Hi ha països que necessiten dècades per demostrar la seva incapacitat de gestionar oportunitats. Espanya, en canvi, ha convertit aquest exercici en una disciplina olímpica. Quan alguns, ja l’any 2022, advertíem que el diluvi de fons europeus del NextGenerationEU acabaria embarrancant en la mateixa teranyina administrativa de sempre, molts ho van interpretar com un pessimisme crònic. Però el temps és tossut i ha acabat demostrant que, en realitat, ens vam quedar curts.
Els antecedents ja avisaven del desastre: en el període 2014–2020 dels Fons Estructurals, Espanya només va ser capaç d’executar aproximadament un terç dels recursos. És a dir, va deixar sense utilitzar la major part del finançament i va convertir-se en un dels estats que més diners va retornar a Brussel·les. No va ser un accident, sinó la conseqüència d’un model administratiu dissenyat per evitar riscos, no pas per impulsar projectes.
Amb aquest panorama, que l’arribada del NextGenerationEU impliqués agilitat, transparència i impacte real era més un acte de fe que no pas una previsió seriosa. Malgrat això, molts territoris sí que van reaccionar amb ambició. Catalunya és el cas paradigmàtic. Quan el govern central va començar a anunciar la pluja de recursos, la Generalitat va mobilitzar amb rapidesa un engranatge per identificar i ordenar propostes transformadores i va crear el CORECO, la Comissió per a l’Elaboració de Propostes i Coordinació de Projectes. En qüestió de setmanes va recollir 542 projectes procedents d’empreses, universitats, administracions i centres de recerca, que sumaven un volum potencial superior als 42.000 milions d’euros. Era un exercici de diagnosi territorial rigorós, amb iniciatives madures i executables dirigides a la transició verda, a la digitalització, a la reindustrialització i a la modernització del teixit productiu.
La resposta de l’Estat, però, va ser una demostració de desconfiança centralista. L’endemà mateix de conèixer-se els projectes, el secretari general d’Indústria, Raül Blanco, va desqualificar tota la feina feta afirmant que els projectes eren “electoralistes”. Amb aquell gest no només es desprestigiava el treball de centenars d’agents econòmics i socials, sinó que es feia explícit que la gestió dels fons seria controlada de manera gairebé absoluta des de Madrid. La cooperació territorial no era una opció i les comunitats autònomes, Catalunya inclosa, quedaven relegades al paper d’espectadores d’un procés que les afectava directament. El CORECO va ser, doncs, el primer senyal que l’Estat no volia socis, sinó subordinats, i que l’eficàcia quedava en un segon pla.
El 2022, Brussel·les ja observava que l’estat espanyol acumulava retards, colls d’ampolla i un grau d’execució molt inferior al compromès per no implicar les autonomies en la gestio del Pla de Recuperacio
Aquest model de governança va topar aviat amb les exigències europees. Ja el maig de 2022, la Comissió Europea advertia formalment que Espanya havia d’implicar les autonomies en la gestió del Pla de Recuperació. La recomanació no era menor: Brussel·les observava que l’Estat acumulava retards, colls d’ampolla i un grau d’execució molt inferior al compromès. Al mateix temps, informes de la CEOE revelaven que l’execució real aquell any no superava el 25% dels recursos anunciats. Les convocatòries sortien tard, els processos d’avaluació s’allargaven indefinidament i l’adjudicació efectiva quedava encallada en milers de tràmits. Mentrestant, els sectors productius desconfiaven cada cop més d’un mecanisme que exigia esforços ingents per optar a programes que després quedaven deserts o que s’anul·laven per manca de gestió.
El 2023 la situació encara es va deteriorar més. L’AIReF va destacar en diversos informes que l’impacte macroeconòmic real dels fons era “molt inferior al previst”, mentre que el Banc d’Espanya va identificar que la lenta adjudicació i la complexitat burocràtica en reduïen l’efecte sobre el creixement i la productivitat. Era l’enèsima constatació que el problema no era la manca d’idees, sinó la incapacitat sistèmica per transformar-les en polítiques públiques operatives.
La paciència europea es va esgotar el 2024, quan la Comissió congelà 1.126 milions d’euros del cinquè desemborsament perquè Espanya no havia complert reformes estructurals pactades. Mentre això passava, l’Estat havia pressupostat més de 2.200 milions de fons europeus per a Catalunya aquell any, però a l'equador de l'exercici només se n’havia executat un 20%. Als últims mesos del 2024 es van accelerar pagaments per evitar un escàndol estadístic, però els experts públics saben perfectament què significa aquest patró: diners transferits a última hora no equivalen a projectes executats, i moltes d’aquestes partides tan sols maquillen un fracàs estructural.
A escala estatal, la CEOE confirmava que l’execució global no arribava al 40%. El més greu és que l’Estat s’havia convertit en una màquina d’anunciar convocatòries sense garantir-ne el desplegament efectiu, fins al punt que sectors sencers —innovació, transició energètica, digitalització— quedaven esperant ajudes que no arribaven o que arribaven massa tard.
Enguany, alguns ministeris van presentar xifres que vorejaven el ridícul: Ciència i Innovació havia executat literalment 9.000 euros d’un pressupost de 1.739 milions, és a dir, el 0,0%
El 2025 arriba amb les dades més reveladores de tot el període. Fins al mes de maig, Espanya només havia executat el 5,4% dels fons ajustats i un 3,8% dels crèdits autoritzats, uns 24.835 milions d’euros. Alguns ministeris presentaven xifres que vorejaven el ridícul: Ciència i Innovació havia executat literalment 9.000 euros d’un pressupost de 1.739 milions, és a dir, el 0,0%. Educació i Formació Professional no arribava al 0,3%. Inclusió i Seguretat Social, al 0,1%. La Transició Ecològica, peça clau del pla europeu, no superava el 0,8%. Fins i tot els ministeris amb més capacitat operativa, com Indústria o Transports, es quedaven en un 4,5% i un 6% respectivament. Aquestes xifres no són només un indicador d’ineficiència: són un diagnòstic sobre el futur econòmic del país.
La Comissió Europea ja adverteix que més de 90.000 milions podrien perdre’s si no s’executen abans del 2026. I el problema no és conjuntural ni tècnic: és estructural. El sistema administratiu espanyol està concebut per controlar i vigilar, no per impulsar, i això converteix qualsevol política transformadora en una cursa d’obstacles infinita. A diferència d’altres països europeus amb mecanismes descentralitzats i orientats al resultat, Espanya opera amb un model hipercentralitzat que ofega la col·laboració i penalitza la iniciativa. El CORECO va ser la prova que hi havia talent, projectes i voluntat al territori. El fracàs no rau en la societat civil ni en les empreses, sinó en l’Estat que ha volgut concentrar la gestió en lloc de facilitar-la.
Espanya ha rebut com mai, però ha transformat com sempre. Gestiona, però no executa. Publica, però no fa
Els fons europeus representaven una oportunitat única que potser no es repetirà en dècades: modernitzar infraestructures, corregir dèficits crònics, invertir en R+D, accelerar la transició energètica i diversificar un model productiu massa basat en serveis de baix valor afegit. Però el model d'administració que tenim repeteix sempre el mateix patró: centralització, opacitat, burocràcia i propaganda. El resultat és que el que havia de ser el motor d’una transformació profunda acabarà convertit en un catàleg de promeses incomplertes, tramitacions eternes i projectes frustrats.
En definitiva, Espanya ha rebut com mai, però ha transformat com sempre. Gestiona, però no executa. Publica, però no fa. I quan un país prefereix un titular a una bona política pública, el desastre no és una sorpresa, és una conseqüència inevitable.