Fa molts anys que veiem la batalla campal dintre de la judicatura i entre els dos grans partits espanyols per veure qui controla la justícia. Cal recordar que l'any 1978, quan es va promoure la Constitució, el gran pacte d'estat, hi havia una clàusula implícita que va ser no tocar els Cossos de l'Estat per poder fer una reforma democràtica. Per tant, aplicant la màxima lampedusiana perquè res canviés respecte a l'aparell funcionarial de l'Estat, es va creure necessari crear un òrgan nou anomenat Consejo General del Poder Judicial (CGPD), per intentar garantir un equilibri de poder entre les forces polítiques i la magistratura. Tot plegat, per tal de garantir la independència del poder judicial i dels jutges en particular. Un bon propòsit que, com es pot observar diàriament, no s'ha aconseguit.
Recordem que fins al 1985, l'elecció de dotze dels vint vocals dels CGPD havien de ser elegits pels mateixos jutges, i que el president espanyol Felipe González, en veure que la ideologia i posicionaments de la majoria dels seus components eren conservadors va tenir la genial idea de canviar la Llei perquè la totalitat dels membres fossin escollits pel Parlament i intentar així reequilibrar la balança a favor seu. La guerra pel control no ha parat mai, i des del 2018 el Consejo està caducat perquè no hi ha acord per renovar-lo.
Tant se val que entitats com la Comissió Europea, el Consell d'Europa o Amnistia internacional, vinguin denunciant la manca d'independència en la designació dels jutges i el risc que això suposa per l'estat de dret; veient com està polititzada la justícia i com s'utilitza com a eina de control polític, ningú vol renunciar a aquest poder tan evident. Poder que pot fer saltar governs, arruïnar persones i carreres professionals i polítiques segons la tendència i/o obediència ideològica. Guerra sense quarter, ja que la judicialització de la política acaba sempre amb la politització de la justícia.
Amb aquest marc politicojudicial potenciat pels altaveus mediàtics de part, hem oblidat per a qui hauria de treballar la judicatura. La política se l'ha apropiat i està convençuda que ha de treballar per ser un braç armat seu contra l'enemic a batre, i el propi cos judicial pensa que és un fi en si mateix. I, com deia La Trinca, el pobre poble què? Aquest és el moll de l'os. El que hauria de ser un debat diari no és qui nomena els jutges, sinó com funciona la justícia. És ràpida? És eficient? És justa?
D'altra banda, si volem ser justos, també cal veure tot el seu entorn per analitzar si ens ho posen fàcil o no, perquè és evident que la qualitat tècnica de les lleis els condiciona, així com els recursos materials i humans de què disposen. Però el que no genera dubtes és que el mal funcionament de la justícia té uns costos molt elevats per als ciutadans i les empreses, i això sembla que no interessa als mitjans de comunicació i no ho denuncien sistemàticament.
La nostra qualitat reguladora se situa en la posició 25 sobre 30 en el rànquing que el Banc Mundial fa entre 30 països, i en la posició 23 sobre 30 respecte a la seguretat jurídica
Sèneca ja avisava que la “justícia retardada era una justícia denegada”, i això és el que patim diàriament. Una de les raons és la baixa qualitat tècnica de les Lleis. Fem lleis poc clares, ambigües, que no tenen en compte altres regulacions i que generen confusions. La nostra qualitat reguladora se situa en la posició 25 sobre 30 en el rànquing que el Banc Mundial fa entre 30 països, i en la posició 23 sobre 30 respecte a la seguretat jurídica. Gens ben parats. Patim també un ús excessiu del Decret Llei per estalviar-nos arribar a consensos, fet que evita una millor redacció a través del tràmit parlamentari. Tenim canvis de normatives permanents, amb una sobre regulació asfixiant, sense copiar el bon model anglosaxó d'una Llei per una altra (one in, one out), però no acumular-les.
Les empreses paren boges intentant estar al dia de tot el corpus jurídic que els afecta i han de contractar legions d'assessors i consultors per no incórrer en infraccions i delictes fiscals. Per cert, Espanya està al capdavant d'Europa en nombre d'advocats per cada 100.000 habitants. Per alguna raó serà.
Tot s'ha de dir: el legislador no fa massa bé els seus deures, però la justícia tampoc està a l'altura. D'acord amb la Doctrina Fluctuant, els jutjats han interpretat les mateixes lleis de forma massa variable, de forma que han creat una inseguretat jurídica molt preocupant. Falten criteris unificadors que evitin sancions diferents pels mateixos supòsits analitzats. D'altra banda, i tal com assenyala Agenda Pública en el seu reportatge sobre la justícia, si s'analitzen les dades del CGPD, del 2013 al 2023 els jutges han tingut un 20% menys de casos per resoldre amb un increment de plantilles del 8%. Per contra, els casos resolts han caigut un 27%. En altres paraules, ha baixat la productivitat i l'eficiència de la seva feina. Tenen menys feina que mai i resolen ben poc. Alguna cosa està fallant i és greu. Recordin allò de justícia demorada, endarreriments injustificables... costos inassumibles.
Del 2013 al 2023 ha baixat la productivitat: els jutges han tingut un 20% menys de casos per resoldre amb un increment de plantilles del 8%, mentre que els casos resolts han caigut un 27%
Els jutges no formen part de l'administració pública no són funcionaris comuns i estan subjectes a la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) i, per tant, tenen un estatut propi que els dona unes prerrogatives lògiques d'immobilitat i només poden ser sancionats o remoguts per unes causes taxades amb garanties reforçades. Res a dir si al costat d'aquests blindatges introduíssim el concepte de retiment de comptes del servei que presten i un marc d'estímuls i incentius per treballar amb qualitat i eficiència. No els tenen, tant se val si treballen molt o poc, bé o malament. Estan blindats. És igual que posis més personal de suport o reforç, el coll d'ampolla sempre serà el jutge. En termes futbolístics diríem que podem centrar moltes pilotes, però només el jutge les pot rematar. O canviem això urgentment o no tenim solució.
L'accés a la carrera també mereix un punt i a part, així com l'ascens dins de l'escalafó. Cal tenir les butxaques ben plenes per poder ser jutge. Molts anys de carrera i de preparació de les oposicions fan un filtre social i econòmic important que pemet entrar als que s'ho poden pagar, amb independència de la capacitat per exercir. Les beques ajuden, però no ho arreglen. D'altra banda, escalar a la professió no està vinculat a la professionalitat, sinó que ho està a l'antiguitat. Una meritocràcia lligada al blindatge i l'acumulació d'anys en detriment de la professionalitat, eficiència, i qualitat de les resolucions. El món al revés.
Només ens queda l'esperança que pugui aportar el desplegament de les dues reformes aprovades recentment pel Consell de Ministres de l'avantprojecte de Llei Orgànica per modificar la Llei actual i corregir algunes disfuncions. Com sempre, les solucions passen per una responsabilització individual, una voluntat política decidida i posar els recursos necessaris per fer-ho realitat. Si falla qualsevol d'elles, no tindrem millores i sí més costos pel ciutadà.
L'expert Mora-Sanguinetti assenyala que perdem fins a un 7% d'emprenedors només per no estar en l'estàndard judicial
Ara com ara, la ciutadania confia poc en la justícia espanyola. Així ho indiquen els informes de la Comissió Europea, que la situen als vagons de la cua. Segons els mateixos informes els jutges espanyols, tenint en compte el sou mitjà de la població, estan a la banda alta dels sous europeus mentre que la despesa per habitant en justícia ens situem a la banda intermèdia. Falta, doncs, pressupost? No necessàriament. Estan els jutges mal pagats? Doncs tampoc, però el sistema és ineficient.
Què volem dir quan diem que la injustícia és costosa? Doncs que en l'actualitat existeixen més de 300.000 assumptes tributaris sense resoldre en els tribunals economicoadministratius, i els recursos contenciosos administratius tributaris estan col·lapsant els nostres tribunals. Tornem a ocupar una posició molt endarrerida en l'Índex Internacional de Drets de Propietat (IIDP) que elabora la Property Rights Alliance 2023, que ens situa en el lloc 22 d'un total de 37 economies desenvolupades.
Aquesta congestió judicial afecta també negativament el sistema empresarial espanyol. Amb un nivell de descongestió judicial, es podria aconseguir que la mida mitjana de les empreses s'incrementés. L'expert Mora-Sanguinetti assenyala que perdem fins a un 7% d'emprenedors només per no estar en l'estàndard judicial. Una major seguretat jurídica incrementaria la taxa d'entrada de les empreses del 8,8% al 9,5%, i el creixement de les empreses passaria de l'1,1% al 2,8%, segons el seu criteri.
A més, Sigma Dos i el Consell General Procuradors d'Espanya (CGPE) han presentat un informe sobre L'Execució de les Sentències Judicials que fa feredat. Els resultats de l'estudi mostren que s'han deixat d'ingressar gairebé 11.000 milions d'euros pel retard en l'execució de sentències a Espanya. Un dels grans problemes de la justícia espanyola és el tràmit en l'execució de les decisions judicials, i són molts els casos en què, després d'obtenir una sentència favorable, aquesta execució pateix un gran retard.
Només el 25% de les sentències dels tribunals que impliquen el pagament de diners acaben complint-se, segons aquest informe. Aquesta comparació deixa Espanya com el país del seu entorn amb els nivells més baixos d'implantació de mitjans digitals per a l'execució de sentències.
La inseguretat jurídica pot portar al fet que les empreses prenguin decisions massa conservadores o fins i tot abandonin certs mercats o projectes per evitar possibles sancions
Tot això causa un impacte en la reputació i en la presa de decisions importants. La inseguretat jurídica pot portar al fet que les empreses prenguin decisions massa conservadores o fins i tot abandonin certs mercats o projectes per evitar possibles sancions. Això no només afecta la competitivitat, sinó que també pot afectar el creixement i la innovació i alhora genera un impacte negatiu en l'estabilitat de la inversió i l'ocupació. Les empreses que s'enfronten a un entorn legal incert tendeixen a ser més cauteloses en la contractació i poden limitar el seu creixement.
No són això costos ben directes? Qui es fa responsable d'aquests costos directes i indirectes? Els governs de torn? El Consejo General del Poder Judicial? Els jutges? Temo que no. Els paguem vostè i jo mentre llegim fins l'avorriment el greu problema de la renovació de ses senyories a la cúpula judicial.