Antón Costas escrivia recentment que alguna cosa bona està passant a l’economia espanyola: està mudant la seva vella pell per una altra de més vigorosa, productiva i resilient. Aquesta conclusió s’obtenia de la Memòria anual que elabora el Consell Econòmic i Social d’Espanya, i afegia: la millora no sembla només conjuntural, sinó que apunta a un canvi de fons en el model de creixement. Però també advertia d’una fragilitat essencial: els dividends d’aquesta millora no arriben amb prou intensitat a una part de la ciutadania. El pont entre creixement econòmic i benestar social s’ha trencat, sobretot per dues debilitats que són pilars: l’habitatge i el cost de la vida.
Aquest diagnòstic és compartit per la Memòria Econòmica de Catalunya 2025, presentada fa uns dies a la Llotja de Mar per les cambres de comerç catalanes. L’economia catalana ha tancat el 2025 amb un balanç clarament positiu. El PIB ha crescut un 2,7%, una taxa similar a l’espanyola i molt superior a la de la zona euro, que ha avançat un 1,4%, i també per sobre de grans economies europees com Alemanya, França o Itàlia, amb creixements inferiors a l’1%. Però encara més important és que el PIB per habitant també ha augmentat, un 1,6%, mig punt més que la mitjana europea. Això vol dir que l’economia catalana no només ha crescut perquè hi ha més població o més ocupació, sinó també perquè ha millorat la seva capacitat de generar valor.
La conclusió més rellevant de l’informe és que el creixement de l’economia catalana ha estat més equilibrat que en etapes expansives anteriors. El 2025, la productivitat laboral per hora ha crescut un 1,1% a Catalunya. Al mateix temps, també ha augmentat la intensitat del treball, és a dir, les hores treballades per habitant. Per tant, el creixement del PIB per càpita s’explica per una doble via: més ocupació i més productivitat. Aquesta combinació és important perquè històricament l’economia catalana i l’espanyola havien crescut molt en ocupació, però amb dificultats per millorar la productivitat.
La pregunta de fons és si som davant d’un episodi conjuntural o d’un canvi més estructural. Si ampliem la mirada al període postcovid, la conclusió continua sent la mateixa: Catalunya ha tingut un comportament millor que la zona euro en PIB, PIB per càpita, productivitat i intensitat del treball. A més, el diferencial de productivitat amb la zona euro en paritat de poder adquisitiu s’ha reduït: si el 2021 la productivitat catalana era un 12% inferior a la mitjana europea, el 2025 aquesta distància s’ha escurçat fins al 7%. És un avenç significatiu, tot i que encara insuficient i massa lent.
El creixement del PIB per càpita s’explica per una doble via: més ocupació i més productivitat
També hi ha senyals de transformació sectorial. Segons l’EPA, l’ocupació el sector del comerç, transport i hostaleria —que és el més important en l’ocupació total— ha disminuït el seu pes relatiu en gairebé un punt (fins al 27,8%), mentre que l’agregat del sector d’activitats professionals, financeres i tecnològiques ha augmentat el seu pes relatiu en 2,3 punts i ja concentra una cinquena part de l’ocupació. Aquesta evolució apunta a una reorientació gradual del model productiu cap a activitats de més valor afegit.
La inversió també dona una lectura positiva. El 2025, la inversió productiva, aquella que inclou béns d’equipament i altres actius, ha crescut un 6,9%, molt per sobre del conjunt del PIB. A més, la inversió productiva per treballador se situa en màxims històrics, malgrat el fort creixement de l’ocupació. Aquesta és una bona notícia perquè augura guanys futurs de productivitat.
Un factor determinant de la productivitat és la dimensió empresarial. Les empreses mitjanes i grans paguen salaris al voltant d’un 30% superiors als de les empreses de menys de 50 treballadors, a conseqüència de la seva productivitat laboral més elevada. El 2025 s’ha assolit a Catalunya una xifra rècord de grans empreses amb establiments al territori de 3.156, gairebé 1.000 més que fa una dècada, tot i que encara la dimensió mitjana continua sent baixa en comparació amb Europa.
Aquests elements ajuden a explicar la resiliència exterior i industrial. Les exportacions catalanes de béns han guanyat pes dins les exportacions de la zona euro els darrers tres anys, coincidint en un període molt complex de pujades de preus de l’energia i aranzels, el que demostra la nostra competitivitat. Alhora, el VAB industrial català ha augmentat un 10% acumulat entre 2023 i 2025, en contrast amb l’estancament de la indústria de la zona euro. En un moment en què Europa debat com recuperar capacitat industrial, que la indústria catalana es mostri resilient i competitiva és una molt bona notícia.
En un moment en què Europa debat com recuperar capacitat industrial, que la indústria catalana es mostri resilient i competitiva és una molt bona notícia
Però, com deia Costas, la bona evolució macroeconòmica no garanteix automàticament una millora equivalent del benestar. Aquí apareixen les dues grans paradoxes del moment. La primera és que, en un context de fort creixement demogràfic, moltes empreses no troben el personal adequat. Segons l’Enquesta de Clima Empresarial de l’Idescat i la Cambra, el 39% de les empreses assenyalen la manca de personal adequat com a principal factor limitador del creixement, amb percentatges que arriben al 62% a la construcció i al 47% a l’hostaleria. No és només un problema de disponibilitat de persones, sinó d’adequació entre formació, competències i necessitats productives.
La segona paradoxa és encara més rellevant socialment: tot i que l’ocupació està en màxims històrics, hi ha famílies que continuen tenint dificultats per arribar a final de mes. Les raons són diverses. La primera és que el salari real, un cop descomptada la inflació, s’ha mantingut pràcticament constant entre 2021 i 2025. I, encara que la desigualtat salarial no ha augmentat, l’impacte de la inflació no ha estat neutre. Els aliments i les begudes no alcohòliques han acumulat un increment de preus del 30% des de 2021, per sobre de l’IPC general, que ha estat del 18%, i també de l’augment del salari mitjà, del 20%. Per a les rendes més baixes, que destinen una part més gran del pressupost a béns bàsics, aquest diferencial pesa molt més.
A aquesta pressió s’hi afegeix la fragilitat econòmica de les famílies amb fills: una de cada quatre està en risc de pobresa, el doble que les famílies sense fills. En el cas de les llars monoparentals, el percentatge arriba al 47%. Aquesta dada és especialment preocupant perquè mostra que el creixement no sempre protegeix a les llars que més ho necessiten.
El salari real, un cop descomptada la inflació, s’ha mantingut pràcticament constant entre 2021 i 2025
Però el principal coll d’ampolla social i econòmic és l’accés a l’habitatge. La Memòria Econòmica de Catalunya dedica el monogràfic precisament a aquest tema perquè ja no és només una qüestió social, sinó un factor que condiciona la mobilitat laboral, l’atracció de talent, la formació de noves llars i el potencial de creixement. Des de 2021 s’han creat a Catalunya unes 200.000 llars, però s’han construït només 64.000 habitatges nous. El dèficit acumulat se situa al voltant de 142.000 unitats. Aquest desajust estructural entre oferta i demanda pressiona els preus de compra i de lloguer i genera una fractura que afecta especialment els joves, les llars amb baixos ingressos, les famílies amb un sol ingrés i la població estrangera.
Per tot això, observem com Catalunya està mudant la pell, però aquest canvi només serà sòlid si és capaç de reconstruir el pont entre creixement i benestar. La productivitat ha de continuar augmentant, però també ha de traduir-se en millors salaris reals. La inversió ha de créixer, però incorporant més R+D empresarial. La població creix, però cal formar i qualificar millor. I, sobretot, cal incrementar l’oferta d’habitatge amb més agilitat administrativa, més sòl mobilitzat i més capacitat de producció, inclosa la construcció industrialitzada.
Créixer més i millor és una gran notícia. Però el veritable èxit no es mesurarà només en punts de PIB, sinó en la capacitat de convertir aquesta nova etapa de creixement econòmic en prosperitat compartida, que no vol dir res més que millorar la vida quotidiana de la ciutadania.