En temps de soroll, incertesa i titulars alarmistes, Daniel Innerarity Grau (Bilbao, 1959) convida a aturar-se. Catedràtic de filosofia política i social, investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc i director de l'Institut de Governança Democràtica, la seva obra incideix en la importància de fer la democràcia una mica més complexa: “És un sistema d'equilibri entre actors i valors diversos, un equilibri inestable que hem de saber orquestrar”, apunta en una conversa amb VIA Empresa, poc abans de protagonitzar la conferència El futur de la democràcia a Europa, organitzada pel Cornellà Creació Fòrum.
Innerarity també és titular de la Càtedra Intel·ligència Artificial i Democràcia de l'Institut Universitari Europeu a Florència, ha estat professor convidat a diverses universitats europees i americanes, i compta amb un gran ventall d'obres a partir de les quals podem conèixer la seva manera de veure el món, com La democràcia del coneixement (2012), Una teoria de la democràcia complexa (2020), o Una teoria crítica de la intel·ligència artificial (2024). Precisament, potser sigui aquesta última tecnologia l'assumpte que més maldecaps li està donant al filòsof en els últims temps, davant d'una societat precipitada al furor algorítmic: “El més normal és que la tecnologia avanci amb força lentitud, i que els que hi treballen tinguin molts més fracassos que èxits. Els mitjans de comunicació amplifiquen una versió contrària a la realitat del desenvolupament tecnològic”.
“La democràcia es millora fent-la més complexa”. Expliqui'm aquesta afirmació.
Les declaracions més grans de la democràcia tenen a veure amb la seva simplificació, és a dir, prendre un dels seus elements, com per exemple la sobirania popular, i declarar-lo com l'únic principi. No obstant això, la democràcia és fonamentalment un sistema d'equilibri entre actors i valors diversos, un equilibri inestable que hem de saber orquestrar segons els moments o període històric en què ens trobem. Aquesta és la idea que defenso en el que potser sigui el meu llibre més definitori, Una teoria de la democràcia complexa.
Vivim en un planeta, no sé si més democràtic, però segur, més complex. Fent-lo més complex creu que també l'estem millorant?
La simplificació que critico té a veure amb dos aspectes, un teòric i un altre pràctic. D'una banda, hi ha una simplificació teòrica que procedeix del fet que la major part dels conceptes amb què hem pensat i dissenyat les institucions no pràctiques són conceptes que venen de fa 200 o 300 anys. A la ciutat de Ginebra, on vivia Rousseau, no hi havia tecnologies sofisticades, hi havia una gran homogeneïtat cultural i religiosa, era una societat autàrquica, amb poca mobilitat, on no hi havia canvi climàtic, etcètera. Però en aquests 200 o 300 anys les coses han canviat enormement, i la nostra feina, parlo també dels que ens dediquem professionalment a pensar la política, no ha anat d'acord amb aquesta progressiva sofisticació i complicació del món en què vivim.
D'altra banda, la simplificació pràctica fa referència a tot líder polític que simplifica les coses perquè això li atorga un avantatge competitiu en la lluita política, establint distincions massa nítides entre l'interès personal i l'interès col·lectiu, entre els meus i els altres, entre el que està a dins i el que està a fora, entre el curt i el llarg termini. També a l'hora de buscar un boc expiatori o culpable quan ha pogut succeir una tragèdia en què queda clar que no som capaços de gestionar béns públics comuns. Aquest tipus de simplificacions atorguen avantatges i rendiments immediats, però a la llarga fan mal a la cultura pública.
Es pot millorar la democràcia fent-la més tecnològica?
La democràcia és un sistema polític que requereix posar a la seva disposició tots els instruments que tinguem, i en aquest moment hi ha moltes coses que no es poden fer sense tecnologia. Combatre una pandèmia, distribuir recursos, lluitar contra el canvi climàtic, mesurar l'impacte de la nostra legislació, són diversos exemples que no es poden fer sense tecnologia i, per tant, qui no conegui els instruments tecnològics que tenim a la nostra disposició, no farà bé a la política.
"Cometríem un error molt greu si donéssim a la tecnologia la capacitat de definir els problemes o els objectius als quals com a societat volem arribar"
Així i tot, al mateix temps cal dir que la política no és una qüestió de tecnologia. La tecnologia no resol problemes de naturalesa política, o la part dels problemes que tenen a veure amb la seva dimensió política. La tecnologia ajudarà, però cometríem un error molt greu si li donéssim la capacitat de definir els problemes o els objectius als quals com a societat volem arribar.
En aquesta línia, un dels debats de l'actualitat gira entorn de la influència dels algorismes en la presa de decisions col·lectives i en l'administració pública. Quins considereu que són els límits de la governança algorítmica en una democràcia?
La governança algorítmica proporciona dos elements que són molt positius per a la política. D'una banda, ens pot permetre objectivar els problemes, treure'ls la cara de subjectivitat, en lloc de tenir agents polítics hiperideologitzats i extremadament polaritzats, i, per tant, establir més terrenys de trobada. I, d'altra banda, gairebé contradictori amb l'anterior però alhora complementari, la governança algorítmica subjectivitza els problemes en el sentit que, mitjançant l'analítica de dades o l'analítica predictiva, és capaç d'atendre a la singularitat de les persones, a allò que cadascú de nosaltres necessitem. Per exemple, si jo sóc l'Estat i vull donar un ajut social, puc disposar d'instruments molt sofisticats que em permetin identificar bé quines persones necessiten ajut social, i quin tipus d'ajut social en concret i sota quines condicions i quina durada ha de tenir. Per a això, la tecnologia de dades ens pot ajudar molt.
Ara bé, la definició de quin tipus d'igualtat, quins són els valors, o quins són els objectius al servei dels quals hem de posar aquesta tecnologia algorítmica, és una tasca que ens competeix establir als humans.
I, ara per ara, sembla que no estem preparats per a això. No cal sortir de la Unió Europea per trobar casos en els quals l'ús de la intel·ligència artificial en el sector públic ha suposat una catàstrofe.
Hi ha un cas famós a Holanda en què totes les persones que volien optar a un determinat ajut social havien de fer servir una pàgina web concreta. A aquesta pàgina van accedir majoritàriament persones migrants que no coneixien bé l'holandès que van cometre diversos errors en usar-la per desconeixement de la llengua, i van ser detinguts, acusats d'haver falsificat les seves dades. Constava que havien fet un frau per aconseguir un ajut. Això és el resultat d'aplicar una tecnologia sense cap element de supervisió humana.
Quin considereu que és el repte més gran que afronta avui dia la humanitat?
És molt difícil quedar-se amb un repte (fa una pausa). Jo crec que en aquests moments el gran desafiament és posar a col·laborar junts coneixement i poder. Hi ha gent que sap i no té poder, o no és capaç de traduir aquestes categories cognitives en polítiques concretes, tenint en compte la peculiaritat de la política, la seva lògica, la seva oportunitat, la seva legitimitat social, etcètera. I hi ha gent que té poder, però no disposa del coneixement necessari. Si a això hi afegim l'assumpte de com articular tecnologia i política, que, al cap i a la fi, es tracta d'una derivada, jo crec que tenim un camp on hi ha un enorme desafiament.
Vostè defensa que la humanitat viu atrapada en la incertesa respecte al futur, i això pot portar-nos al catastrofisme, condicionant les nostres decisions globals, incloses, per descomptat, les econòmiques. Creu que hi ha alguna manera d'aprofitar aquesta incertesa a favor nostre, en comptes de témer-la?
Cal tenir en compte que en èpoques més estables o de menys acceleració, el futur era molt fàcil de preveure, perquè implicava una petita modificació de les circumstàncies presents. En èpoques de gran acceleració, com l'actual, el futur és molt poc previsible que estigui en continuïtat amb el present, el més probable és que estigui en ruptura i en disrupció en molts aspectes. Amb la qual cosa, nosaltres, els humans, hem de fer un gran esforç d'anticipació si no volem cometre errors, o al seu lloc, podem fer una altra cosa, que és la temptació més propera, gestionar només el present com si el demà no existís, de la qual cosa es dedueixen moltíssims errors. Llavors, és molt important que empreses, governs i institucions de diversos tipus fem un gran esforç i una major inversió en l'anticipació de futurs, en la identificació de tendències, en la previsió d'esdeveniments que puguin succeir i en escenaris de versemblança.
"És molt important que empreses, governs i institucions de diversos tipus fem un gran esforç i una major inversió en l'anticipació de futurs"
Sens dubte, aquests últims anys estan sent moguts.
Pensi que la major part de les coses importants que han succeït en el que va de segle han estat imprevistes, ens han agafat per sorpresa. Ho van ser els atacs terroristes de Nova York, les seves seqüeles, la crisi econòmica, la pandèmia, la invasió d'Ucraïna, tot això ens hauria de fer reflexionar sobre si estem invertint temps i recursos a pensar i reflexionar, o si més aviat som una societat agitada que se'n va per la tangent, i que no té una estratègia definida que tingui en compte horitzons que vagin més enllà del curt termini.
Quin paper juguen els mitjans de comunicació i les xarxes socials en l'amplificació de la incertesa?
El món ens està quedant tan malament que les descripcions negatives i catastrofistes semblen tenir més versemblança que les descripcions una mica més matisades o menys alarmistes. Però els que ens dediquem a descriure i a fer diagnòstics sobre la societat contemporània tenim una responsabilitat d'oferir una visió més equilibrada i que no es deixi seduir per la idea que la política és un mer joc de poder on els més forts devoren els més febles, perquè no és només això, ho és, però no només.
Els mitjans de comunicació tenen un avantatge i un inconvenient, i és que es fixen en el més noticiós i cridaner i, per tant, tendeixen a parar poca atenció als assumptes més ordinaris que no són tan cridaners.
Hi ha algun assumpte en què ens estiguem fixant massa?
En el cas que m'ocupa últimament, el de la intel·ligència artificial. Gairebé totes les informacions que apareixen en els mitjans de comunicació sobre la intel·ligència artificial fan relació a una gran troballa o a un avenç espectacular, o a una utilització fraudulenta o tràgica d'aquesta tecnologia. És tot això cert? Per descomptat, però el que passa és que la resta de la vida dels instruments algorítmics es desenvolupa en un context de normalitat, els dissenyadors estan actualment intentant dotar a les màquines de certes dimensions i no ho aconsegueixen. La majoria dels mortals tendim a pensar que la tecnologia és una cosa que produeix grandíssims avenços i genera també en nosaltres unes pors espectaculars, quan el més normal és que la tecnologia avanci amb força lentitud, i que els que hi treballen tinguin molts més fracassos que èxits. Els mitjans de comunicació amplifiquen una versió contrària a la realitat del desenvolupament tecnològic.
Com de dolents considera que som els humans gestionant crisis?
Els humans gestionem força bé crisis parcials, sectorials, que tenen una petita durada i que es refereixen a un assumpte concret. Però lògicament som força maldestres quan el que es tracta de gestionar és una crisi total, és a dir, una crisi que té a veure amb la modificació radical de les nostres condicions de vida. Aquest estiu no hi ha hagut molts incendis, sinó que hi ha hagut unes condicions que vénen de llarg, que tenen a veure bàsicament amb el canvi climàtic, amb l'abandonament del camp, i amb una concatenació de fets fatals que ens resulta molt difícil gestionar.
Vivim en un món en el qual allò que s'està alterant substancialment són les condicions de vida, el mercat, el clima, la reducció de la biodiversitat, l'increment de cert tipus de virus especialment nocius, tot això interactua entre si generant efectes de cascada que són difícils d'anticipar i difícils de gestionar, per descomptat molt més que els petits perills concrets en què vivien els nostres avantpassats, que no vivien molt millor que nosaltres, però tenien un món més senzill de gestionar.
Li preguntaria com veu el futur del planeta, però no sé si m'atreveixo.
(Riu). Miri, jo veig que torna la història. Hem viscut en un període en què la història estava gairebé detinguda, des de Bretton Woods, el final de la Segona Guerra Mundial, fins a principis del segle XX, un període en què hi havia canvis incrementals: Europa tenia cada vegada una mica més d'integració, les universitats anaven creixent, el comerç internacional creixia a poc a poc, les institucions globals cada vegada tenien més membres i una mica més de competències… Aquest món està sent ara sotmès a una enorme incertesa i fins i tot a moviments de regressió, hi ha molta gent que ja no creu en aquest increment de la integració a Europa, sinó que senzillament desitjaria tornar a una Europa interestatal.
"Els nostres avantpassats no vivien molt millor que nosaltres, però tenien un món més senzill de gestionar"
D'altra banda, hi ha hagut un decreixement de la globalització per la crisi de gairebé totes les institucions globals, de les quals hi ha hagut actors més rellevants, especialment els Estats Units. Hi ha un desig de redimensionar la globalització i anar a l'abast de les cadenes de subministrament, perquè això ens ha mostrat que generava una enorme fragilitat, pensem en el gas rus que compraven els alemanys, o en la crisi dels xips, que va produir també unes enormes conseqüències, o en la fragilitat de l'economia mundial, que es va fer visible amb la gran recessió.
Tot això ens introdueix en un món diferent del planeta en què, almenys la gent de la meva edat, havíem viscut i ens obliga a prendre decisions estratègiques més greus en un entorn de majors controvèrsies i menys acords col·lectius, i amb la possibilitat que hi hagi greus retrocessos, de la qual cosa són una prova, però no l'única, els moviments reaccionaris o espais d'ultradreta.