Difícilment trobareu una tassa de la catalana Mr. Wonderful al despatx de Víctor Amat (Barcelona, 1963). Al 630 de l'avinguda Diagonal se situa el Centre de Teràpia Breu de Barcelona, una consulta psicològica que defuig dels clàssics llibres d'autoajuda i del pensament positiu per desmuntar un a un els mites del pensament naïf. A l'interior hi trobem a Amat, llicenciat en Psicologia per la Universitat Ramon Llull, terapeuta, formador i professor col·laborador en destacades institucions com l'Institut Català de la Salut, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona o la Universitat Ramon Llull. El psicòleg ja ha fet arribar la seva manera de veure la vida arreu del món, destacant països com Mèxic, Rússia o els Estats Units, i ho ha fet mitjançant els més de 50.000 llibres que ha venut, entre els quals destaquen Autoestima Punk (2023), Psicologia Punk (2024) i Antimeditacions (2024).
Com a dada curiosa, en la seva joventut, Amat va ser campió d'Europa de kickboxing. Potser això explica que el fet de baixar definitivament del ring li hagi donat encara més temps -i energia- per dirigir també el postgrau en Intervenció Breu de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella, i fundar l'Escola Palo Bajo, on imparteix els seus ensenyaments a professionals del món de la salut. Sense els guants de boxa, i amb un somriure d'orella a orella, Amat obre a VIA Empresa les portes de la seva consulta per reflexionar sobre la societat, el teixit empresarial... i la felicitat.
Què és la psicologia punk?
La psicologia punk és una manera de veure la psicologia diferent del que ens han fet creure les publicacions, les xarxes i els llibres d'autoajuda. Es tracta d'una visió crítica del pensament positiu i de l'obligatorietat de ser feliç.
És aplicable al món empresarial aquesta visió?
És clar, al final, la psicoteràpia que jo faig es basa en un model de resolució de problemes que podria ser aplicable perfectament en qualsevol context. En un context com el de l'empresa també, perquè es tracta d'un entorn on es generen moltes dificultats i problemes, i un enfocament estratègic que ens permeti solucionar-los podria ser molt útil, és clar que sí.
Hi ha moltes cultures corporatives en què sembla que és obligatori ser feliç. De fet, hi ha empreses que compten a la seva plantilla amb la figura de Chief Happiness Officer, és a dir, literalment, director de Felicitat. Realment creu que amb mesures com aquesta les empreses d'avui dia es preocupen per la felicitat i el benestar dels seus treballadors, o estem perdent el nord?
La gran trampa de la societat avui dia és la quimera de la felicitat. Pretendre que un va a la feina a ser feliç, és tan idiota com pretendre que un tigre no et mengi perquè ets vegetarià. Jo crec que l'objectiu de l'empresa no ha de ser que els empleats siguin feliços, sinó que treballin relativament a gust i que puguin desenvolupar la seva feina. Quan l'empresa necessita vendre la felicitat als seus empleats, la paradoxa està servida, com més feliç vols que siguin els teus empleats, menys feliços són.
Com s'explica aquesta paradoxa?
Li poso un exemple. Imagini's el cas d'uns pares l'objectiu dels quals fos que el seu fill estigués feliç tota l'estona, li posessin tot molt fàcil, i molt sovint li preguntessin “ets feliç?”, “estàs content?”, “fes una valoració segons estàs molt feliç”, “digues-me quines coses podríem fer perquè estiguis feliç”, aquest fill acabaria malament, perquè l'objectiu dels pares és educar-lo, i per a això, de tant en tant, hauran de frustrar-lo i haurà d'aprendre que la vida de vegades són frustracions, i de vegades són moments bons.
En aquest sentit, podem fer aquesta analogia amb l'àmbit familiar, en canvi, en el cas de l'empresa... és una analogia perversa, en la qual l'empresa pretén ser una família que intenta que els seus empleats siguin feliços. És absurd. I, evidentment, tampoc es tracta de maltractar el treballador, sinó d'oferir-li unes condicions laborals dignes perquè pugui fer la seva feina.
HP va llançar un estudi en què, després d'enquestar més de 15.000 persones de 12 països diferents, constata que només una quarta part de la població té una relació sana amb la feina. De fet, 8 de cada 10 persones estarien disposades a assumir una baixada de sou si això comportés ser més feliç a la feina. Com valores aquesta estadística tenint en compte el pes que té la feina en el dia a dia de la gran majoria de la població?
L'escriptor Mark Twain deia que hi havia tres tipus de mentides, les mentides, les grans mentides i les estadístiques. Quan preguntem a la gent quina és la seva avaluació de felicitat, com que és quelcom que no es pot mesurar, la gent respon el que li dona la gana. Des d'una perspectiva psicològica, no és un estudi gens fiable perquè ens estem fiant de la interpretació de la felicitat que fan 15.000 persones totalment diferents.
D'altra banda, fixeu-vos en el següent. Fa poc va sortir un estudi en què es va fer un barem d'escala de felicitat en múltiples països, i va resultar que la gent que va puntuar més alt en l'escala de felicitat era una escola de paraplègics a Calcuta. Imagineu-vos el que deu suposar ser paraplègic a Calcuta i les condicions que hi deu haver allà. Doncs ells s'avaluen superfeliços. No li sembla curiós?
Llavors, digui'm vostè quina visió té de la societat. Per aquesta mateixa consulta cada dia passaran diferents concepcions de la felicitat.
Per a mi el problema és oblidar que la paraula treball ve del llatí teripalium, que era un instrument de tortura. Llavors, anar a treballar suposa estar fotut per definició. Per això és tan important oblidar-nos de la felicitat com a estat mental o emocional a perseguir a la feina. Miri les grans empreses, molt modernes algunes d'elles, on es busca que la gent estigui molt còmoda, amb espais d'oci, billars, etcètera. Amb tot això s'aconsegueix realment la felicitat de l'empleat, o que hi passi allà les 24 hores del dia?
Jo, generalment, quan sento la paraula felicitat, carrego la meva pistola. El que s'ha de pretendre és aconseguir treballs dignes i amb salaris dignes, i això, en molts casos, no és tan difícil per a l'empresari i genera molta més vinculació a l'empresa que qualsevol ximpleria de l'estil Chief Happiness Officer.
"Aconseguir treballs dignes amb salaris dignes genera molta més vinculació a l'empresa que qualsevol ximpleria de l'estil 'Chief Happiness Officer'"
Alguna cosa em diu que vostè mai ha estat gaire partidari de fer team buildings.
Com li deia fa un moment, els treballs dignes amb condicions dignes és el que realment genera vinculació a l'empresa. En comptes de gastar-te 7.000 euros perquè vingui Víctor Küppers a fer una xerrada, inverteix-los en què la gent surti a la seva hora. Víctor Küppers vol que tots siguem positius, d'acord, siguem-ho, però cobrem el que toca i treballem les hores que ens toquen.
El discurs de molts d'aquests conferenciants es basen en el fet que tu has de posar actitud i somriure-li a la vida, fins i tot quan estàs passant per un mal moment. Això és pervers. Jo somriuré quan em toqui. Si tinc un cap que m'està fent la vida impossible, doncs potser no somric.
Es diu que les empreses són un reflex de la societat. Tenint en compte estudis com el mencionat, ens hem d'alertar?
Ens hem d'adonar que estem desapareixent com a societat. La societat canviarà i serem governats per les grans empreses, això ja està venint. Quin poder té Pedro Sánchez? Amb tot el que està succeint a Gaza, i el boicot que hi ha hagut aquí a la Vuelta a Espanya, aquest senyor no té cap poder. Israel continuarà comprant tot el que necessiti, i tot continuarà igual, i això interessa que es mantingui així perquè hi ha unes grans multinacionals que venen productes.
Llavors, tota aquesta parafernàlia de la felicitat a l'empresa i totes aquestes grans corporacions ens estan portant a un món completament nou, on ja no hi ha ciutadans, ara hi ha consumidors, i l'objectiu és que el consumidor consumeixi.
I que sigui feliç.
Exacte. El concepte de llibertat, del que veritablement era important, que és que la gent sigui lliure de fer les coses que creu que ha d'aconseguir, s'ha desplaçat al concepte de la felicitat. Ara no importa ser lliure, el que has de ser és feliç, i aquesta obligació de ser feliç és perversa, i per aquest motiu està la gent tan perjudicada. Perquè a la mínima t'adones que no ets feliç.
Fa uns dies, l'actual entrenador del Barça, Hansi Flick, va afirmar que els egos maten l'èxit. Com ha d'una empresa gestionar correctament els egos?
Els egos no sé si maten l'èxit, purament com ho va dir Flick. Cal treure el rendiment dels egos, i fer entendre a cada ego que requereix de l'altre per prosperar. Però fixa't que la metàfora de l'equip a l'empresa té la trampa que en un equip tots van a l'una. Si penses en el cas del Barça, tots tenen un objectiu, que és guanyar la Lliga o la Champions, i guanyar-se la vida jugant a futbol. Tots comparteixen una visió, no obstant això, una empresa no és així, en una empresa no hi ha un equip, hi ha un col·lectiu humà treballant junts, que és una mica diferent, perquè l'empresa té l'objectiu de ser rendible i guanyar diners, però els empleats no tenen aquest mateix objectiu. Els empleats volen tenir un sou, una estabilitat, comprar-se un cotxe o tenir una casa a la muntanya. No tenen aquesta fam que té un futbolista, llavors, la metàfora de l'equip i dels egos, no sé si l'acabo de comprar. El que li puc dir és que l'art del lideratge és l'art de fer encaixar els egos.
Els diners donen la felicitat?
(Fa un silenci). Sempre parlem del Primer Món i del Tercer Món, oi? Tradicionalment, el segon món era el bloc soviètic, abans que caigués la Unió Soviètica. Però ara, el segon món què és? El segon món és la gent que està al límit de la pobresa. Tot aquell que no és pobre, però que ha de compartir pis, que no es pot divorciar perquè no pot pagar un lloguer per si mateix, que no pot permetre's anar a prendre una copa, etcètera. Tota aquesta gent resoldria els seus problemes psicològics amb un repartiment més adequat de diners.
Quants problemes que avui dia estem atribuint a la salut mental es resolen amb diners? És a dir, si una persona passa de tenir 15.000 euros a l'any a tenir-ne 25.000, modifica la seva vida completament. Pot tenir els nens en una extraescolar, pot anar a sopar un dia amb la parella, etcètera. Tot el que es ven com a problemes de salut mental, és un engany, no són problemes de salut mental, és gent que està en una situació molt complicada perquè no té diners o perquè no sap com obtenir-ne.
Llavors, els diners donen tranquil·litat, no felicitat.
És clar, però és que la felicitat ja me l'he carregat en la primera pregunta (riu). El gran problema de la felicitat és que és inassolible i llavors quan tu vols ser feliç, cada vegada ets menys feliç, perquè t'adones del que et falta. I és aquí quan un s'adona que, paradoxalment, més gent es deprimeix, més gent pren antidepressius, més gent té problemes psicològics... el resultat de la recerca de la felicitat és la infelicitat. Llavors, els diners no et donaran la felicitat, però et permeten estar tranquil per poder gaudir d'aquesta felicitat quan es presenti.
Amat: "Com menys 'happy flower' soc, més centrat en la realitat estic i millor puc reaccionar a les coses que em succeeixen"
Tenir problemes econòmics o ser acomiadat d'una empresa són justament dues de les principals fonts d'estrès. Existeix alguna fórmula per poder suportar aquest tipus de situacions de la millor manera possible?
Pensar que la vida no té per què ser fàcil li permetrà que, si perd la feina, pensi que aquesta situació entrava dins de les possibilitats de la vida, i no s'enfonsi. Quan, en canvi, li han dit que has d'exigir la felicitat o l'èxit, i llavors perds la feina, la decepció és molt més gran. Com menys happy flower soc, més centrat en la realitat estic i millor puc reaccionar a les coses que em succeeixen. Seguint l'exemple del Barça seria el mateix, si es creuen que com que són tan bons guanyaran tots els partits, es relaxen, i apareix el Rayo Vallecano i et marca un gol.
D'altra banda, es troba la fal·làcia de la reinvenció. És a dir, davant la frustració d'haver perdut la teva feina t'has de reinventar, moltes vegades, per un problema que ni té a veure amb tu. Per exemple, a Twitter arriba Elon Musk i fa fora a 25.000 persones que se'n van al carrer. Doncs són 25.000 persones les que s'han de reinventar, de les quals probablement només n'hi ha 5.000 que tinguin les habilitats per fer-ho. Reinventar-se suposa un munt de coses que cal saber, cap a on vas, què vols fer, quin nínxol de mercat tens, quines capacitats tens, quins recursos tens, quins punts febles tens... Has de saber de màrqueting, has de saber de xarxes socials, i és clar, hi haurà gent que sí que sabrà, però hi haurà molta gent que no.
En aquesta línia, Catalunya compta amb un dels ecosistemes emprenedors amb més potencial d'Europa. Cada any neixen milers de projectes i, alhora, molts d'ells acaben morint. Creu que aquí estem preparats per acceptar el fracàs? L'acceptem igual que l'accepten els estatunidencs a Silicon Valley?
És una qüestió religiosa. Els americans són protestants, i els països protestants consideren que els rics han rebut un do de Déu, per això a Donald Trump l'estima tanta gent allà. Trump aquí ens sembla un esbojarrat, i en canvi als Estats Units molta gent l'adora, perquè és un home que ha fet molts diners, sense mirar si ho ha fet enganyant o robant o com sigui. Nosaltres tenim una cultura molt diferent, i mentre a Amèrica el fracàs es veu com un pas cap a l'èxit, aquí es veu com una gran decepció, i tenim por que tothom ens jutgi o ens miri malament.
Això fa que la pressió que ens posem aquí sigui molt més gran, i també la pressió dels inversors, als Estats Units aconseguir finançament per a segons quins projectes és en general molt més fàcil, perquè la gent no té por, i aquí sí que en tenim, i molta.