariats cobra per sota del salari mitjà.
El 28% de la població percep salaris inferiors als 6.000 euros anuals, i un altre 30%, no supera els 21.000
Aquest nivell d’ingressos habitual demostra que la majoria dels llocs de treball són d'escassa qualitat o poc valorats, la qual cosa vol dir que o bé les empreses tenen poca empenta i no són capaces per la seva dimensió o la baixa productivitat; o bé que, malgrat ser rendibles, els empresaris reparteixen molt malament els beneficis obtinguts.
Foment
A l'hora de debatre quines són les causes de la baixa qualitat de l'ocupació, ens ha sorprès molt positivament que Foment del Treball hagi pres la iniciativa d'implicar-se obertament en el debat. Semblaria que fos un tema exclusiu dels sindicats, però veiem com els patrons prenen la iniciativa; a més de crear béns i serveis, de mantenir a flotació i engrandir les seves empreses, i d'aconseguir beneficis, els empresaris de forma corporativa escometen l'altra funció primordial, la de contribuir al desenvolupament de la societat. I ho fan de la millor forma possible. En mig del mileurisme al qual s'ha abocat aquesta societat, s'afegeixen a la discussió del cercle màgic: millors llocs de treball, major productivitat i, per tant, més riquesa per tots. Benvinguts al món real.
En la primera sessió del cicle de debats del Think Tank de Foment Bons llocs de treball, democràcia, creixement i benestar en el segle XXI, que dirigeix Jordi Alberich, van produir-se aportacions molt valuoses. La primera, del mateix director de les sessions referint-se al treball decent a l'abast de tothom com "el primer element legitimador del bon capitalisme, que ha de ser suficient i digne". La segona, de Manel Pérez, director d'economia de La Vanguardia, qui va reivindicar la recuperació de la política industrial, com la forma més accessible -demostrada als dos-cents darrers anys- de generar ocupació de qualitat. I la tercera d'Anton Costas, president del Consell Econòmic Social revalorant els llocs de treball del sector serveis, dotant-los dels mateixos atributs que els industrials i no amb la baixa estima i remuneració que obtenen.
En definitiva, a la Biblioteca de Foment estàvem parlant de productivitat i de com prosperar. Hem millorat lleugerament enguany pel diferencial favorable de la inflació, però al rànquing mundial de competitivitat Espanya se situa en la posició 36, per sota de la majoria dels països europeus competidors com França, Alemanya, Bèlgica, Regne Unit, Suïssa, Països Baixos, Irlanda, Estònia, Lituània, els països nòrdics o Àustria. Amb una productivitat tan baixa, l'únic que podria millorar la situació seria un salt àgil cap a la digitalització. És veritat que els fons Next Generation ajuden a aquest trànsit, però flueixen més lentament cap a les pimes i les autonomies que cap a les corporacions públiques i les grans empreses; per volum i per condicions, el problema no està tant entre les segones com entre les primeres. Només un pla de xoc adreçat a les empreses i a la població en general, que s'espera, però no acaba d'arribar, facilitaria l'increment de la productivitat.
La clau consisteix a adoptar les noves tecnologies de les plataformes digitals i la formació adient per desenvolupar-les
Al darrer Future of Jobs (WEF 2023), es descriuen els llocs de treball que no es cobreixen per manca de candidats -amb salaris elevats- i els que no tindran cabuda a mitjà termini -amb salaris mileuristes que acabaran forçosament subvencionats-, i les habilitats requerides. Reflectim la nostra imatge quan l'informe enumera les principals deficiències: infraestructures tecnològiques, formació, marc social, inversions en salut i medi ambient. La clau consisteix a adoptar les noves tecnologies de les plataformes digitals i la formació adient per desenvolupar-les. És a dir, familiaritzar a les empreses i la població en general amb el Big Data, l'Internet de les Coses, la IA, la robòtica, etcètera, que són els estris bàsics de l'ecosistema on viurem aquesta i les dècades vinents. Els sectors econòmics més avançats són l'immobiliari, el sanitari, l'Hostaleria i el delivery, el comerç al detall i el turisme, la ciberseguretat, les renovables; els altres marxen més lents, no ho veuen clar, no saben com fer-ho.
El debat roman obert per part de Foment. Estem expectant a les següents sessions del cicle i a veure si entre la patronal, els sindicats i les administracions es prenen la baixa productivitat i els baixos salaris com un mal del segle.