Preguntat a principis d'any a L'empresa al dia per la seva paraula d'aquest 2025, Marcos Urarte ho va tenir clar: Trump. Aleshores, el president republicà acabava de retornar a la Casa Blanca. Sis mesos després, la seva predicció s'ha complert amb escreix. Per aquest i altres pronòstics, el director del Grup Pharos és considerat per la revista Forbes com un dels 40 millors futuristes d'Espanya (2021).
Urarte és una figura prestigiosa allà on va. És membre de múltiples think tank internacionals com el Club de Roma, l'International Institute for Strategic Studies (IISS) del Regne Unit, l'Institut Elcano i el Club de Geopolítica. També col·labora amb el Banc Mundial i el Banc de Desenvolupament d'Amèrica Llatina (CAF). Volta pel món constantment; ha estat a un centenar de països, dels quals n'ha visitat diverses ciutats. De fet, aquesta entrevista a VIA Empresa es produeix enmig d'un impasse entre viatge i viatge. En té tants, que amb prou feines pot recordar el seu calendari d'aquí a finals d'any. Tanmateix, hi ha una cosa que li ha quedat clara: aquest planeta que tan bé es coneix ha canviat per sempre més.
El passat febrer, en una entrevista a VIA Empresa, vostè ja va vaticinar que Trump seria la paraula del 2025 i que reviuríem conflictes aranzelaris. Ho esperava d'una magnitud tan gran?
No m'ha sorprès. Estava convençut que els primers mesos de Trump a la Casa Blanca serien convulsos, perquè intentaria marcar el seu estil. Ha fet exactament el que va dir que faria; potser el que sobta és que un polític compleixi el que va prometre en campanya. Ara, de la teoria del cigne negre, encunyada fa 20 anys, hem passat a la del cigne taronja. Trump li ha clavat una puntada al tauler de joc del món i ha tirat totes les peces a terra. I mentre cada país les ha anat buscant i ha vist on recol·locar-les, ell ha negociat. És una estratègia per definir un nou ordre mundial que creu que li serà més beneficiós.
Fa un temps, també en aquest diari, va defensar que vivíem una reglobalització. Arran del retorn de Trump, molts donen per mort el multilateralisme i la globalització. Coincideix amb aquest diagnòstic?
Continuo pensant que vivim una reglobalització. El món s'està dividint en blocs, tal com ha passat altres vegades a la història. Dins d'ells hi haurà molta globalització, però ens trobarem que n'hi haurà molta menys entre blocs. El planeta que ara està en discussió el van dissenyar els guanyadors de la Segona Guerra Mundial a mida dels Estats Units. Ara, però, hi ha països que han crescut tant que s'atreveixen a discutir aquell ordre mundial i exigeixen un lloc preferent en el nou. Parlo de la Xina, però també de l'Índia o Indonèsia.
Aquest nou ordre mundial serà millor o pitjor que el d'abans?
Diferent. Serà millor per alguns i pitjor per altres, com ha passat sempre. Per exemple, per a Europa serà possiblement pitjor. El nostre problema és que tenim una visió massa eurocèntrica i ens continuem considerant el centre del món, quan Europa només és el 5% de la població mundial i aproximadament el 16% del seu PIB, en funció de si ho mesurem per poder adquisitiu. Per tant, som una minoria. El 95% de la gent que viu al planeta ho fa fora del nostre continent.
En aquest context desfavorable, quina opinió li mereixen els moviments que s'han fet a Europa des de l'arribada de Trump? Continuem sent un gegant adormit?
Sempre explico amb una mica de sarcasme que a Trump li hauríem de donar el Premi Carlemany, que és el guardó que s'atorga a la persona que ha fet més per Europa. Ja ho vaig dir: Trump és l'última oportunitat perquè Europa es desperti. O Trump la fa despertar i realment s'assoleix una autonomia industrial, estratègica i militar, o Europa va pel camí de la irrellevància.
I ho farà?
Em costa molt de veure-ho, perquè Europa és un concepte. Els seus països competeixen entre ells i les seves empreses lluiten pels mateixos mercats. Ara bé, el que més em preocupa és la manca de lideratge. Després de la Segona Guerra Mundial hi havia Konrad Adenauer, François Mitterrand, Helmut Kohl, Winston Churchill... Líders, més enllà de les seves ideologies. Avui, si mirem els "líders" europeus, el panorama és desolador. D'altra banda, també està en risc el concepte de democràcia tal com l'havíem entès fins ara, fet que ha generat un augment de les autocràcies. És a dir, estats en què els presidents arriben al poder guanyant les eleccions i desmantellen totes les institucions de control, de forma que aquests països acaben esdevenint pseudodictadures elegides democràticament.
Viktor Orbán a Hongria, per exemple.
Exacte. O Erdogan a Turquia, Bukele a El Salvador, Putin a Rússia, i fins i tot Trump.
"Europa necessita un projecte com Airbus, però amb la intel·ligència artificial; una 'IA-bus'"
Hi ha un cas paradigmàtic que és l'acord de l'OTAN per augmentar la despesa militar fins al 5%. Hem vist un contrast entre la conjuntura de potenciar les empreses europees de defensa i les exigències de Trump de destinar aquests diners a comprar armament estatunidenc. Quan vostè parla d'última oportunitat per a Europa, es refereix a circumstàncies així?
Directament no. Més aviat, diria que és un factor més. Durant molts anys, Europa s'ha beneficiat del dividend de la pau. Això vol dir que mentre Europa s'ha permès el "luxe" de no invertir en defensa perquè ja estava "protegida" pels Estats Units, hem pogut dedicar aquest estalvi al benestar. Hi ha un moment en què Trump interpreta que els EUA gasten molt en defensa només perquè després Europa tingui un millor estat del benestar. Des del seu punt de vista no és just, però en realitat és una fal·làcia, perquè el 60% de la despesa europea va directament a empreses estatunidenques.
Sigui com sigui, és evident que haurem de gastar més en defensa. No ho veig quelcom bo ni dolent, perquè aquesta indústria genera molts llocs de treball i innovació, entre altres coses. Com succeeix amb les empreses, un país té només tres fonts per poder gastar: endeutament, augment dels impostos o bé treure diners d'una partida per destinar-los a una altra. Possiblement, a Europa acabarem fent una barreja de les tres.
Un augment del deute xocaria amb l'objectiu que Brussel·les té de rebaixar l'endeutament dels països al 60%, cosa que ja sembla difícil si observem que molts estan per sobre del 100%. També em sorprèn aquest 60% de diners europeus a empreses nord-americanes. És el contrast que li comentava i que també es produeix amb la inversió en IA. Entenc que l'objectiu és redirigir aquest transvasament de diners cap a empreses europees. Ho estem fent bé amb Trump?
Estem fent coses. Europa està intentant aconseguir certa autonomia, i també Espanya. Per això s'han identificat entitats tractores, com ho és Indra en el cas de les tecnologies de defensa. Si volem competir a escala global ens calen companyies globals. Per això estem veient grans consorcis o operacions com la que està protagonitzant la mateixa Indra amb Escribano. Necessitem empreses que puguin competir a tot el món. Un cas d'èxit és el projecte Airbus, és a dir, un consorci entre diferents països europeus que ha estat capaç de competir amb Boeing. Jo proposaria un projecte com aquest, però amb la intel·ligència artificial europea. Una IA-bus. Si no ho fem, serem incapaços de competir amb els Estats Units i la Xina.
Però això es podrà fer mentre Trump sigui president dels EUA? Arran d'Airbus, ja va castigar-nos amb aranzels perquè ho va considerar una amenaça cap a Boeing.
Doncs posem-li aranzels recíprocs. És evident que no són bons per a ningú, però Europa és el mercat més gran del món pel poder adquisitiu que hi ha. Fins i tot molt més gran que els Estats Units o la Xina, encara que aquest segon ens superi per mida. Hem de prendre mesures i plantar-nos davant de Trump. Amb la negociació dels aranzels, abans de l'acord, vam veure que Europa pràcticament no reaccionava i deixava que els EUA guanyessin temps. Em preocupa que acabem suplicant Trump i sent els seus vassalls.
Tot canvi és un conflicte, i si de veritat tinguéssim una Europa unida, podríem ser un competidor brutal perquè ho tenim tot. Hi ha empreses molt importants, però cal crear un ecosistema. Avui, una part molt significativa per la lluita per la supremacia mundial empresarial i militar es troba en les tecnologies de frontera, fonamentalment la IA. Doncs aquí ens hem dedicat a regular. La primera llei d'intel·ligència artificial al món s'ha fet Europa sense que tinguem cap gegant del sector. Està molt bé regular, però abans s'ha de pensar a crear un gegant, perquè si no serem insignificants.
Si mirem les 50 empreses tecnològiques més importants del món només en trobarem quatre d'europees, mentre que la capitalització borsària de Nvidia supera els quatre bilions de dòlars. És a dir, és similar al PIB del Japó i seria la quarta economia del món. Però no és un cas aïllat, també tens Apple, Amazon... Hem de fer alguna cosa, i això implica crear gegants que competeixin amb la Xina o els Estats Units, que ja tenen els seus.
Ara que menciona la Xina, li hem de tenir por pel seu avantatge competitiu?
Hem de fer tres lectures. La primera és que és un mercat enorme; per dimensions, com deia, el més gran. La segona és que és un competidor ferotge i que no sempre juga de forma neta, tot i que em fa gràcia quan algú es queixa perquè el govern xinès subvenciona coses. Que m'expliquin, doncs, què són els Next Generation; o el que fa Trump amb les empreses nord-americanes. Europa fa el mateix que la Xina: dona recursos públics a companyies privades.
Però Europa no fa dúmping.
I què és el dúmping?
Expliqui-m'ho vostè. És el que es diu des d'Europa.
Ho diuen perquè queda bé fer-ho. En el fons, de forma molt simplificada, el dúmping vol dir vendre per sota del cost. Qui diu que la Xina ho fa?
Moltes companyies europees.
Davant situacions complexes, hi ha empreses que ploren i d'altres que les venen els mocadors. No et negaré que puguin fer dúmping, però moltes companyies europees sense els Next Generation no haurien estat viables. Al final, tots els països "ajuden" a les seves empreses a competir. En qualsevol cas, sí que és veritat que a vegades la Xina juga amb les cartes marcades. A més, cal dir que les regulacions i els temes laborals no són els mateixos a Europa que allà, i això fa que les empreses europees tinguin un increment de costos que complica la competitivitat.
"A Europa fem seguidisme de l'estratègia dels Estats Units, i encara no ens hem adonat que els EUA volen una Europa debilitada"
Ens hem quedat al tercer punt.
La tercera lectura és que la Xina és un soci molt potent. És el màxim inversor estranger directe d'Europa, de forma que hem de ser capaços d'atraure inversions seves. Algú dubta que construiran fàbriques de cotxes a Europa? Ja ho estan fent. Doncs millor que les facin a Catalunya abans que a la República Txeca, oi? Sé que té molts matisos, però, qui ha "salvat" Nissan? La Xina. Si a Catalunya s'estan fabricant cotxes és per ells. I no és que ens hagin fet un favor, perquè només han mirat pels seus interessos. Però amb aquesta fàbrica han generat llocs de treball i, a més, compleixen totes les normatives europees. Si no, no funcionaria.
D'altra banda, ara es parla molt que arran dels contractes de l'estat espanyol amb Huawei, la Xina ens espiarà. Ho faran? Sí, però també ho farien els Estats Units si l'empresa fos nord-americana. A vegades mesurem la Xina d'una forma diferent de la d'altres països.
Vol dir que li comprem l'argumentari als nord-americans?
Totalment. Fem seguidisme de l'estratègia dels Estats Units, i encara no ens hem adonat que els EUA volen una Europa debilitada. Perquè si no, seríem un dels seus competidors econòmics. Tot el que sigui enfortir Europa és complicar la vida als Estats Units.
O sigui, en aquesta nova etapa, hem de veure la Xina i els Estats Units des d'una mateixa perspectiva.
En posaré un exemple, que és l'Aràbia Saudita. És un soci estratègic brutal dels Estats Units. Ara, però, d'una certa forma s'ha incorporat als BRICS, tot i que alhora tenia un acord signat amb els EUA des de fa 50 anys, que és el Pacte dels Petrodòlars. Aquest acord obligava l'Aràbia Saudita a vendre i cobrar el petroli en dòlars. Doncs l'any passat no el va renovar i va començar a vendre i cobrar el petroli a la Xina en iuans. Això vol dir que l'Aràbia Saudita, malgrat que continua sent un aliat potentíssim dels nord-americans, ja veu que no hi ha un sol líder al món, sinó que s'ha d'entendre amb els dos. Intenten aconseguir el millor dels dos bàndols, sempre dins d'una autonomia.
Les decisions d'Europa no les poden prendre des de la Casa Blanca, sinó des de Brussel·les. En el fons, els EUA poden ser el principal soci comercial, encara que per l'estat espanyol les exportacions estatunidenques són pràcticament ridícules i no són prioritàries, però també s'han de tenir unes extraordinàries relacions amb la Xina. La solució no és el seguidisme, perquè avui no pots treure Pequín de l'equació econòmica. Malgrat això, Europa hauria d'haver liderat un bloc com el d'aquests dos.
I ja fem tard?
Insisteixo: Donald Trump és la nostra última oportunitat.
"Algunes empreses catalanes sortiran ben parades d'aquest nou ordre mundial perquè, afortunadament, el món econòmic i empresarial ja funcionen en paral·lel al polític"
Sempre li he sentit insistir molt en l'acord del Mercosur, potser la gran oblidada del gran puzle geopolític. Quin paper hi pot jugar en el context actual?
Quan parlem de blocs, una de les coses que sempre he lamentat és que Europa no hagi estat capaç de crear un iberoamericà: Portugal, Espanya i la resta d'Iberoamèrica. Hauria estat potentíssim, era una gran oportunitat. El problema és que hem estat incapaços de fer-ho, en part perquè a Llatinoamèrica succeeix igual que a Europa, en el sentit que el líder de cada país ha d'estar pendent de guanyar les següents eleccions i no pot prendre segons quines decisions.
És molt difícil que molts països llatinoamericans es posin d'acord entre si mateixos. Actualment, hi ha un corrent més aviat d'esquerres: a Colòmbia tenen Gustavo Petro, a Xile hi és Gustavo Boric, el Brasil tenen Lula, Bolívia, ara com ara, a Luis Arce, Mèxic a Claudia Sheinbaum... Però, en general, Llatinoamèrica funciona com un pèndol. D'unes eleccions a altres passen de gairebé l'extrema esquerra fins a pràcticament l'extrema dreta. És molt difícil que es posin d'acord en aquestes condicions.
Però paga la pena fer-ho, oi?
Sí, el del Mercosur és un acord superinteressant que ens ha costat moltíssims anys d'assolir, però després apareix França i diu que no perquè afecta els seus agricultors. Tot seguit, Països Baixos sembla que tampoc ho té clar. Sempre que prenem una decisió a escala global, si afecta l'electorat del líder del país de torn, tot se'n va en orris. Per això som incapaços d'executar certes mesures de profunditat, perquè sempre acaben perjudicant una part de la població europea.
Vostè que és bo amb les prediccions, veu alguna possibilitat que Europa i Catalunya surtin ben parades d'aquest canvi d'etapa?
No parlaria d'Europa i Catalunya, sinó d'empreses europees i catalanes. Algunes sortiran ben parades de tot això, perquè afortunadament ens està succeint el mateix que a Itàlia i altres països, i és que el món econòmic i empresarial ja funcionen en paral·lel al polític. Sé que sona malament dir-ho, però per sort és així. Feliçment, a Europa tenim uns líders empresarials de primeríssim nivell. Ara bé, les dades macroeconòmiques d'Europa no són gens bones i les previsions a curt termini tampoc.
Fins i tot, l'estat espanyol, que és el país que millor funciona de la UE, també té previsions de deteriorament. El problema d'Espanya és que malgrat unes dades que no són dolentes, aquest bon moment no està arribant a la població. La classe mitjana s'ha empobrit i continua perdent poder adquisitiu. Tinc una casa a Menorca i enguany m'han explicat que hi ha menys turistes que l'any passat, que el tiquet mitjà dels restaurants està reduint-se i que les estades mitjanes són més curtes. Tots aquests fets no són indicadors avançats, però sí que mostren un deteriorament del nostre poder adquisitiu.
No obstant això, els beneficis empresarials estan disparats.
Les empreses han de guanyar diners, i ho estan fent, i les dades d'ocupació també semblen positives, encara que crec que hi ha un forat negre molt gran que són els fixos discontinus. Però tot plegat contrasta amb una altra realitat. Abans, els qui anaven a bancs d'aliments eren persones que no tenien feina. Ara, una part molt significativa de la gent que recorre a aquesta ajuda són persones que tenen un lloc de treball, però amb un salari que no els permet viure. És un tema que em preocupa moltíssim i no sé quant de temps més serà sostenible.