Quan es parla d’impostos, sempre es repeteix una frase, sigui al carrer, als debats televisius o a les columnes d’opinió: “La classe mitjana paga els impostos”. Tot i que a primer cop d’ull sembli un tòpic, hi ha veritat darrere d’aquesta afirmació? És realment la classe mitjana el principal sostenidor del sistema fiscal? Què diuen les dades? I, és just que sigui així?
Per respondre aquestes preguntes, hem d’anar més enllà de les simples percepcions. Cal tenir en compte tant allò que diu la teoria econòmica com allò que ens mostra la nostra realitat fiscal. En analitzar la frase que tenim al davant des d’una perspectiva clàssica, keynesiana o crítica, hi ha un consens: en un sistema fiscal just, cada persona ha de contribuir segons la seva capacitat econòmica. Però quan examinem la distribució real dels impostos, veiem que aquest principi (clarament recollit a les nostres lleis) no sempre es compleix.
Sobre el paper, el nostre sistema fiscal sembla progressiu, però a la pràctica veurem que encara té moltes mancances en aquest sentit.
Com s'ha esmentat, en teoria tenim un sistema impositiu progressiu. Els tipus impositius aplicats a l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) augmenten segons trams en funció dels ingressos, les rendes de capital també graven, i les persones amb ingressos baixos tenen nombroses exempcions i deduccions per mantenir aquesta progressivitat. Tanmateix, tot i que la llei és progressiva, això no sempre es reflecteix en la realitat.
Per exemple, en aquest IRPF, les rendes de capital (dividends, beneficis de la borsa, rendes immobiliàries, etc.) tenen un tractament més favorable que les rendes del treball. El tipus impositiu aplicat a aquestes rendes que hem esmentat a la nostra declaració de la renda és molt inferior al tipus impositiu nominal aplicat a les rendes del treball.
Un treballador que guanya 50.000 euros contribueix proporcionalment més que algú que guanya 500.000 euros
Els impostos indirectes (com l'IVA o les taxes sobre combustibles, electricitat o alcohol) són els que pertorben el nostre sistema fiscal, ja que no tenen en compte els ingressos de tothom. Però, per què ens hem de prendre tan seriosament els impostos indirectes? La resposta a aquesta pregunta és senzilla: representen gairebé la meitat dels ingressos recaptats pel nostre sistema fiscal i, més important encara, afecten proporcionalment molt més els que menys en tenen. Per exemple, una família amb ingressos baixos paga al voltant del 12% dels seus ingressos en IVA; una família rica paga un 2% o menys. Per tant, els impostos sobre el consum actuen de quatre maneres, afectant més els treballadors i les persones de classe mitjana.
Les cotitzacions a la seguretat social, en canvi, s'utilitzen per finançar pensions i prestacions. Tècnicament no són impostos, però serveixen per mostrar fins a quin punt arriba la progressivitat de les contribucions financeres. El problema és que hi ha una contribució màxima. Per sobre d'un cert nivell salarial, no es fan més contribucions. Això vol dir que un treballador que guanya 50.000 euros contribueix proporcionalment més que algú que guanya 500.000 euros.
Les dades parlen clarament: qui dona suport al sistema?
Segons una investigació de la Fundació Fedea, el sistema tributari espanyol té una "estructura estranya", amb els tipus impositius efectius més alts que no paguen ni els més rics ni els més pobres, sinó aquells amb ingressos intermedis.
L'1% més ric de les llars espanyoles destina al voltant del 24% dels seus ingressos en impostos. Mentrestant, les llars entre el 90% i el 99% (la classe mitjana-alta o els rics "ordinaris") paguen al voltant del 39%. A mesura que baixem en l'escala, aquesta diferència es fa encara més pronunciada, amb el 20% dels perceptors de menors ingressos, que en teoria reben més protecció, pagant el 27,5%, principalment en IVA i contribucions fixes.
La sobrecàrrega de la classe mitjana redueix la capacitat de consum, cosa que frena el creixement econòmic
Les perspectives marxistes (o crítiques), en canvi, alerten que l'estructura fiscal no és neutral, ja que els rics majoritàriament tenen les eines per influir en el sistema, protegir la seva riquesa i evitar impostos. Des d'aquesta perspectiva, l'Estat sovint actua com a protector de l'estructura econòmica i no necessàriament com a redistribuïdor de la riquesa.
Què reben els ciutadans a canvi?
No tot és pagar: l’Estat també ofereix serveis (sanitat, educació, pensions, infraestructures...). Segons investigacions de Fedea, més del 50% de les llars espanyoles reben més de l’Estat del que hi aporten. És a dir, en un sistema real, la majoria en són beneficiaris.
Però aquí també hi ha matisos. Les rendes altes reben proporcionalment menys. Ara bé, això no vol dir que aquestes rendes estiguin menys gravades, sinó que contribueixen proporcionalment menys al conjunt del sistema, cosa que accentua el desequilibri social.
Vet aquí un exemple pràctic basat en una simulació real: la càrrega fiscal d'una família de classe mitjana. Imaginem una família que viu a Sant Sebastià, formada per dos adults i dos fills. Tots dos progenitors tenen un contracte laboral indefinit i cadascun guanya 25.000 euros bruts anuals. Això vol dir que la llar té uns ingressos bruts totals de 50.000 euros anuals.
- IRPF. Tenint en compte les bonificacions i deduccions que s'apliquen al País Basc (normativa del 2024), aquesta família, amb dos salaris i dos fills, pagaria un total d'uns 4.800 euros en IRPF anuals (calculat amb la suma dels dos sous).
- Cotitzacions a la Seguretat Social. Cada empleat aporta al voltant d'un 6,35% del seu salari (la part de l'empleat), i l'empresa paga al voltant d'un altre 30% (des d'una perspectiva macro, això també forma part del salari, encara que no sigui directament visible). Des de la perspectiva de l'empleat, els dos salaris aportarien uns 3.175 euros anuals.
- IVA. A l'estat espanyol, l'IVA efectiu mitjà (tenint en compte que alguns productes estan gravats al 4%,10% i 21%) és d'un 12% sobre la despesa disponible per a les famílies de renda mitjana. Si aquesta família gasta uns 30.000 euros anuals en consum (alimentació, roba, oci, transport, etc.), això significaria un IVA d'uns 3.600 euros.
- Impostos i taxes locals. En aquest punt trobem l'Impost sobre Béns Immobles Urbans, d'uns 500 euros anuals per un habitatge mitjà a Sant Sebastià, i l'Impost de Circulació, el qual, amb dos vehicles habituals, s'enfila a un total d'uns 250 euros anuals. Finalment, també hi hem de sumar la taxa de recollida d'escombraries, d'uns 130 euros anuals.
-
Impostos especials i altres càrregues indirectes. Alguns d'aquests són opcionals, en funció de l'ús que facin de certs recursos. Per exemple, les taxes al combustible: si condueixen uns 12.000 quilòmetres a l'any amb dos cotxes, això representa uns 500-600 euros en impostos. D'altra banda, hi ha les càrregues sobre l'electricitat: uns 70-100 euros inclosos en la factura anual de la llum. I, finalment, els impostos sobre el tabac o l'alcohol (si es consumeix), d'uns 100-200 euros.
Per tot plegat, la càrrega fiscal total des de la perspectiva d'aquesta família queda així:
- IRPF - 4.800 euros
- Seguretat Social - 3.175 euros
- IVA - 3.600 euros
- IBI - 500 euros
- Impost de trànsit - 250 euros
- Impost sobre residus - 130 euros
- Impostos i càrregues especials - 800 euros
- TOTAL: 13.255 euros
És a dir, amb uns ingressos bruts anuals de 50.000 euros, la família paga al voltant d'un 26,5% en impostos directes o indirectes. I cal tenir en compte que l'impacte de l'IVA i els impostos indirectes és proporcionalment més gran en les rendes baixes.
A més, des d'una perspectiva econòmica més àmplia, la part de la Seguretat Social que paga l'empresa també forma part del cost del salari; si s'hi inclogués, la càrrega fiscal superaria el 40%.
Conseqüències diàries
Aquesta família no rep assistència directa (no està inclosa en programes de baixos ingressos) i una gran part del seu consum es destina a despeses necessàries (habitatge, menjar, transport). Això limita la seva capacitat d'estalvi i debilita la seva resiliència econòmica, especialment en èpoques d'inflació o crisi.
Quines són les conseqüències d'això per a la societat?
- Desvinculació fiscal. Molts senten que paguen molt i reben poc a canvi. Això crea ràbia, desconfiança i alienació del sistema.
- Augment de la desigualtat. Si els més rics paguen proporcionalment menys i la classe mitjana sustenta al sistema, el desequilibri es consolida i la igualtat d'oportunitats es fa més difícil.
- Debilitament de l'estat del benestar. L'estabilitat del sistema fiscal no pot dependre d'un sol grup, cal buscar la diversificació. En la situació actual, si la classe mitjana es veu afectada (atur, inflació, precarietat, etc.), l'estructura de la mateixa entitat podria estar en risc.
La pregunta és: què es pot fer per canviar la situació?
Aquí teniu algunes propostes. La primera seria actualitzar les tarifes de l'IRPF. Això és el que actualment està guanyant més impuls, de manera que els que tenen més ingressos paguessin proporcionalment més. La següent, gravar les rendes del capital i les rendes del treball per igual. Buscar que els que tenen més ingressos paguin més, establir impostos justos sobre els grans patrimonis i les herències, que fossin realment funcionals. D'altra banda, reforçar la lluita contra l'evasió i el frau fiscal, especialment en les grans empreses i el capital mòbil.
Una altra mesura podria ser desinflar l'IRPF en èpoques d'inflació, per no penalitzar els ingressos reals. I, sobretot, és necessària una educació fiscal: cal indicar clarament en què consisteix el sistema, per a què es destinen els diners i com contribueix cada persona al benestar col·lectiu. Un sistema fiscal just no ha de ser un càstig, sinó una expressió de solidaritat.
Reflexió final: mite o realitat?
Aleshores, és cert que la classe mitjana és qui paga impostos? Sí, en gran part sí. Suporta una gran part del sistema, no té manera d'evitar impostos i sent la pressió fiscal cada dia. Les conseqüències d'això no són només econòmiques, sinó també socials i polítiques. Una classe mitjana cansada i sobrecarregada causa molts mals socials, com ara la polarització, la insatisfacció i la desconfiança envers el sistema. Per tant, protegir la classe mitjana no només és just, sinó que és necessari per a l'estabilitat de la nostra societat.