El desembarcament d’influents empresaris a la vida política dels Estats Units és una constant al llarg de la història d’aquest país. Recentment, i tot l’enrenou que això genera en tots els sentits: afectacions a les cotitzacions de les seves empreses, presa de decisions instantànies però amb un fort desconeixement del funcionament dels poders públics que fa que les bones intencions acabin en no res, estirabots gesticulars i retòrics més propis de pel·lícules del Far West, i altres despropòsits fruit de la necessitat de reformes urgents ben diagnosticades però amb unes teràpies equivocades. És evident que el marc mental nord-americà és diferent de l’europeu i, per tant, la valoració social de l’empresariat a la vida política activa dels EUA és molt més alta que a Europa.
Tota Europa es comporta de la mateixa manera? Per què al sud d’Europa i a casa nostra és tan difícil veure empresaris a la primera línia de foc política?
Doncs no, va per barris i segurament hi ha molts factors que ho expliquen. Intentarem detallar-ne alguns:
Al nostre país tenim una llarga tradició de demonització de la figura empresarial que ha generat un clima de desconfiança respecte a la seva participació en la política, ja que s’associa amb una voluntat d’enriquiment personal a còpia d'obtenir privilegis. També hi ha factors endògens: les incompatibilitats i riscos legals i les inhabilitacions per conflicte d’interessos afecten els negocis propis.
"La demonització de la figura empresarial ha generat un clima de desconfiança respecte a la seva participació en la política"
També dissuadeix l’entrada de l’empresariat a la política el cost personal i reputacional. Tenen una alta exposició mediàtica que genera un desgast important i pot afectar la imatge de les seves empreses.
Alguns empresaris que han fet aproximacions a la política us diran que la diferència de mentalitat és abismal. Els llenguatges, els ritmes i els objectius de la política i de l’empresa són antagònics en moltes ocasions. L’empresa treballa buscant sempre l’eficàcia, és a dir, fer les coses el millor possible amb el menor temps possible, mentre que la política treballa teòricament més amb consensos i terminis més lents. I dic teòricament perquè en molts països d’Europa la fragmentació política, la complexitat i la incapacitat d’arribar a consensos invalida el noble propòsit polític. En definitiva, l’empresari d’èxit té molt pocs incentius per contribuir a la gestió política, sigui per una pèrdua econòmica imprevisible o, sobretot, per la manca de llibertat de gestió. Penseu que, essent optimistes, la capacitat real d’intervenció en un pressupost públic amb prou feines arriba al 10% de la quantia total de tot el que es gestiona, una vegada has pagat el famós capítol 1 de nòmines de personal, el pagament d’interessos del deute, les amortitzacions, despeses fixes i les despeses compromeses d’exercicis anteriors. Quin marge li queda a un empresari amb voluntat de sacsejar la vida política i millorar el benestar de la ciutadania... molt poc, tret que sigui un amant de les inauguracions, conferències i altres activitats de representació institucional.
Amb aquest panorama, quins són els perfils professionals que es dediquen a la política? No us estranyarà gens que us digui que entre el 60% i el 70% dels nostres representants públics són funcionaris amb reserva de plaça laboral; els professionals liberals ocupen entre el 10% i el 15% dels càrrecs, i la resta, empleats del sector privat, jubilats i empresaris.
"Els llenguatges, els ritmes i els objectius de la política i de l’empresa són antagònics en moltes ocasions"
Estem sols amb aquesta disfunció social i política? Quin paper juga l’estructura institucional en aquest model? El model partitocràtic europeu, especialment en països com Espanya, Itàlia o França, afavoreix el control del poder polític pels partits tradicionals i dificulta molt l’accés de perfils independents, com els empresaris, a l’exercici de la política per diverses raons: una selecció interna rígida fa que els partits funcionin com a clubs tancats, on la promoció depèn més de la fidelitat que de la competència o l’experiència professional o, com s’ha dit tota la vida, la teva carrera depèn dels cartells de propaganda electoral que hagis pogut enganxar.
Cal destacar també la dependència del finançament públic: els partits estan molt subvencionats, cosa que redueix la necessitat de captar talent extern o escoltar sectors socials com l’empresarial. Un dolent i crònic model de finançament dels partits polítics genera corrupcions generalitzades i institucionalitzades que sacsegen els fonaments del país per manca de voluntat política de resoldre-ho. La hipocresia revestida de falsa honestedat ens arrossega pel fang durant dècades i no s’arreglarà fins que es canviï el seu marc regulador.
Qui vol empresaris i autònoms al seu partit? Gent lliurepensadora, poc disciplinable i controlable pels aparells dels partits? Doncs no gaires, i si en posen, en comptagotes, per no prendre mal.
Tenim una desconnexió institucional alarmant. L’arquitectura institucional, especialment al sud d’Europa, limita el pes directe de la societat civil i del món empresarial en les decisions, que es filtren per la jerarquia dels partits i es tornen endogàmiques. Què s’han cregut les institucions, les fundacions, les associacions i altres entitats que acumulen coneixement i talent? Ara que manem nosaltres, ens han de dir què hem de fer? Ara que tenim el “poder” per intentar autoperpetuar-nos eternament, hem d’escoltar la societat civil organitzada que treballa pel bé comú? Doncs així ens va. Uns partits polítics amb nivells reputacionals a mínims històrics per no voler escoltar i permeabilitzar-se amb la societat que els envolta, amb la complicitat d’una part dels funcionaris que participen d’aquesta mirada tancada i autosuficient.
El cas europeu: dues cosmovisions
A la resta d’Europa passa el mateix? Doncs com ens podem imaginar, no. Tenim cultures i tradicions religioses diferents que conformen valors també diferents d’entendre el paper de la ciutadania en el govern dels països i els espais públics. Si mirem Suïssa veurem que parteixen d’una democràcia directa i federal amb una participació dels empresaris important, integrats a l’àmbit local i regional. La seva característica clau és la generació de consens i la baixa professionalització de la política.
Si ens apropem als Països Baixos, Dinamarca i Suècia, veurem que parteixen d’una base consensual i multipartidista amb un fort diàleg públic-privat, on l’empresariat té una gran presència en les agències públiques i els consells consultius, fet que permet una estreta col·laboració a l’hora de definir polítiques públiques.
Finalment, podem analitzar Alemanya, on també tenen un model federal i corporativista. Tant les organitzacions empresarials com les cambres de comerç tenen una influència estructurada que permet consensuar la formació dual, la fiscalitat i les polítiques energètiques.
Algú em pot dir que aquí també tenim una participació dels agents socials en la formació i altres espais públics i en les polítiques actives, però la realitat és que aquests espais de participació són molt reduïts i més formals que reals, amb escàs rendiment públic. La realitat és que els dos models són ben diferents i tenen a veure amb arrels ben profundes vinculades al grau de romanització dels seus territoris i la influència de la reforma com a procés de reflexió sobre el paper de l’individu en la societat. Models jeràrquics amb una reverència permanent al “poder”, al “mando y ordeno” versus models oberts, “federals”, orientats al servei i al consens. Països on el poder públic està per sobre de l’assumpció de la culpa i eximeix de les responsabilitats, el rendiment de comptes i, per tant, la paraula dimissió és vista com un acte d’afebliment i pèrdua de poder, impropi de la classe política, versus països on la responsabilització en els afers públics és tan important que ens permet veure dimissions per impagaments de multes de trànsit. Dues cosmovisions diferents, dos models socials diferents, dues formes d’entendre el poder, el servei i la culpa.
Al cap i a la fi, què vol i necessita la ciutadania per millorar la seva qualitat de vida individual i col·lectiva? Una administració que funcioni de forma eficient i que escolti tot el talent social a qui diu servir. Es pot aconseguir sense l’empresariat? A Alemanya i als països nòrdics tenen clar que l’empresa és part de l’ordre social i ha de contribuir al bé comú, els empresaris són part de la comunitat, amb deures socials, i són països on s’incentiva la col·laboració més que la competició. Es valora l’ordre, la disciplina, l’eficiència, la subsidiarietat, la discreció i la gestió eficient, la confiança i la solidaritat, i per fer-ho real i efectiu compten amb els empresaris com una part consubstancial d’ells mateixos per assolir el bé comú compartit.
"A Alemanya i als països nòrdics tenen clar que l’empresa és part de l’ordre social i ha de contribuir al bé comú"
Nosaltres anem per un altre costat. Formem part dels països amb més dificultats per a la integració de l’empresariat en la política i, curiosament, compartim trets comuns com una burocràcia rígida, una partitocràcia tancada, una desconfiança estructural i una escassa cultura de cooperació publicoprivada.
Amb aquest panorama, ens podem imaginar un increment de la participació de l’empresariat català en la nostra vida pública? Molt difícil. El nostre empresariat tendeix a allunyar-se de la política formal i, com hem escoltat als nostres avis: “nen, no t’emboliquis”. Calen uns nous valors de col·laboració, transparència i cultura institucional oberta per fer possible la seva participació, i avui no s’albiren les condicions necessàries perquè sigui una realitat. Mentrestant, què farà l’empresariat català? Doncs continuarà pedalant, com ho ha fet sempre, en organismes, entitats i institucions culturals, socials, sanitàries i de tot ordre per contribuir al bé comú i intentar aixecar la veu davant dels professionals polítics perquè es dignin a escoltar propostes per a un país millor.
Som on som pel nostre passat, però res és immutable si ens proposem canviar-ho.