Escolta l'article ara…
Comprar bé ha significat, durant massa temps, comprar més barat. Reduir costos, guanyar eficiència, ajustar marges i trobar proveïdors capaços d'oferir el mateix per menys. El raonament semblava impecable. Fins que les cadenes de subministrament van començar a trencar-se i vam descobrir que darrere de molts dels nostres estalvis s'amagaven dependències que mai havíem calculat.
La Comissió Europea acaba de presentar una proposta legislativa per reformar profundament la contractació pública. El text, que encara haurà de negociar-se i ser aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea, planteja que el preu deixi de ser el criteri dominant en l'adjudicació de contractes. En el seu lloc, proposa reforçar factors com la qualitat, la procedència europea, la resiliència de les cadenes de subministrament, la ciberseguretat i la protecció de les infraestructures crítiques.
No és encara una norma, però sí un senyal clar d'on vol avançar Europa. I la seva orientació revela un canvi molt més profund: Europa comença a assumir que comprar més barat no sempre significa comprar millor.
No estem davant d'una qüestió menor. La contractació pública europea mou al voltant de 2,5 bilions d'euros a l'any, aproximadament el 15% del PIB de la Unió. Orientar aquest volum de compra significa decidir quines empreses creixen, quines ocupacions es mantenen, quines tecnologies es desenvolupen i quines capacitats industrials conserva Europa. De manera que comprar ja no és només contractar un producte o un servei, sinó que passa a decidir quines capacitats volem conservar. Així doncs, Europa comença a comprar amb la mirada posada en el seu futur industrial.
La factura que mai no vam veure
Una factura mostra quant costa un producte, però no quant en dependrem: no indica què passarà si el proveïdor deixa de subministrar-lo, si el país on es fabrica restringeix les seves exportacions, si una sequera afecta les matèries primeres, si una guerra bloqueja la ruta logística, si un ciberatac paralitza la plataforma o si una decisió política impedeix actualitzar la tecnologia que sosté les nostres operacions.
Tampoc reflecteix el cost de reconstruir una indústria que hem deixat desaparèixer, trobar un proveïdor alternatiu enmig d'una crisi o substituir una tecnologia que s'ha tornat imprescindible. El preu de compra és visible; en canvi, el cost de la dependència roman ocult fins que alguna cosa falla.
Europa ha après aquesta premissa amb l'energia russa, els semiconductors asiàtics, els principis actius farmacèutics, les terres rares, les bateries, els panells solars i les plataformes digitals
Europa ha après aquesta premissa amb l'energia russa, els semiconductors asiàtics, els principis actius farmacèutics, les terres rares, les bateries, els panells solars i les plataformes digitals. Durant anys, l'eficiència econòmica es va construir concentrant la producció allà on resultava més barata. No obstant això, una cadena extremadament eficient en condicions normals pot ser extraordinàriament vulnerable quan canvia el context.
Confonem eficiència amb absència de redundància. Eliminem proveïdors alternatius, inventaris, capacitats locals i marges de seguretat perquè semblaven costos prescindibles. El sistema funcionava tan bé que vam deixar d'imaginar que pogués deixar de fer-ho. Fins que va deixar de fer-ho.
La sostenibilitat empresarial no consisteix únicament a contaminar menys
Aquí apareix una de les grans contradiccions del nostre temps. Moltes empreses continuen situant la sostenibilitat en un departament específic, mentre les decisions que determinen la seva veritable sostenibilitat es prenen en compres, operacions, tecnologia, finances o estratègia.
Una empresa no és sostenible només perquè redueixi emissions, publiqui una memòria o compleixi amb els indicadors ESG. També ha de ser capaç de mantenir la seva activitat, complir els seus compromisos i continuar creant valor quan alguna de les seves dependències es tensa.
La sostenibilitat empresarial és ambiental, però també econòmica, social, tecnològica i geopolítica; significa conèixer els recursos, proveïdors, infraestructures, territoris, dades, persones i sistemes sense els quals l'organització no pot funcionar. És a dir, no es tracta d'aspirar a una autonomia impossible, ja que cap empresa pot produir-ho tot, ni tampoc controlar tots els recursos o eliminar totes les seves interdependències. Es tracta, doncs, de distingir entre les dependències necessàries i les dependències perilloses. No és el mateix dependre que dependre sense saber-ho.
Quan el que és barat desplaça el cost
Comprar un producte fabricat a milers de quilòmetres pot reduir-ne el preu immediat, però traslladar altres costos al territori, a l'ocupació, al medi ambient o al futur. Pot generar més emissions, reduir la traçabilitat, debilitar proveïdors locals i augmentar l'exposició a interrupcions externes. Això no significa que tot hagi de produir-se localment ni que Europa hagi de tancar-se darrere les seves fronteres, perquè l'autarquia seria tan poc realista com la dependència absoluta. Més aviat, significa que el preu ha de deixar d'actuar com si existís aïllat del món.
La proposta legislativa presentada per la Comissió Europea planteja que la qualitat representi almenys el 30% de la valoració dels contractes públics i el 50% en aquells intensius en mà d'obra. També obre la porta a considerar el contingut europeu, la seguretat de les cadenes de subministrament, la ciberseguretat i les dependències estratègiques.
Per tant, el missatge de fons transcendeix l'Administració: comprar no consisteix només a comparar ofertes, sinó a triar quin sistema econòmic volem sostenir. Cada decisió de compra distribueix poder, reforça unes indústries i en debilita d'altres. També premia determinades condicions laborals, ambientals i fiscals, i consolida tecnologies, països i proveïdors. I, de vegades, construeix una dependència que condicionarà totes les decisions futures.
De la cadena de subministrament al mapa de dependències
Les empreses han dedicat anys a conèixer la seva cadena de subministrament. No obstant això, ara necessiten comprendre una cosa més àmplia: el seu mapa de dependències. Un proveïdor pot ser substituïble sobre el paper i, tanmateix, dependre de la mateixa matèria primera, del mateix port, del mateix operador logístic, de la mateixa plataforma tecnològica o del mateix país que els altres.
Tenir tres proveïdors no garanteix diversificació si tots tres comparteixen el mateix punt de fragilitat. Per això, abans de prendre una decisió estratègica de compra, ja no n'hi ha prou amb preguntar quant costa. També hauríem de preguntar-nos:
- Quina capacitat perdríem si aquest proveïdor desaparegués?
- Quant de temps podríem operar sense ell?
- Existeix una alternativa real o només una alternativa contractual?
- Quins recursos, infraestructures i tecnologies sostenen la seva activitat?
- Qui controla les dades i sistemes dels quals dependrem?
- Quins impactes socials i ambientals estem desplaçant fora del nostre perímetre?
- Quant costaria recuperar aquesta capacitat en plena crisi?
Aquestes preguntes converteixen la compra en una decisió de sostenibilitat empresarial. I obliguen a elevar determinades dependències des del departament de compres fins al comitè de direcció. Perquè allò que pot aturar l'empresa no pot gestionar-se únicament com una partida de cost.
Del just in time al just in case
Durant molt de temps, l'empresa excel·lent va ser la que eliminava qualsevol element aparentment improductiu. Avui comencem a comprendre que algunes duplicitats no són ineficiències, sinó barreres de protecció. Un segon proveïdor, una reserva de capacitat, una còpia independent de les dades, una font energètica alternativa o una relació estable amb productors pròxims tenen un cost. Però també el té aturar la producció, incomplir un contracte, perdre clients o descobrir que no existeix una alternativa quan tots la necessiten al mateix temps.
La resiliència no és gratuïta. La fragilitat tampoc. La qüestió no consisteix a acumular recursos sense criteri, sinó a decidir on resulta perillós dependre d'una sola opció. Passar del just in time al just in case no significa abandonar l'eficiència, sinó incorporar el risc al seu càlcul. Una empresa veritablement eficient no és la que funciona al menor cost possible mentre tot va bé. És la que pot continuar funcionant quan alguna cosa deixa d'anar bé.
Comprar és decidir què volem sostenir
La reforma proposada no resoldrà per si sola les dependències d'Europa. Pot generar tensions comercials, augmentar determinats costos i obrir debats complexos sobre proteccionisme, competència i reciprocitat.
A més, el seu contingut encara pot canviar durant la negociació legislativa. Ara bé, introdueix una conversa que les empreses ja no poden ajornar: què significa realment comprar bé? Potser no és aconseguir sempre el preu més baix. Pot ser que avui sigui, més aviat, obtenir qualitat, continuïtat, traçabilitat, innovació i capacitat de resposta. O potser consisteix a saber quins riscos acceptem a canvi de cada estalvi i quines capacitats estem disposats a perdre.
La reforma proposada no resoldrà per si sola les dependències d'Europa, però introdueix una conversa inajornable per a les empreses
La sostenibilitat empresarial comença molt abans de mesurar impactes; ja ho fa en les decisions que construeixen o redueixen la nostra vulnerabilitat. Perquè cada compra sosté alguna cosa: una empresa, una ocupació, una tecnologia, un territori, una manera de produir o una determinada relació de dependència. I allò que avui sembla més barat pot acabar sent el que demà ja no puguem permetre'ns.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat