En una economia de mercat, a diferència d'altres models econòmics, els incentius constitueixen, entre altres, la columna vertebral del seu èxit, ja que és l'expectativa dóobtenir un retorn el que provoca que s'inverteixi, amb l'esperança que una bona gestió d`aquesta inversió generi un retorn superior. Aquest model, amb les seves imperfeccions, ha fet avançar les nacions durant segles fins assolir límits de benestar mai coneguts.
En les economies avançades, més enllà del seu sistema de benestar i fora dels que es poden considerar béns de primera necessitat, és el propi mercat el que regula l’oferta, la demanda, el preu, l'èxit i el fracàs de les companyies i les seves inversions.
Tot això, encara que pugui semblar un breu manifest econòmic, té relació amb la norma reguladora del límit salarial de la lliga de futbol professional, conegut com a Fair-play financer i que aquest dies, malauradament, torna a ser notícia per la polèmica generada, sempre des del mateix lloc, amb les inscripcions de nous fitxatges del Barça.
El fair-play financer determina, entre altres, que els clubs no es poden gastar més del que ingressen, i té com a objectiu garantir la seva solvència
Aquesta normativa creada fa una dècada determina, entre altres, que els clubs no es poden gastar més del que ingressen, i té com a objectiu garantir la solvència dels clubs de futbol, per evitar tornar als maleïts anys noranta, uns anys caracteritzats per la disbauxa en la gestió dels clubs, que va obligar a la transformació de la majoria d’aquests en societats anònimes esportives.
La situació dels clubs abans de la pandèmia era força solvent amb unes estructures de deute i de solvència adequades. La LFP atribueix aquest estat econòmic a l'aplicació d'aquesta ràtio, i el converteix en les taules sagrades del campionat, determinant aquesta normativa com la clau de volta de la gestió dels mateixos.
De totes formes, tot i que podria semblar que aquesta relació entre la ràtio i la situació pre-covid és directament proporcional, res més enllà de la realitat. La veritable raó per la qual els clubs estaven en una situació òptima, o si més no, com en el cas del Barça, ho semblaven, rau en el que hem explicat al principi: els incentius. Quin incentiu més gran pot tenir un propietari d´un club de futbol que ha invertit una quantitat important de diners per a la bona gestió del seu club? I per un club esportiu com pot ser el Barça, l'Athletic, el R. Madrid o l'Osasuna, no és un incentiu suficientment important per la junta directiva que dirigeix el club ser responsable de la gestió, durant el seu mandat, amb el seu patrimoni personal? O no és així en qualsevol àmbit empresarial que coneixem?
Més enllà de tot això hi ha diversos aspectes que qüestionen la utilitat real d'aquesta ràtio i la seva inflexibilitat:
- Quan s' estableix una norma, amb un objectiu concret, és fonamental que el resultat de la mateixa no entri en contradicció amb el que intenta. Això és el que pot arribar a passar amb aquesta normativa inflexible després de la pandèmia. És a dir, en una situació de pandèmia en la que els ingressos han davallat de manera exponencial, en el cas del Barça, la LFP xifra l'impacte dels mateixos en quatre cents vuitanta-vuit milions d'euros, els clubs no poden de cap manera adaptar-se a la nova situació a curt termini, ja que les seves despeses, amortitzacions i salaris, són fixes i no es poden tocar sense generar més pèrdues, i si ho fan, poden incórrer en un denominat cercle viciós que els faci reduir encara més aquest maleït límit salarial i empitjorar encara més les seves ràtios de solvència i la seva sortida de la crisis.
- L'impacte que ha representat la pandèmia a nivell mundial des de la seva aparició ha qüestionat la situació econòmica a tots els nivells i ha obligat totes les administracions mundials a repensar i flexibilitzar els seus principis. La reserva federal, el Banc d'Anglaterra, el BCE, les administracions públiques, ja siguin locals, regionals o estatals han flexibilitzat les seves polítiques amb ajudes varies per tal de proveir a la població i a les seves empreses i autònoms dels recursos per sobreviure i reconduir la seva situació fruit del tsunami de la pandèmia.
Literalment han trencat qualsevol sostre d’endeutament per injectar liquiditat a la economia productiva i així evitar la seva fallida.
- En la indústria de l'esport , ja sigui a Europa o a USA (que per cert, té unes normes de límits salarials diferents, ja que el seu objectiu és la igualtat de la competició, res a veure amb el límit de la LFP), han flexibilitzat al màxim les normatives prèvies a la pandèmia i és la LFP la més estricte amb diferència en aquest aspecte.
- La LFP professional no deixa de ser la patronal que ha defensar els clubs i els seus interessos de manera general. En aquest sentit, destaquem dues qüestions: la primera, en l'àmbit general, val a dir que la pandèmia ha afectat de manera molt més profunda als clubs grans que han vist com la seva exposició als ingressos comercials i de matchday ha impactat de manera molt més gran que a la resta de clubs, amb una dependència molt més gran als drets de televisió, que gairebé no s'han reduït. Aquesta situació fa que la norma després de la pandèmia tingui un impacte molt diferent segons la mida del club, cosa que la fa molt injusta si no s'adapta. En segon lloc, la lliga ha de vetllar per mantenir els avantatges competitius dels seus actors, és a dir, ha de vetllar perquè cap club s'aprofiti de no pagar a tercers (altres clubs, jugadors o administracions públiques) però en cap cas quin nivell de deute manté un club privat i sobirà o quina estratègia d'inversions determina una entitat, responsabilitat que recau únicament en els seus propietaris i els seus representants, que són els que assumiran les conseqüències si els objectius no es compleixin. En aquest sentit, algú s´imagina a la CEOE limitant a ACS per un determinat nivell de compres o a Mercadona per un excés de cost salarial?
D’altra banda a la lliga espanyola, els clubs han engegat unes polítiques d'inversions molt grans per la reforma i/o construcció de nous estadis. Per què, per exemple, la LFP no s'ha atrevit a limitar la inversió del Barça i del R. Madrid en els seus estadis (més de 2.000 milions d'euros entre els dos) i si ho fa amb com es gasten els diners en jugadors? No té cap sentit.
La LFP no s'ha atrevit a limitar la inversió del Barça i del Madrid en els seus estadis i si ho fa amb com es gasten els diners en jugadors? No té cap sentit
Per acabar, dues qüestions més concretes i centralitzades totes en el cas del Barça:
- El Barça es troba en la situació econòmica més delicada de la seva història provocada per una gestió calamitosa en l´últim lustre agreujada pels efectes de la pandèmia. Doncs bé, el Barça va complir durant tota aquesta etapa de deficient gestió tots i cadascun de les ràtios de control financer, senyal evident que el compliment de la ràtio no ha servit per res. Per tant, en el moment d’una gestió deficient que va posar al Club en risc de fallida, la norma no va intervindré, la LFP no va fer cap advertiment, demostració clara, que la norma no serveix.
- Aquest últim desembre, trenta-nou dels quaranta-dos clubs de la lliga han signat amb el fons d'inversió CVC un acord històric on aquests cedien durant els propers 50 anys gairebé el 10% dels seus drets de TV a canvi d'una quantitat de diners repartida de manera no proporcional. Doncs bé, si el Barça hagués acceptat aquest acord, hagués pogut utilitzar part dels seus ingressos (45 milions d´euros aproximadamente) per incrementar els seu límit salarial. Aquesta és una operació que constarà en el passiu dels clubs (on van els deutes) al tractar-se d'un avançament d'ingressos futurs. Doncs bé, el Barça, aquest estiu, en una excel·lent gestió financera, va aconseguir refinançar 600 milions del seu deute de curt a llarg termini amb carència i a un tipus d’interès immillorable, molt per sota del cost que implicava l´acceptació de l´acord amb CVC. Doncs bé, en cap cas aquesta operació serveix o servirà per augmentar el límit salarial. Quin motiu existeix per a aquesta discriminació? En conclusió, si el barça accepta l’acord amb CVC pot accedir amb una part al mercat per incorporar futbolistes i augmentar la massa salarial, ara bé, quan el finançament no prové de la proposta de la patronal, llavors, no ho pots fer. Quin sentit té permetre aquesta arbitrarietat?
L'únic argument raonable a tot allò exposat fa referència a les guerres polítiques (CVC, Superlliga i altres) més enllà de qualsevol raó econòmica, veritable motiu de la no flexibilització i per tant, portant al extrem una norma injusta que no compleix el seu objectiu, esdevenint un cercle pervers que empobreix a clubs i a la pròpia competició.