Tothom viu en una bombolla, en períodes de recessió o depressió, però també als moments d’eufòria. Assegurar-se d’aquesta manera, reafirma el que és propi i reforça la persona davant les febleses i amenaces inherents a la condició humana, més encara en temps de canvis tecnològics radicals. El problema es quan el fet de residir al seu interior condueix automàticament a rebutjar totes les influències i intercanvis externs i convertir l’exterior en l’enemic.
La primera vegada que vaig veure reflectit en un article l’adjectiu “DF” associat al Madrid polític, utilitzat pel director adjunt de La Vanguardia, Enric Juliana, em va fer molta gràcia. Era una troballa feliç, més aviat irònica, però que endevinava la tecla per expressar un fet real o una pretensió de ser dels madrilenys. La capital de l’Estat havia creat un microcosmos respecte a gairebé tot, que la diferenciava de la resta. Amb el temps, allò que era una manera curiosa de referenciar als madrilenys, al seu govern, al seu tarannà s’ha acabat convertint en unes actituds pròpies, una autoafirmació de tot el propi, d’un menyspreu a la resta. S’infla la bombolla. Adquireix vida pròpia. S’autoimpulsa, com una bateria que es recarrega sola. Es crea la marca i a explotar-la, amb agenda pròpia, amb llenguatge propi, amb litúrgia pròpia. Parlem de Madrid, del Madrid oficial. Però succeeix molt sovint si ens referim a un organisme públic. A un govern. A un partit. A una companyia de teatre. A una família. A una parròquia. A una tertúlia radiofònica o televisiva. Al Youtube. Al TikTok. A l'Instagram o el Facebook. Els components de la partida viuen encerclats dins el seu entorn més immediat, respiren el mateix aire, paisatge, sentiments, sensibilitats, arguments, fonts d’informació. Coneixen en profunditat les regles del seu joc de la seva manada.
Dos aspectes a considerar. El primer, dins de cada bombolla es viu confortablement; fins i tot sota l’ombra d’un Leviatan. El segon, la reafirmació del que és propi no hauria d’impedir deixar de relacionar-se amb les altres bombolles. Ara bé, diríem que en els temps en els quals ens ha tocat viure, les tecnologies il·luminen més que altres períodes de la història l’ego i els seus atributs; tot és més confortable i atractiu. D’aquesta manera, enriqueixen, però a la vegada ajuden a simplificar les coses de tal manera que l’adhesió al propi comporta automàticament la negació de la resta. Més encara, el codi de la bombolla és que fora d’ella viu l’enemic, s’ha de negar, renegar, anorrear, evitar-lo de totes totes.
Els components de la partida viuen encerclats dins el seu entorn més immediat, respiren el mateix aire, paisatge, sentiments, sensibilitats, arguments, fonts d’informació
No es només la tecnologia la culpable. Incideixen també altres factors, com ara la incertesa davant el futur professional o de l’economia, la inseguretat enfront els grans descobriments que apareixen cada dia, deixen bocabadant a tothom i fan empetitir a les persones. Tot això reafirma la tendència cap a l’egocentrisme de cada bombolla i l’aïllament dels grups. Els nous models de negoci digitals, l’omnipresència de les imatges i les informacions, la capacitat de distorsionar-les, d’amplificar-les, de barrejar-les amb mentides, de transmetre-les a través de la jungla de webs i xarxes socials han fet la resta.
Només des d’aquesta òptica, es podrien entendre alguns fets contemporanis, com ara que els diputats d’un grup polític llencin els auriculars al Parlament -la casa de la paraula, la discussió i el consens-, en el moment és que es permet per primera vegada expressar-se en totes les llengües pàtries. O que Luis Rubiales, l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol, no s’hagi assabentat encara que el que hi havia darrere del seu petó robat a Jennifer Hermoso era una estructura masclista, que aquesta societat no suporta. O que molts analistes interpretin les dades econòmiques actuals del país en negatiu, quan és un fet la recuperació del PIB, la millora de la qualitat dels llocs de treball, el control de la inflació i altres. Es pot preferir parlar en castellà que en català, deixar-se endur per una eufòria momentània i petonejar a una empleada, dir que altres paràmetres de l’economia van pitjor, però el que no es pot negar es l’evidència.
La gent té por de no entendre les coses que passen. S’estima més repetir el que sap i li reafirmen els seus. Si parléssim més les coses, ens escoltéssim, les discutíssim
“Per què algunes persones neguen l'evidència?” -preguntava la professora l’altre dia a una classe de secundària, després de mostrar uns quants exemples de fet incontestables, com els avenços del canvi climàtic i la destrossa del planeta, l’evolució d’uns indicadors econòmics, els quilòmetres que separen Roma de Santiago, o que L'infinit dins d'un jonc, d’Irene Vallejo va ser editat per l’editorial Siruela a 2019 i l’any següent en català per Columna i Edicions 62-.
Es va fer un silenci. Però una noia va prendre la paraula:
- La gent té por de no entendre les coses que passen. S’estima més repetir el que sap i li reafirmen els seus. Si parléssim més les coses, ens escoltéssim, les discutíssim, estiguéssim oberts a escoltar i rebre qualsevol opinió i li dediquéssim encara que fos un minut, no tindríem tanta por i ens barallaríem menys.
Les percepcions de les coses només canvien quan es reben opinions diverses, s’escolten i es processen. En moments de canvi radical, encara més.