El dissabte 14 de març de l’any 2020, després d’un Consell de Ministres extraordinari, Pedro Sánchez apareixia a la sala de premsa del Palau de la Moncloa per anunciar la declaració de l’estat d’alarma a tot l’Estat. El president espanyol adoptava aquesta mesura per intentar fer front a l’emergència sanitària derivada de la Covid-19. A partir d’aquell discurs, la resta del relat ja és prou conegut. Llargues setmanes de confinament a les llars, degoteig de morts i una lluita constant als hospitals sense cap mena de protecció fiable. Per entendre i contextualitzar la magnitud econòmica d’aquell moment, segons dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, el PIB català va caure un 11,4%. Fins a l’esclat de la pandèmia, els experts només havien detectat situacions similars en moments com la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola.
La pandèmia va provocar una caiguda d'un 11,4% del PIB català
Les mostres de suport al món sanitari per part de la població, visibilitzades a través dels aplaudiments de la població des dels balcons, van ser un punt d’inflexió per posar en el centre del debat les debilitats cròniques del sistema. Analitzar aquest últim escenari és un dels objectius de La sanitat a la cruïlla post-Covid (Profit Editorial), un llibre impulsat pel Cercle de Salut i que vol oferir respostes vinculades al finançament, l’organització o el paper que ha de desenvolupar el sector privat. En clau empresarial, a partir d’un estudi de la consultora Analistas Financieros Internacionales l’any 2021, el llibre destaca com a Espanya per cada milió d’euros invertits en el sector de la salut es generen uns 13 llocs de treball a temps complet. A tall d’exemple, a Catalunya, només l’àmbit de la salut mental, l’autonomia personal i el suport a les persones amb dependència genera una ocupació de 62.000 treballadors i treballadores.
El caràcter universal del sistema de salut
“No podem oblidar que aquí tenim una cobertura universal”, així s’expressa Vicente Ortún, un dels autors del llibre, a l’hora de fixar una posició sobre la qualitat del sistema sanitari espanyol. Davants dels cants de sirena dels fons d’inversió i altres empreses privades per guanyar terreny en el món públic, el catedràtic d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra no esquiva la col·laboració publicoprivada, això sí, “sempre que tothom tingui les mateixes eines”. Retornant per uns moments a l’arquitectura del sistema sanitari, el llibre dedica bastants pàgines a tractar la reconfiguració institucional i la governança del sistema.
Més d’un 40% dels barcelonins i les barcelonines paguen una assegurança mèdica privada
Lluny de crear dogma, la recepta dels acadèmics per superar les deficiències, escenificades durant la pandèmia, es resumeix en sis punts: governança, finançament, planificació i gestió de la utilització, cartera de serveis, orientació vers l’atenció primària i avaluació. La “nefasta interferència administrativa extrasanitària” s’ha de minimitzar a partir d’una atenció en xarxa que prioritzi els pacients i deixi en un segon pla els interessos de proveïdors. Les llistes d’espera per una prova o una operació són un dels grans maldecaps de les persones. Un suggeriment per posar ordre, segons el criteri d’Ortún, “és accelerar els casos que causen un agreujament del pronòstic”.
Els interessos del sector privat
Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, més d’un 40% dels barcelonins i les barcelonines paguen una assegurança mèdica privada. Ara bé, aquest organisme també alerta que, per raons econòmiques, una part important de la població no pot atendre les despeses relacionades amb el dentista o la salut mental. “Ens haurem de plantejar qui acabarà votant per un sistema públic”, es pregunta Vicente Ortún. Junt amb Ricard Meneu, especialista en Salut pública i Rosa Urbanos, catedràtica d’Economia Aplicada per la Universidad Complutense, l’investigador intenta relativitzar el component polèmic de paraules com el copagament, un “ingrés controlable públicament”.
Sense defugir cap debat, Ortún no veu amb mals ulls que es valori espais d’externalització “en serveis no clínics”. En un sentit més anecdòtic i per aterrar la teoria a la vida real, el catedràtic de la UPF creu que “un hospital no ha de tenir una fàbrica de llençols per fer els llençols que necessita”. Aparcant els criteris de partidaris i detractors de les privatitzacions o externalitzacions, el llibre dibuixa un avenç imparable del fenomen, en gran part per la força de la globalització. Com a conclusió, els autors insten les administracions públiques a facilitar informació del sistema sanitari que “no només sigui comprensible per al comú de la ciutadania, sinó que serveixi també a la comunitat sanitària pel seu aprenentatge i millora de la qualitat”. També es requereix protocols clars i transparents sobre possibles conflictes d’interessos.