Europa ha perdut protagonisme i influència geoestratègica. Arriba tard, però encara és a temps de recuperar posicions si assumeix que avui el poder avui s’hi juga en tres eixos interconnectats —politicomilitar, econòmic i de les dades— i actua decididament amb inversions ambicioses, reformes profundes i noves aliances comercials.
La geopolítica s’ha convertit en el principal factor de risc per a empreses i governs, però amb una component econòmica cada vegada més important. D’això en diem geoconomia, que és la influència en el món a través de garantir la disponibilitat de recursos crítics (energia, terres rares i minerals o infraestructures estratègiques) i, d’aquesta manera, assegurar l’autonomia estratègica. Si Europa vol recuperar posicions, necessita nous acords amb socis fiables per avançar en aquesta autonomia. És en aquest marc que cal valorar molt positivament el desbloqueig, després de dècades en el calaix, dels recents acords comercials de la Unió Europea (UE) amb Mercosur i l'Índia.
La UE té per endavant grans desafiaments econòmics. El primer és fer front al proteccionisme dels Estats Units. L’aranzel mitjà efectiu aplicat als productes europeus ha passat de l’1% vigent el 2024 al 12% actual, que sumat a una depreciació del dòlar del 15%, està erosionant la competitivitat de les exportacions europees. A Espanya, l’efecte conjunt s’ha traduït ja en una caiguda de prop del 8% de les exportacions cap al mercat nord-americà (dades gener-novembre 2025), a les quals caldria sumar l’impacte indirecte a través de les exportacions a altres països europeus que tenen com a mercat destí els EUA. La reacció de les empreses a aquesta pèrdua de competitivitat en el mercat nord-americà està sent diversificar mercats cap a destins amb similitud exportadora, com Canadà, Austràlia o el Regne Unit, i en alguns casos, invertir directament als Estats Units per sortejar barreres.
Les aliances comercials són l’altra pota d’aquesta nova estratègia per fer contrapoder als Estats Units. La UE persevera en el multilateralisme i avança en acords amb socis que valoren la fiabilitat i la previsibilitat europees. Mercosur n’és l’exemple: un mercat que pot eliminar el 91% de les barreres i estalviar fins a 4.000 milions d’euros anuals a les empreses, amb beneficis evidents per a la indústria farmacèutica, la química i l’automoció —amb un aranzel del 35%—, i per a productes alimentaris com el vi, la xocolata, l’oli d’oliva o el formatge. L’aprovació d’un mecanisme de vigilància que activa investigacions davant increments d’importacions o caigudes de preus sobtades, i el reconeixement de 344 indicacions geogràfiques (59 espanyoles), busquen equilibrar oportunitat i protecció. El camí polític per a la seva aprovació encara és incert, però la voluntat de la Comissió Europea en la seva aplicació hauria de continuar sent ferma.
Mercosur pot eliminar el 91% de les barreres i estalviar fins a 4.000 milions d’euros anuals a les empreses europees
El pacte amb l’Índia apunta encara més amunt. Després de dues dècades de negociació, es perfila l’acord comercial més gran del planeta, que beneficiarà al voltant de 2.000 milions de persones. És evident que no tota la població de l'Índia té una renda suficient per accedir a productes exportats per Europa, però encara que fos només el 10% d’habitants de renda més alta, estaríem parlant de 150 milions de potencials consumidors. La reducció d’aranzels actualment molt elevats en sectors clau per a la indústria europea pot reportar grans beneficis: el vi pot passar del 150% al 75% d’entrada —i fins al 20% a llarg termini—, l’oli d’oliva del 45% al 0% en cinc anys, l’automòbil del 110% al 10%. A canvi, productes indis com el tèxtil, l’electrònica o la joieria guanyaran accés a la UE, però amb regles d’origen estrictes per evitar triangulacions.
De totes maneres, els beneficis dels nous acords comercials no es limiten a les possibilitats d’incrementar les exportacions de béns i serveis, sinó, sobretot, obre noves oportunitats associades a la reducció de barreres no aranzelàries, com ara l’accés a la contractació pública, la transferència tecnològica, l’atracció de treballadors qualificats o l’accés a minerals crítics per fer la transició climàtica i tecnològica a Europa.
La UE posseeix una singularitat que cap altra regió pot replicar: un mercat potencial de 450 milions de persones amb alta capacitat de renda
A banda de l’amenaça aranzelària constant dels Estats Units, el segon desafiament europeu prové de la Xina, que juga de manera més silenciosa, però que també amenaça el multilateralisme. Davant les pujades d’aranzels nord-americans, Pequín ha desviat exportacions cap a l’ASEAN i cap a Europa: les vendes als Estats Units cauen un 20%, mentre que a Europa creixen un 8,4%, afavorides a més per un iuan feble. Però el canvi no només és quantitatiu també qualitatiu: baixen les importacions de productes de baix cost de la Xina —joguines, calçat i tèxtil— mentre que creixen més d’un 20% les de semiconductors, automòbils i maquinària sofisticada. La bretxa de preus dels productes xinesos amb els productes europeus s’ha ampliat i el resultat és una pressió a la baixa en els marges de les empreses europees, que està posant en alerta a la indústria europea. A Espanya, les importacions des de la Xina creixen per sobre de la mitjana comunitària, al voltant del 13%, i ja suposen l’11,3% del total, el nivell més alt en deu anys.
Els factors europeus
Malgrat els dos grans desafiaments econòmics que provenen de l’exterior, el principal repte europeu es troba dins de les seves fronteres. La UE posseeix una singularitat que cap altra regió pot replicar: un mercat potencial de 450 milions de persones amb alta capacitat de renda. Però el mercat únic continua fragmentat en 27 estats i això impedeix l’escala que requereixen els sectors de l’energia, les telecomunicacions o les finances per competir globalment. L’informe Letta ho advertia fa gairebé dos anys, però els avenços han estat escassos. Segons un estudi del Fons Monetari Internacional (FMI), el cost de les barreres internes entre països europeus equivalen a una taxa aranzelària del 40% en el cas de les manufactures i del 110% en els serveis. Aquestes taxes són molt superiors als aranzels que s’apliquen amb els Estats Units o la Xina. A més, el 60% de les exportacions europees són intraeuropees. Per tant, el potencial econòmic de reforçar el mercat únic europeu és enorme.
Mentrestant, la revolució de la IA dibuixa la nova frontera de productivitat i Europa s’està quedant al marge. Mentre que als Estats Units la inversió tecnològica (programari, equips, centres de dades i nova generació elèctrica associada) ha assolit prop del 5% del PIB, i explica bona part del creixement de la seva economia en el 2025, Europa no té un paper destacat en semiconductors o capacitat computacional.
A tot això, se suma l’envelliment de la població europea que reduirà el creixement potencial i tensarà els comptes públics, limitant la capacitat de finançament. La disjuntiva estarà entre cobrir les necessitats de despesa social o prioritzar la inversió en defensa o IA. Per no haver d’escollir, caldria avançar en la construcció d’un mercat únic de capitals que utilitzi l’estalvi dels ciutadans europeus per finançar la inversió europea, i alhora emetre bons europeus com s’ha fet amb els Fons NextGeneration.
El missatge principal que vull donar als lectors és que la Unió Europea es juga el seu lloc al món en els anys vinents i el resultat dependrà de com actuï en tres fronts simultanis: 1) invertir per fer front a la competència xinesa i nord-americana, 2) reformar per fer més productiva l’economia i aprofitar tot el potencial del nostre mercat intern, i 3) obrir‑se amb acords que ampliïn escala i assegurin subministraments crítics. No hi ha un altre camí si aspirem a fer que la UE recuperi el seu poder geoeconòmic al món.